|
| Organització social:
|
|
|
| Magistratures ordinàries
|
|
|
| Magistratures extraordinàries
|
|
|
| Càrrecs i honors
|
|
|
El pretor (en llatí praetor) era un magistrat de la República de Roma, encarregat principalment de l'administració de justícia. Era una magistratura col·legiada (amb un nombre variable de pretors al llarg de la història), i tenia imperium (comandament), tot i que subordinat al cònsol.
L'origen dels pretors es troba a l'inici de la República, quan durant un temps foren la màxima magistratura de l'estat (praetor maximus i praetor minor). L'organització gairebé definitiva de la seva funció arriba amb les leges Liciniae-Sextiae del 367 aC, quan l'administració de justícia es va separar de la funció directiva de l'estat.
El pretor inicialment únic va dividir les funcions a partir del 243 aC: el praetor urbanus es va ocupar de les qüestions entre els ciutadans, i el praetor peregrinus de les qüestions entre ciutadans i no ciutadans (peregrini). Amb la conquesta dels primers territoris fora de la península itàlica es van crear dos nous pretors el 227 aC, amb la funció d'administració de les noves províncies de Sicília i Còrsega-Sardenya. Posteriorment encara es van crear dos pretors més per a les províncies d'Hispània Citerior i Hispània Ulterior (197 aC). En aquest temps el pretors tenien el càrrec durant dos anys.
Eren elegits pels comicis per centúries. Després de la lex Villia annalis (180 aC) calia tenir com a mínim 40 anys. A mitjan segle els pretors provincials van modificar les funcions i van fer algunes tasques financeres.
La divisió existent entre dos pretors judicials i quatre pretors provincials es va reformar a l'època de Luci Corneli Sul·la, que va augmentar el nombre de pretors a vuit, i els va donar funcions exclusivament judicials, amb una edat mínima de 30 anys, i amb obligació de pagar els jocs. L'administració provincial quedava a les mans dels ex-pretors, que tenien el càrrec de governador provincial com a propretors.
