Ponç d'Ortafà (ca. 1170 - 1246?) fou un trobador nascut a Ortafà, poble rossellonès prop d'Elna, a la Catalunya del Nord, d'on era senyor.

Infotaula de personaPonç d'Ortafà
Biografia
Naixement1170 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata
Ortafà Modifica el valor a Wikidata
Mort1246 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata (75/76 anys)
Activitat
Ocupaciótrobador, poeta Modifica el valor a Wikidata

Musicbrainz: 1ed7bea8-1834-45c1-bc13-94a80b197ac3 Discogs: 2875960 Modifica el valor a Wikidata

Vida modifica

Fill de Grimau d'Ortafà i de Brunisenda, tingué un germà anomenat Pere que fou ardiaca d'Elna (mort el 1247). Es casà amb Saurina de Tatzó, amb qui tingué tres fills: Ponç, Grimau i Alisenda.

Obra modifica

Només es conserven dues cançons seves.

  • (379,1)[1] En aissi cum la naus en mar
  • (379,2) Si ai perdut mon saber (amb música conservada en el cançoner R; peça transmesa per bastants cançoners, alguns l'assignen a Raimbaut de Vaqueiras o a Pons de Capduelh)

El començament de la primera recorda les comparacions marineres que tan sovint feia servir Ausiàs March.

Enaissi com la naus en mar,
destrecha d'ondas e de vens,
que s'i sent tan fort perilhar
que selhs de dins an grans turmens.

La segona és una cançó en la qual el trobador, com és freqüent en aquest gènere, es troba totalment sotmès a la dama, que sovint no respon a allò que ell n'espera. En aquest cas, a més, Ponç d'Ortafà mostra la seva discreció: no explica a ningú qui és la dama que té el seu cor presoner. Segueix estrictament, per tant, les lleis de l'amor cortès.

I
Si ai perdut mon saber
qu'a penas sai on m'estau,
ni sai d'on ven ni on vau,
ni que·m fau le jorn ni·l ser;
e soi d'aital captinensa
que no velh ni posc dormir,
ni·m plai viure ni morir,
ni mal ni be no m'agensa.

II
A per pauc no·m desesper
o no·m ren monge Jau,
o no·m met dins una frau
on hom no·m pogues vezer.
Quar trahitz soi en crezensa
de cella qu'ieu plus dezir,
que·m fa suspiran languir
quar ni franh ma convinensa.

III
Ja mai non cug joi haver
ni un jorn estar suau,
pos midons m'a solatz brau
ni me torn'en non caler.
No sai on m'aia guirensa:
com plus ieu pes e cossir
que·il pogues en grat servir,
adoncs creis sa malvolensa.

IV
A gran tort me fai doler,
qu'ieu sia pendut en trau
si ja segui autr'esclau
pos m'ac pres en son poder
ni fis endreig lieis faillensa;
mas sol aitan, so malbir,
quar la tem e n'aus ben dir
e quar li port benvolensa.

V
Per re no·m posc estener
qu'ieu no l'am et non la lau,
quar la gensor qu'on mentau
es, e non ment e dic ver;
ab que prezes penendensa
dels turmens que·m fai sufrir;
e si's denhes convertir
er complida sa valensa.

VI
Ieu soi aissel que no tensa
ab sidons, ni no m'azir,
ni·m sai de res enardir
mas de so qu'a leis agensa.

VII
E soi sel que fai semensa,
e sai celar e cobrir
miels qu'autre drutz, e grazir
qui·m fa secors ni valensa.
I
Tant he perdut el meu saber
que a penes sé on sóc,
ni sé d'on vinc ni on vaig,
ni què em faig el dia i la nit;
i sóc de tal manera
que no vetllo ni puc dormir,
ni em plau viure ni morir,
ni el mal ni el bé no m'agraden.

II
Per poc no em desespero
i em faig monjo de Jau,
o em fico dins una afrau
on ningú no em pugui veure.
Perquè he estat traït en la confiança
d'aquella que més desitjo,
que em fa sospirant llanguir
perquè trenca el meu pacte.

III
Ja mai penso goig tenir
ni un dia estar tranquil,
ja que la meva dama em dona tracte dur
i em menysprea.
No sé on trobar guariment:
com més penso i reflexiono
com poder servir-la al seu gust,
aleshores creix sa malevolència.

IV
Amb gran injustícia em fa mal,
que jo sigui penjat d'una biga
si jo he seguit altra petjada
des que m'ha pres en el seu poder
i no he comès falta contra ella
només això, això veig,
perquè la temo i goso parlar-ne bé
i perquè li tinc benevolència.

V
Per res no em puc estar
d'estimar-la i lloar-la,
perquè la més gentil que es pugui dir
és, i no menteixo i dic veritat;
amb que prengués penediment
dels turments que em fa sofrir;
i es dignés penedir-se
seria perfecte son valor.

VI
Jo sóc aquell que no discuteix
amb la seva dama, i no m'irrito,
i solament sé atrevir-me
a allò que a ella li agrada.

VII
I sóc aquell que va sembrant,
i sé amagar i cobrir
millor que cap altre amant, i agrair
qui em dona ajut i valença.

Bibliografia modifica

  • Martí de Riquer, Los trovadores. Historia literaria y textos. Barcelona: Ariel, 1983, vol. 3, p. 1311-1315 [estudi, i edició d'una composició, amb traducció a l'espanyol]
  • Martí de Riquer / Antoni Comas, Història de la literatura catalana, Barcelona: Ariel, 1964 (5a ed. 1993), vol. 1, p. 123
  • Alfred Pillet / Henry Carstens, Bibliographie der Troubadours von Dr. Alfred Pillet [...] ergänzt, weitergeführt und herausgegeben von Dr. Henry Carstens. Halle : Niemeyer, 1933 [Ponç d'Ortafà és el número PC 379]

Referències modifica

  1. Una explicació sobre la numeració de la poesia trobadoresca d'acord amb el repertori de Pillet i Carstens es troba a l'article Alfred Pillet.
Vegeu texts en català sobre Ponç d'Ortafà a Viquitexts, la biblioteca lliure.