|
| Organització social:
|
|
|
| Magistratures ordinàries
|
|
|
| Magistratures extraordinàries
|
|
|
| Càrrecs i honors
|
|
|
El pretor (en llatí praetor) era un magistrat de la República de Roma, encarregat principalment de l'administració de justícia. Era una magistratura col·legiada (amb un nombre variable de pretors al llarg de la història) i posseïa imperium (comandament), tot i que subordinat a l'imperium consular.
L'origen dels pretors es troba a l'inici de la República, quan durant un temps foren la màxima magistratura de l'estat (praetor maximus i praetor minor); l'organització quasi definitiva de la seva funció arriba amb les leges Liciniae-Sextiae del 367 aC, quan de la funció directiva de l'estat se separà l'administració de justícia.
El pretor inicialment únic va dividir les seves funcions a partir del 243 aC: el praetor urbanus es va ocupar de les qüestions entre els ciutadans i el praetor peregrinus de les qüestions suscitades entre ciutadans i no ciutadans (peregrini). Amb la conquesta dels primers territoris fora de la península italiana es van crear dos nous pretors el 227 aC, amb la funció d'administració de les noves províncies de Sicília i Còrsega-Sardenya. Posteriorment encara es crearen dos pretors més per a les províncies d'Hispània Citerior i Hispània Ulterior (197 aC). En aquest temps el pretors exercien la magistratura per dos anys.
Eren elegits pels comicis per centúries. Després de la lex Villia annalis (180 aC) calia tenir com a mínim 40 anys per exercir la magistratura. A mitjan segle els pretors provincials van modificar les seves funcions i van rebre algunes tasques financeres.
La divisió existent entre dos pretors judicials i quatre pretors provincials es reformà en època de Luci Corneli Sul·la, que augmentà el nombre de pretors a vuit i els dotà de funcions exclusivament judicials, amb una edat mínima de 30 anys, i amb obligació de pagar els jocs. L'administració provincial quedava en mans dels ex-pretors, que rebien el càrrec de governador provincial com a propretors.
