Pretor
| |||||
| Organització social: | |||||
| |||||
| Magistratures ordinàries | |||||
| |||||
| Magistratures extraordinàries | |||||
|
| |||||
| Càrrecs i honors | |||||
| |||||
El pretor (en llatí praetor) era un magistrat de la República de Roma, encarregat principalment de l'administració de justícia. Era una magistratura curul, col·legiada (amb un nombre variable de pretors al llarg de la història), i tenia imperium (comandament), tot i que subordinat al cònsol. Portava davant seu sis lictors, encara que en temps de l'Imperi només en duia dos.
Ciceró diu que el nom derivava de praeire, anar al capdavant, obrir la marxa, i que era un títol que ja utilitzaven les tribus del Laci.[1] Titus Livi diu que equivalia a l'estrateg dels grecs.[2] Se sap que immediatament després de l'expulsió dels reis de Roma es van nomenar dues persones, dos magistrats que s'elegien anualment, que primer es van anomenar pretors i més endavant cònsols. El text de Ciceró confirma que els pretors eren els caps de l'exèrcit, i l'ús de la paraula Praetorium es refereix al comandament militar.[3]
L'origen dels pretors es troba a l'inici de la República, quan durant un temps van ser la màxima magistratura de l'estat (praetor maximus i praetor minor). L'organització gairebé definitiva de la seva funció arriba amb les leges Liciniae-Sextiae de l'any 367 aC, quan l'administració de justícia es va separar de la funció directiva de l'estat.[4]
El pretor inicialment únic va dividir les funcions a partir del 243 aC: el praetor urbanus es va ocupar de les qüestions entre els ciutadans, i el praetor peregrinus de les qüestions entre ciutadans i no ciutadans (peregrini). Amb la conquesta dels primers territoris fora de la península itàlica es van crear dos nous pretors el 227 aC, amb la funció d'administració de les noves províncies de Sicília i Còrsega-Sardenya. Posteriorment encara es van crear dos pretors més per a les províncies d'Hispània Citerior i Hispània Ulterior (197 aC). En aquest temps el pretors tenien el càrrec durant dos anys.
Eren elegits pels comicis per centúries, només entre els patricis. Després de la lex Villia annalis (180 aC) calia tenir com a mínim 40 anys. A mitjan segle els pretors provincials van modificar les funcions i van fer algunes tasques financeres.
La divisió existent entre dos pretors judicials i quatre pretors provincials es va reformar a l'època de Luci Corneli Sul·la, que va augmentar el nombre de pretors a vuit, i els va donar funcions exclusivament judicials, amb una edat mínima de 30 anys, i amb obligació de pagar els jocs. L'administració provincial quedava a les mans dels ex-pretors, que tenien el càrrec de governador provincial amb el títol de propretors.[5]
Funcions modifica
La pretoria era un important càrrec militar i civil només superat en importància pel càrrec de cònsol, entre les magistratures regulars.[6] Va ser així mateix una de les institucions polítiques romanes més longeves, des del seu origen a mitjans del segle IV fins al final de l'Imperi. El pretor ostentava l'imperium (tradicionalment, l'autoritat real civil i militar original) similar, si bé menor (imperium minus), al dels cònsols i els dictadors. Arran d'això, podien exercir gairebé totes les activitats i tasques de un cònsol, sempre que un cònsol no els impedís. Mentre els cònsols de la ciutat estaven constantment absents, l'imperium dels pretors els donava importants responsabilitats. El pretor urbà era, en l'absència dels cònsols de la ciutat, el principal magistrat de Roma i, com a tal, presidia el Senat.7 El pretor urbà i (per al segle ii) el pretor pelegrí estaven al capdavant de tot el sistema jurídic romà. Els pretors van arribar a estar a càrrec de tribunals penals permanents a mesura que s'hi establien. Tots els pretors eren potencials comandants militars i eren regularment enviats a governar les províncies territorials fixades. Aviat es va convertir en el lloc més alt al que podia aspirar la majoria dels que iniciaven una carrera pública.
Història del títol modifica
L'estatus del praetor als inicis de la república no és clar. La descripció tradicional de Livio afirma que la pretoria va ser creada per les Leges Sextianas-Licinianes el 367 a. C., però tant Livi com altres romans de la república tardana eren conscients que els principals magistrats eren prèviament anomenats praetor. Per exemple, Festo es refereix als 'pretors, que ara són cònsols'.[7]
La forma de la república va canviar substancialment al llarg de la seva història, i les descripcions sobre el desenvolupament de la república en el període imperial primerenc es veuen entelades per anacronismes que projecten en el passat les pràctiques llavors contemporànies.[8] En els primers períodes de la república, és possible que pretor "no hagi significat més que líder en el sentit més bàsic,"[9] derivat de praeire (procedir) o de praeesse (ser preeminent).[10] Aquests primers pretors poden haver estat simplement líders de clans que dirigien "forces militars de forma privada i lliure de control estatal,"[11] amb una multitud de líders privats que dirigien exèrcits privats.[12]
Aquests líders militars primerencs van acabar institucionalitzant-se en cossos de magistrats fixos elegits pel poble i amb un clar control estatal sobre les activitats militars. A això també va contribuir probablement "l'ús de recuperators per mediar en les disputes i de sacerdots fecials per controlar la declaració de guerra,"[13] amb l'efecte que es va fer més difícil que individus particulars iniciessin guerres contra els veïns de Roma.[13] Les reformes de l'any 449 a. C. també poden haver exigit "per primera vegada que tots els comandants militars fossin confirmats per una assemblea popular [que representés] al poble romà".[14]
El sorgiment de la pretoria clàssica va ser un llarg procés que es va iniciar de manera definitiva el 367 a. C., quan es van aprovar les Rogacions Sextianes-Licinianes,[15] que atorgaven al poble romà un poder substancialment major sobre la selecció dels seus comandaments militars.[15] Si bé Livio afirma que les rogatives van crear la pretoria en el 367 a. C. per alliberar els cònsols de les seves responsabilitats judicials, "pocs historiadors moderns accepten [aquesta] descripció tal com està escrita".[16] Més enllà del coneixement antic que un títol de pretor datava dels inicis de la república, el que es va convertir en la pretoria clàssica va ser inicialment un càrrec militar amb imperium i "pràcticament idèntic en autoritat i capacitat al consolat".[16] A més, una pretoria en tota regla sense collegium, com implica el relat de Livi, seria una "tremenda violació de la pràctica romana en què totes les magistratures regulars es creaven en col·legis formats per almenys dos".[17]
Els acadèmics i estudiosos consideren cada vegada més que les [rogacions] establien "un col·legi de tres (i només tres) pretors, dos dels quals van acabar convertint-se en els cònsols històrics".[18] El que es va convertir en la pretoria clàssica en els seus primers anys tampoc no es considerava inferior als cònsols, ja que "era una pràctica comuna que els homes ocupessin la pretoria després d'un consolat... ja que [fer-ho] era simplement un mètode per mantenir l'imperium durant un segon any".[19]
Livio explica que fins a l'any 337 a. C. el pretor era elegit únicament entre els patricis. Aquell any, l'elegibilitat per a la pretoria es va obrir als plebeus, i un d'ells, Quinto Publilio Filón, va obtenir el càrrec.[20]
Només en els 125 anys posteriors a l'elecció de tres líders militars va sorgir una clara distinció entre el que es convertiria en la figura dels cònsols i el que es convertiria en la de pretors, a causa de la "pràctica normal romana de reservar un comandant a la ciutat o prop d'ella per a fins de defensa i (eventualment) per a l'administració civil". La glòria i el prestigi guanyats pels pretors lluitant en guerres estrangeres, i després encara a Itàlia, és el que va conduir al major prestigi del càrrec de cònsol. Només l'any 180 a. C., amb l'aprovació de la lex Villia annalis, es va prohibir l'exercici del pretori després del consolat. Fins i tot després que la figura del consolat sorgís de la de la pretoria amb més prestigi i desitjabilitat, l'imperium pretorià seguia sense ser legalment diferent (o inferior a l'imperium consular) fins al final de la república.[21]
A partir de l'any 241 aC C., els pretors van començar a ser prorrogats, la qual cosa va permetre a antics pretors actuar al lloc d'un pretor (és a dir, pro praetore) amb el poder només de "comandar la guerra a la seva província assignada [sense] altres preocupacions o deures La pròrroga, a la pràctica, va atorgar a particulars un poder legalment fictici per actuar en lloc dels magistrats normals, permetent seguir actuant dins de la seva tasca assignada (província).[22] La pròrroga permetia a un magistrat, l'imperium del qual no expirava amb el seu mandat fins a travessar el pomerium o ser desposseït pel poble, continuar en la seva tasca assignada o província.
Referències modifica
- ↑ Ciceró. Les Lleis, III, 3, 8
- ↑ Titus Livi. Ab Urbe Condita, VI, 42
- ↑ «Definición de pretor» (en castellà). [Consulta: 26 setembre 2023].
- ↑ «Los pretores romanos eran jueces y también jefes militares en el imperio del que Hispania formaba parte» (en castellà). Carlos Berbell - Yolanda Rodríguez. [Consulta: 26 setembre 2023].
- ↑ Smith, William (ed.). «Praetor». A Dictionary of Greek and Roman Antiquities (1890). [Consulta: 26 març 2022].
- ↑ Brennan, T. Corey. The praetorship in the Roman Republic. Oxford University Press, 2000. ISBN 0-19-511459-0. OCLC 41503761 [Consulta: 8 febrer 2022].
- ↑ Drogula, 2015, p. 15.
- ↑ Drogula, 2015, p. 18.
- ↑ Drogula, 2015, p. 18-9.
- ↑ Drogula, 2015, p. 19.
- ↑ Drogula, 2015, p. 20.
- ↑ Drogula, 2015, p. 23.
- ↑ 13,0 13,1 Drogula, 2015, p. 33.
- ↑ Drogula, 2015, p. 36.
- ↑ 15,0 15,1 Drogula, 2015, p. 37.
- ↑ 16,0 16,1 Drogula, 2015, p. 184.
- ↑ Drogula, 2015, p. 185.
- ↑ Drogula, 2015, p. 41.
- ↑ Drogula, 2015, p. 186-7.
- ↑ Livio, Ab urbe condita 8.15.
- ↑ Drogula 2015, p. 192. Véase también la discusión de Livio y Festo sobre el uso de vis imperii como referencia a la jerarquía social, más que a la legal.
- ↑ Drogula, 2015, p. 214.
| Magistratures romanes | |
| Ordinàries: Qüestor - Edil - Tribú - Pretor - Cònsol - Censor - Promagistrat | |
| Extraordinàries: Dictador - Magister equitum - Tribú consular - Triumvir - Decemvir | |