Primera Guerra Púnica

(S'ha redirigit des de: Primera guerra púnica)

La Primera Guerra Púnica fou la primera de les tres guerres entre la República Romana i Cartago, les dues potències dominants de la Mediterrània occidental a l'albada del segle iii aC, que des del 264 fins al 241 aC es disputaren l'hegemonia en allò que acabaria sent el conflicte ininterromput més llarg i la major guerra naval de l'edat antiga. L'escenari principal de les hostilitats fou l'illa de Sicília i les aigües que la banyen, juntament amb el nord d'Àfrica. Els cartaginesos es rendiren després de vint-i-tres anys de baixes esgarrifoses en un bàndol i l'altre.

Infotaula de conflicte militarPrimera Guerra Púnica
Guerres púniques
Tipusguerra Modifica el valor a Wikidata
Data264-241 aC
EscenariNord d'Àfrica i Sicília
Llocmar Mediterrània Modifica el valor a Wikidata
ResultatVictòria romana
antiga Roma, Imperi Cartaginès i tirà de siracusa Modifica el valor a Wikidata
Bàndols
República Romana República Cartaginesa
Cronologia

La guerra esclatà el 264 aC, quan els romans convertiren la ciutat de Messana (avui Messina) en la seva primera plaça forta a Sicília. Tot seguit, imposaren una aliança a Siracusa, l'única potència independent de certa envergadura a l'illa, i assetjaren la base principal de Cartago a Agrigent. Aleshores, construïren una marina que infligí una sèrie de derrotes a la flota cartaginesa mitjançant tàctiques innovadores. La conquesta romana d'una base cartaginesa a Còrsega fou seguida per un atac infructuós contra Sardenya i el posterior abandonament de la base corsa. Els romans aprofitaren la seva superioritat marina per emprendre una invasió del nord d'Àfrica que fou interceptada pels cartaginesos. Els romans tornaren a prevaldre a la batalla del Cap Ecnomus, possiblement la batalla naval més gran de la història en nombre de combatents. La invasió començà amb bon peu i el 255 aC els cartaginesos obriren negociacions de pau, però les exigències dels romans eren tan severes que els cartaginesos decidiren continuar la resistència i poc després frustraren la invasió. L'estol romà enviat a evacuar els supervivents topà amb els cartaginesos a la batalla de la punta Hermea, davant de la costa africana, que se saldà amb una derrota cartaginesa sense pal·liatius. Tanmateix, una tempesta destruí bona part de la flota romana, incloent-hi la majoria de les naus i més de cent mil homes, quan navegava de tornada a Itàlia.

A partir d'aleshores, la guerra fou un estira-i-arronsa sense clar dominador. Els cartaginesos recuperaren Agrigent el 255 aC, però com que no es veien capaços de defensar-la, arrasaren la ciutat i la tornaren a abandonar. Els romans no trigaren a posar en mar una nova flota amb 200 naus noves i prengueren Panorm (avui Palerm) el 254 aC. L'any següent perderen unes altres cent cinquanta naus en una tempesta. L'intent cartaginès de reconquerir Panorm el 251 aC fou desbaratat en una batalla davant de les muralles de la ciutat. Els romans, que havien anat estenent el seu control gradualment arreu de Sicília, investiren els dos últims bastions dels cartaginesos, situats a l'extrem occidental de l'illa, el 249 aC. A més a més, llançaren un atac per sorpresa contra la flota cartaginesa, però foren vençuts a la batalla de Drèpana. Els cartaginesos donaren continuïtat a la seva victòria i enfonsaren la majoria dels vaixells romans que quedaven a la batalla de Fíntias. El conflicte entrà en punt mort durant uns anys, fins que els romans encara construïren una altra flota el 243 aC i estrangularen les guarnicions cartagineses amb un bloqueig. La flota despatxada per Cartago a auxiliar-les fou anihilada a la batalla d'Egusa el 241 aC i les tropes cartagineses aïllades a Sicília no tingueren més remei que entaular negociacions de pau.

El tractat de pau imposava a Cartago el pagament de considerables reparacions de guerra i la cessió de Sicília, que seria annexionada a la República Romana amb la condició de província. A partir d'aquest moment, Roma es convertí en la primera potència militar de la Mediterrània occidental i, amb el pas del temps, de tota la Mediterrània. L'esforç herculi de construir mil galeres durant la guerra fou la pedra angular del domini marítim de Roma en els sis segles següents. La fi del conflicte propicià una gran revolta que els cartaginesos reprimiren amb gran dificultat. Les tensions estratègiques no resoltes entre Roma i Cartago acabarien desembocant en l'esclat de la Segona Guerra Púnica el 218 aC.

Fonts modifica

 
Polibi

El terme «púnic» deriva de la paraula llatina Punicus (o Poenicus), que significa ‘fenici’, i es refereix als orígens de Cartago com a colònia fenícia.[1] L'historiador grec Polibi (ca. 200-118 aC), deportat a Roma com a ostatge el 167 aC,[2] és la font principal per a la Primera Guerra Púnica.[3] Les seves obres inclouen biografies i un manual de tècnica militar que no han sobreviscut al pas dels segles.[4] Avui en dia, és conegut sobretot per la seva Història, que abasta fins al 146 aC,[5] aproximadament un segle després del final de la guerra. Malgrat la seva «marcada inclinació per Roma»,[6] Polibi es considera una font relativament objectiva i neutral entre els punts de vista dels cartaginesos i dels romans.[7]

Els registres escrits dels cartaginesos es perderen per sempre en la destrucció de la seva capital el 146 aC. El relat de Polibi sobre la Primera Guerra Púnica es basa en diverses fonts gregues i llatines que tampoc no han sobreviscut.[8] Polibi era un historiador analític que entrevistava els participants dels esdeveniments que documentava sempre que podia.[9] L'únic dels quaranta llibres de la Història que tracta de la Primera Guerra Púnica és el primer.[10] Des de mitjans del segle xix hi ha hagut un viu debat sobre la fiabilitat de la narració de Polibi. El consens actual és que gairebé tot el que diu es pot donar per bo.[11] Segons l'historiador contemporani Andrew Curry, «Polibi resulta bastant fiable»,[12] mentre que Craige B. Champion el descriu com «un historiador excepcionalment informat, diligent i perspicaç»[13] i Juan José Seguí en destaca que «procura ser metòdic i objectiu».[6] Els altres relats del conflicte són fragments o resums.[3][14] Els historiadors d'avui en dia solen tenir en compte els escrits fragmentaris de diversos annalistes romans, sobretot de Titus Livi (que beu de Polibi), el grec sicilià Diodor de Sicília i dos autors grecs posteriors, Apià i Cassi Dió.[15] El classicista Adrian Goldsworthy és del parer que «com a regla general, la narració de Polibi ha de prevaldre en cas de discrepància amb els altres relats».[9] Les inscripcions, proves arqueològiques i dades empíriques obtingudes a partir de reconstruccions de trirrems ofereixen informació addicional.[16]

Des del 2010 s'han trobat davant de la costa occidental de Sicília esperons de bronze, tant romans com cartaginesos, així com cascos i nombroses àmfores.[17] Segons els autors d'un estudi d'aquests objectes, la seva ubicació corrobora la informació que dona Polibi sobre l'escenari de la batalla d'Egusa.[18] Basant-se en les dimensions dels esperons trets de l'aigua, els autors determinaren que anaven a la proa de trirrems, cosa que desmentiria l'afirmació de Polibi que totes les naus de guerra que participaren en les hostilitats a Egusa eren quinquerrems.[19] Tanmateix, el material sí que demostra altres aspectes del relat de Polibi sobre aquest enfrontament.[20]

Context modifica

 
Fotografia aèria de les restes de la base naval de Cartago. Al centre es veuen els vestigis del port mercantil i a baix a la dreta els del port militar. Abans de la guerra, Cartago tenia la marina més poderosa de la Mediterrània occidental.

La República Romana havia anat creixent per la força de les armes al sud de la península Itàlica al llarg del segle anterior a la Primera Guerra Púnica.[21] Els romans culminaren la seva conquesta de la part de la península situada al sud del riu Arno el 270 aC, amb la rendició de les polis gregues del sud d'Itàlia (Magna Grècia) en acabar les guerres pírriques.[22] Per la seva banda, Cartago, que tenia la capital en el territori que avui en dia és Tunísia, havia anat estenent el seu domini al sud de la península Ibèrica, bona part de la costa del nord d'Àfrica, les Illes Balears, Còrsega, Sardenya i la meitat occidental de Sicília, que quedaren integrades en el seu imperi militar i comercial.[23] Als segles v i iv aC, Cartago havia estat implicada en una sèrie de guerres sense resultats definitius contra les ciutats estat gregues de Sicília, amb Siracusa al capdavant.[24] Abans de començar la guerra, Cartago i Roma havien consolidat la seva posició com a potències destacades de la Mediterrània occidental.[25] Així mateix, havien plasmat la seva amistat en diverses aliances formals: el 508-507 aC, el 348 aC i el 279-278 aC. Gaudien de bones relacions i vincles comercials estrets.[26] Durant la guerra pírrica del 280-275 aC, contra un rei de l'Epir que atacava els romans a Itàlia i els cartaginesos a Sicília, Cartago havia fornit material militar als romans i la seva marina havia transportat forces romanes com a mínim una vegada.[27]

El 289 aC,[28] els mamertins, un cos de mercenaris italians que anteriorment havien estat contractats per Siracusa, ocuparen la ciutat de Messana (avui Messina), a l'extrem nord-oriental de Sicília.[29] Amenaçats per Siracusa, el 265 aC els mamertins demanaren auxili tant a Roma com a Cartago. Els primers a reaccionar foren els cartaginesos, que exhortaren el rei de Siracusa, Hieró II a no escalar la situació i convenceren els mamertins d'acceptar una guarnició cartaginesa.[30] Polibi conta que els romans deliberaren molt de temps sobre la conveniència d'ajudar els mamertins.[31] Com que els cartaginesos ja tenien soldats apostats a Messana, si els romans feien costat als mercenaris, qualsevol petita espurna podia fer esclatar una guerra amb Cartago. Els romans, que mai no havien mostrat interès per Sicília,[32] no estaven gaire predisposats a socórrer uns soldats que havien arrabassat una ciutat als seus justos propietaris. Ara bé, tampoc no podien obviar l'avantatge estratègic i el profit econòmic que traurien de tenir un cap de pont a Sicília.[33] Incapaç de resoldre el dilema per si sol, el Senat Romà, possiblement a iniciativa d'Api Claudi, sotmeté la qüestió a la consideració de l'assemblea popular. El mateix Claudi, partidari d'entrar en acció, brandí com a argument la possibilitat d'obtenir un gran botí.[34] Finalment, l'assemblea decidí trametre ajut als mamertins[31] i Claudi fou nomenat comandant d'una expedició militar amb ordres de passar a Sicília i instal·lar una guarnició romana a Messana.[35]

La primera acció de la guerra fou el desembarcament romà a Sicília el 264 aC. Malgrat la superioritat naval dels cartaginesos, els romans travessaren l'estret de Messana sense gaire oposició.[36] Dues legions sota el comandament de Claudi es dirigiren a Messana, d'on els mamertins havien expulsat la guarnició cartaginesa menada per Hannó, i es veieren assetjades pels cartaginesos i els siracusans alhora.[37] En circumstàncies que no estan del tot clares, els siracusans aixecaren el seu setge de la ciutat, seguits pels cartaginesos. Els romans marxaren cap al sud i investiren Siracusa, però com que no tenien prou forces ni línies de subministrament prou consolidades per a un setge reeixit, no trigaren a retirar-se.[38] Dos segles de conflictes a Sicília havien ensenyat als cartaginesos que les campanyes a gran escala costaven un dineral, vessaven molta sang i, tot i així, estaven condemnades a fracassar, així que Cartago estava convençuda que la guerra no es resoldria en un enfrontament decisiu. Calculava que la seva supremacia naval li permetria mantenir la guerra lluny dels seus territoris mentre continuava prosperant.[39] La idea era reclutar un exèrcit de mercenaris per enfrontar-se als romans, amb ciutats ben fortificades que fossin abastades per via marina i servissin de base defensiva.[40]

Exèrcits modifica

 
Detall del relleu de l'altar de Domici Ahenobarb que mostra dos soldats d'infanteria romans del segle ii aC.

Els homes romans adults tenien el deure de prestar servei militar. La gran majoria anaven amb la infanteria, mentre que els estrats més acabalats formaven un component de cavalleria. Tradicionalment, els romans aixecaven dues legions, cadascuna integrada per 4.200 soldats de peu (o, en determinades circumstàncies, fins a 5.000[41]) i 300 cavallers. Els vèlits, una petita part de la infanteria, eren escaramussadors que portaven javelines. La resta era infanteria pesant, equipada amb armadura, un escut i una espasa curta. Els soldats d'infanteria es dividien en tres classes: els hastats (primera línia) anaven amb dues javelines, mentre que els prínceps (segona línia) i els triaris (tercera línia) portaven hastae. Tant les subdivisions de les legions com els legionaris individuals lluitaven en línies relativament obertes. En general, per formar un exèrcit es combinava una legió romana amb una altra de mida i equipament similars enviada pels seus socis.[42]

Els cartaginesos, en canvi, només prestaven servei militar en cas d'amenaça directa a la ciutat. En general, el que feia Cartago era reclutar mercenaris estrangers. Bona part d'aquests soldats de fortuna prevenien del nord d'Àfrica, que fornia infanteria d'ordre tancat equipada amb un escut gran, casc, una espasa curta i llances llargues; escaramussadors armats amb javelines; cavalleria de xoc (o cavalleria pesant) que portava llances; i cavalleria escaramussadora que gitava les seves llances des de la distància i evitava el combat cos a cos.[43][44] Tant Hispània com la Gàl·lia enviaven infanteria veterana, tropes sense armadura que escometien els enemics amb ferocitat, però que tenien la mala fama de retirar-se si el combat es prolongava gaire.[43][45] La major part de la infanteria cartaginesa lluitava en una formació compacta, la falange, generalment en dues o tres línies.[44] Els cartaginesos reclutaven foners experts de les illes Balears.[43][46][nota 1] A més a més, duien elefants de guerra. Les fonts no deixen del tot clar si els elefants portaven torres amb soldats al damunt.[47]

Armades modifica

Els quinquerrems, naus amb cinc rengles de rems a cada banda,[48] formaven el nucli dur de les flotes romanes i cartagineses de les guerres púniques.[49] Eren tan ubics que Polibi fa servir el terme quinquerrem per referir-se als vaixells de guerra en general.[50] Així mateix, solia transportar 40 soldats de marina, que generalment estaven associats a una nau determinada. [51] Si estava per caure una batalla, aquesta dotació es podia doblar o triplicar.[52]

 
El corb, el giny d'abordatge desenvolupat pels romans

Els remers havien de passar per un entrenament llarg i dur per remar en equip i executar maniobres de batalla complexes. Per manejar correctament una nau, calia que com a mínim la meitat dels remers tinguessin una certa perícia.[53] Així doncs, els romans partien d'una situació de desavantatge contra els cartaginesos, més experimentats. Per contrarestar-ho, desenvoluparen el corb, un pont d'1,2 metres d'amplada i 11 metres de llargada equipat amb un clau a la part inferior de l'extrem lliure, dissenyat per penetrar i ancorar-se a la coberta d'una nau enemiga.[54] Aquest giny permetia que els legionaris romans que combatien com a infanteria de marina abordessin i capturessin les naus enemigues i representava una evolució respecte a la tàctica tradicional d'envestida.[55]

Tots els vaixells de guerra estaven equipats amb ariets, un joc triple de fulles de bronze de seixanta centímetres d'amplada i fins a dos-cents setanta quilograms de pes que es col·locaven a la línia de flotació. Al segle anterior a les guerres púniques, l'abordatge s'havia tornat cada vegada més comú i l'envestida havia disminuït, ja que els vaixells més grans i pesats adoptats en aquest període no tenien ni la velocitat ni la maniobrabilitat necessàries per envestir, mentre que la construcció més robusta reduïa l'efecte de l'esperó fins i tot en cas d'impacte directe. L'adopció romana del corb va ser una conseqüència d'aquesta tendència i va compensar el desavantatge inicial en la navegació. El pes addicional a la proa comprometia tant la maniobrabilitat del vaixell com la seva navegabilitat, i amb el mar agitat, el corb es tornava inútil.[56][57][58]

Sicília 264-256 aC modifica

 
Sicília va ser l'escenari principal de la guerra.

Gran part de la guerra es va lliurar a Sicília i a les aigües properes. Lluny de les costes, el terreny accidentat dificultava la maniobra de grans exèrcits i afavoria la defensa davant l'ofensiva. Les operacions terrestres es van limitar en gran manera a incursions, setges i interdiccions; en vint-i-tres anys de guerra a Sicília només hi va haver dues batalles campals a gran escala: la d'Agrigent el 262 aC i la de Panorm el 250 aC. La tasca de guarnició i els bloquejos terrestres eren operacions més comunes per a ambdós exèrcits que les batalles en camp obert.[59]

Des de temps memorables, els romans nomenaven cada any dos caps militars, els cònsols, perquè manessin cadascun un exèrcit. Els dos de l'any 263 aC se'ls va enviar a Sicília al capdavant de quaranta mil soldats.[60] Siracusa va patir un nou setge i, com no esperava rebre cap auxili cartaginès, es va rendir ràpidament als romans, es va convertir en aliats seus, va pagar una indemnització de cent talents de plata (uns 2.600 kg d'argent) i, potser el més important, va accedir a ajudar a proveir l'exèrcit romà a Sicília.[61] Després de la deserció de Siracusa, diverses petites dependències cartagineses van passar a mans dels romans.[40][62] Els cartaginesos van fer d'Agrigent, una ciutat portuària a la meitat de la costa meridional de Sicília, el seu centre estratègic, per la qual cosa els romans van marxar sobre ella el 262 aC i la van assetjar.[63] Els assetjadors tenien un sistema d'abastament insuficient, en part perquè la supremacia naval cartaginesa els impedia enviar subministraments per mar, i també perquè no estaven acostumats a alimentar un exèrcit de quaranta mil homes. La major part de l'exèrcit es va dispersar en una àmplia zona quan va arribar l'època de la collita per recol·lectar aliments. Els cartaginesos, dirigits per Hanníbal Giscó, els van atacar per sorpresa i van penetrar al seu campament, tot i això, els romans es van reunir i els van vèncer. Després d'aquest combat, tots dos bàndols es van mostrar més cautelosos.[64]

 
Continuació de l'avanç romà, 260-256 aC

Mentrestant, Cartago va reclutar un exèrcit sota el comandament de Hannó, format per 50.000 homes d'infanteria, 6.000 genets i 60 elefants. Gran part de les tropes eren mercenaris lígurs, celtes i ibers, que es va reunir a Àfrica i van ser enviats a Sicília.[63][65] Hannó va marxar en auxili d'Agrigent cinc mesos després que comencés el setge.[63] Quan va arribar, simplement va acampar en un terreny elevat, va participar en escaramusses inconnexes i es va dedicar a ensinistrar el seu exèrcit; dos mesos més tard, a la primavera de 261 aC, va atacar, però va ser derrotat i va patir grans pèrdues a la batalla d'Agrigent. Els romans, sota les ordres dels cònsols Luci Postumi Megelo i Quint Mamili Vítul, el van perseguir i es van apoderar dels elefants i dels subministraments cartaginesos. Aquella nit la guarnició cartaginesa va escapar mentre els romans estaven distrets, i l'endemà, els romans es van apoderar de la ciutat i els seus habitants; en van vendre vint-i-cinc mil com a esclaus.[66]

Després d'aquest triomf romà, la guerra es va difuminar durant anys: els dos bàndols van obtenir victòries menors, però cap tenien un objectiu bèl·lic clar. En part per què els romans van destinar molts dels seus recursos a una campanya finalment infructuosa contra Còrsega i Sardenya, i després a la igualment estèril expedició a Àfrica.[67] Després de prendre Agrigent, van avançar cap a l'oest per assetjar sense èxit Mitístraton durant set mesos.[59] El 259 aC es van encaminar a Thermae (l'actual Termini Imerese) a la costa nord, però a conseqüència d'una disputa amb els aliats, van acampar per separat. Hamílcar ho va aprofitar per emprendre un contraatac que va sorprendre un dels dos grups d'enemics quan es disposava a aixecar el campament; l'arremesa cartaginesa va infligir entre quatre mil i sis mil morts als romans. Hamílcar va passar a prendre Enna, al centre de Sicília,[68] i Camarina, al sud-est, perillosament prop de Siracusa, i va semblar estar a prop d'apoderar-se de tota Sicília.[69] L'any següent, els romans van tornar a prendre Enna i finalment van conquerir Mitístrat; després es van traslladar a Panorm —el Palerm modern—, però van haver de retirar-se, encara que es van fer amb Hippana i el 258 aC van recapturar Camarina després d'un llarg setge.[70][71] Durant els anys següents, van continuar a Sicília les petites incursions, les escaramusses i el canvi de bàndol ocasional d'alguna de les ciutats menors.[72]

Roma construeix una flota modifica

 
Representació de la posició dels remers dels tres nivells de rems diferents en un trirrem grec.

La guerra a Sicília va arribar a un punt mort, ja que els cartaginesos es van concentrar a defensar les seves ciutats i pobles; aquests estaven majoritàriament a la costa i, per tant, podrien ser proveïts i reforçats sense que els romans poguessin usar el seu exèrcit per interceptar-los.[73][74] El focus de la guerra es va desplaçar cap al mar, on els romans tenien poca experiència; en les poques ocasions en què havien necessitat prèviament d'una flota naval, s'havien valgut de petits esquadrons proveïts pels seus aliats llatins o grecs.[63][75][76] El 260 aC, es van proposar construir una flota i van utilitzar un quinquerrem cartaginès naufragat com a model per als seus vaixells.[77] Com a constructors de vaixells novells, van construir còpies que eren més pesades que les embarcacions cartagineses i, per tant, més lentes i menys maniobrables.[78]

Els romans van construir 120 vaixells de guerra i els van enviar a Sicília el 260 aC perquè les tripulacions completessin l'entrenament bàsic. Un dels cònsols de l'any, Gneu Corneli Escipió Asina, va navegar amb els primers 17 vaixells per arribar a les illes Eòlies, una mica lluny de la costa nord-est de Sicília, en un intent d'apoderar-se del port principal de les illes, Lípari. La flota cartaginesa estava comandada per Hanníbal Giscó, el general que havia comandat la guarnició d'Agrigent, i tenia la base a Panorm, a uns 100 quilòmetres de Lipara. Quan Hanníbal es va assabentar del moviment dels romans, va enviar 20 vaixells sota el comandament de Boodes cap al poble, va arribar de nit i va atrapar els romans al port. Els vaixells de Boodes van atacar i els homes inexperts d'Escipió van oferir poca resistència.[79][80] Poc temps més tard, Aníbal estava d'exploració amb 50 vaixells cartaginesos quan es va trobar amb la flota romana completa. Va escapar, però va perdre la majoria dels seus vaixells.[81] Després d'aquesta escaramussa quan els romans van instal·lar corbs als seus vaixells.[82][83]

El company cònsol d'Escipió, Gai Duili, va assignar les unitats de l'exèrcit a subordinats, va prendre el comandament de la flota i va navegar ràpidament a la recerca de la batalla. Les dues flotes es van trobar davant de la costa de Milazzo a la batalla de Miles. Aníbal tenia 130 vaixells, i segons els càlculs de l'historiador John Lazenby, Duili tenia aproximadament el mateix nombre.[84] Els cartaginesos van anticipar la victòria a causa de l'experiència superior de la seva tripulació. Les seves galeres més ràpides i maniobrables van trencar la formació per acostar-se ràpidament als romans.[85] Els primers 30 vaixells cartaginesos van patir l'adherència dels corvi i els romans els van abordar amb èxit, inclòs el vaixell d'Aníbal, tot i escapar-se en un esquif. Com a resposta, els cartaginesos restants es van obrir de bat a bat i van intentar batre els romans pels costats o per la rereguarda, però aquests van contraatacar amb èxit i van capturar 20 embarcacions cartagineses més.[nota 2] Els cartaginesos supervivents van interrompre l'acció, i en ser més ràpids que els romans, van poder escapar. Duili va salpar per rellevar la ciutat romana de Segesta, que havia estat assetjada.[85]

 
Representació moderna d'un trirrem romà

Des de principis del 262 aC, els vaixells cartaginesos havien assaltat la costa italiana des de les seves bases a Sardenya i Còrsega.[86] L'any posterior de la batalla de Miles, el 259 aC, el cònsol Luci Corneli Escipió va dirigir part de la flota contra Aleria i la va capturar. Després va atacar Òlbia, però van rebutjar l'atac,[87] com a conseqüència van perdre Aleria.[67] El 258 aC, una flota romana més forta es va enfrontar a una flota cartaginesa més petita a la batalla de Sulci enfront de la ciutat de Sulci, a l'oest de Sardenya, i va infligir una gran derrota. Els soldats del comandant cartaginès Aníbal Giscón, que els va abandonar i va fugir a Sulci, el van capturar posteriorment i va ser crucificat. Malgrat aquesta victòria, els romans, que intentaven recolzar ofensives simultànies contra Sardenya i Sicília, no la van poder explotar, i l'atac a la Sardenya controlada per cartaginesos es va esgotar.[67]

El 257 aC, la flota romana estava ancorada davant Tíndaris, al nord-est de Sicília, quan la flota cartaginesa, sense adonar-se de la seva presència, va navegar en formació oberta. El comandant romà, Gai Atili Règul Serrà, va ordenar un atac immediat que va donar lloc a la batalla de Tíndaris. Això va fer que la flota romana es fes al mar de forma desordenada. Els cartaginesos van respondre ràpidament; van envestir i enfonsar nou dels deu principals vaixells romans. Quan la principal força romana va entrar en acció, va enfonsar vuit vaixells cartaginesos i en va capturar deu. Els cartaginesos es van retirar, una altra vegada més ràpids que els romans i, per tant, capaços d'escapar sense més pèrdues.[88] Els romans després van assaltar tant Lípari com Malta.[89]

Conquesta d'Àfrica modifica

 
1: Els romans desembarquen i capturen Aspis. (256 aC)
2: Victòria romana a Àspis. (256 aC)
3: Els romans capturen Tunísia. (256 aC)
4: Xantip parteix de Cartago amb un gran exèrcit. (255 aC)
5: Els romans són derrotats a la batalla de Tunísia. (255 aC)
6: Els romans es retiren cap a Àspis i abandonen Àfrica. (255 aC)

Les seves victòries navals a Miles i Sulci, i la seva frustració per l'estancament a Sicília, van portar els romans a adoptar una estratègia basada en el mar i a desenvolupar un pla per envair el cor cartaginès al nord d'Àfrica i amenaçar Cartago —prop de Tunísia[90]. Ambdós bàndols van decidir establir la supremacia naval i van invertir grans quantitats de diners i mà d'obra per augmentar la mida de les seves armades.[91][92] La flota romana de 330 vaixells de guerra i un nombre indeterminat de transports va salpar d'Òstia, el port de Roma, a principis del 256 aC, comandada pels cònsols de l'any, Marc Atili Règul i Luci Manli Vulsó Llong.[93] Els romans planejaven travessar el mar Mediterrani i envair el que ara és Tunísia, poc abans de la batalla, van embarcar aproximadament 26.000 legionaris de les forces romanes a Sicília.[51][94][95]

Els cartaginesos coneixien les intencions dels romans i van conservar tots els seus 350 vaixells de guerra, sota el comandament d'Hannó el Gran i Hamílcar, davant de la costa sud de Sicília per interceptar-los. Amb un total combinat de prop de 680 vaixells de guerra que transporten fins a 290.000 tripulants i infanteria de marina. La subsegüent batalla del Cap Ecnomus va ser possiblement la batalla naval més gran de la història pel nombre de combatents involucrats.[96][97][98] Al començament de la batalla, els cartaginesos van prendre la iniciativa amb l'esperança que les seves habilitats navals, superiors a la dels romans, els beneficiés.[99][100] Després d'un dia de lluita prolongada i confusa, els cartaginesos van acabar derrotats. 30 vaixells cartaginesos van ser enfonsats i 64 més capturats, per contra, els romans van perdre 24 de les seves naus.[101]

Després de la victòria, l'exèrcit romà, comandat per Marc Atili Règul, va desembarcar a Àfrica, prop d'Aspis —actual Kélibia— a la península de cap Bon i va començar a devastar el campament cartaginès. Després d'un breu setge, la ciutat va ser capturada.[102][103] La majoria dels vaixells romans van tornar a Sicília, i l'exèrcit es va quedar amb 15.000 soldats d'infanteria i 500 de cavalleria per continuar la guerra a Àfrica; Règul va assetjar la ciutat d'Oudna.[103] Els cartaginesos van fer venir a Amílcar que estava a Sicília amb 5.000 soldats d'infanteria i 500 de cavalleria per comandar al costat d'Hàsdrubal i un tercer general anomenat Bostar. L'exercit era aproximadament de la mateixa grandària que la força romana, que era forta en cavalleria i elefants. El campament cartaginès es va establir en un turó prop d'Aspis,[104] i els romans van dur a terme una marxa nocturna per llançar un atac per sorpresa a trenc d'alba contra ells des de dues direccions. Després d'un confús combat, les tropes cartagineses es van separar i van fugir, tot i que es desconeixen les pèrdues, el nombre de baixes van ser mínimes.[105]

Els romans van seguir amb la contesa i van capturar Tunísia, a només 16 km de Cartago. Des de Tunísia, van assaltar i devastar l'àrea immediata al voltant de Cartago. Desesperats, els cartaginesos van demanar la pau, però Règul va oferir uns termes tan durs que van decidir seguir amb la lluita.[106] Lliuraren el càrrec de l'entrenament del seu exèrcit al comandant mercenari espartà Xantip,[107] qui en 255 aC va dirigir un exèrcit de 12.000 soldats d'infanteria, 4.000 genets i 100 elefants contra els romans i els va derrotar a la batalla del riu Bàgradas. Aproximadament 2.000 romans es van retirar a Aspis, tot i que en van capturar 500, inclòs Règul. Xantip, temorós de l'enveja dels generals cartaginesos als quals havia superat, va cobrar la seva paga i va tornar a Grècia.[107] Els romans van enviar una flota per evacuar els seus supervivents, però una flota cartaginesa els va interceptar davant del cap Bon. A la batalla de la punta Hermea els cartaginesos van patir un fort revés, en la qual van perdre 114 vaixells capturats.[108][nota 3] Una tempesta va devastar la flota romana mentre tornava a Itàlia, amb 384 vaixells enfonsats d'un total de 464 i 100.000 homes perduts, la majoria aliats no romans.[108][109][110] És possible que la presència dels corvi fes que els vaixells romans no fossin aptes per navegar. No hi ha constància que s'hagin utilitzat després d'aquest desastre.[111]

Sicília 255-248 aC modifica

 
Atacs romans (253-251 aC)

Després d'haver perdut la major part de la seva flota a la tempesta de 255 aC, els romans la van reconstruir ràpidament i van agregar 220 nous vaixells.[112][113] El 254 aC els cartaginesos van atacar i capturar Agrigent, però com tenien poques esperances de controlar-la, la van cremar, van arrasar les seves muralles i se'n van anar.[114][115] Mentrestant, els romans van llançar una ofensiva a Sicília. Tota la seva flota, al comandament dels dos cònsols, va atacar Panorm a principis d'any i la van assetjar. Es van instal·lar armes de setge que van obrir una bretxa a les muralles amb la qual van fer l'assalt. La ciutat es va rendir ràpidament. Els 14.000 habitants que s'ho van poder permetre van pagar el seu propi rescat i van vendre als 13.000 restants com a esclaus. Gran part de l'interior occidental de Sicília va passar a mans romanes: Ieta, Solunt, Petra i Tíndaris van arribar a un acord.[116]

El 253 aC, els romans van tornar a canviar el seu enfocament cap a Àfrica i van dur a terme diverses incursions. Van perdre 150 vaixells més, d'una flota de 220, en una tempesta quan tornaven d'atacar la costa nord-africana a l'est de Cartago, però la van reconstruir un cop més.[112] L'any següent, els romans van centrar la seva atenció al nord-oest de Sicília, per la qual cosa van enviar una expedició naval cap a Lilibèon. Pel camí, els romans van prendre i cremar les ciutats cartagineses de Selinunt i Heraclea Minoa, però no van poder apoderar-se de Lilibèon. El 252 aC van capturar Thermae i Lipara, que havien estat aïllades per la caiguda de Panorm, però van evitar la batalla en 252 i 251 aC, segons Polibi, perquè temien als elefants de guerra que els cartaginesos havien enviat a Sicília.[117][118]

 
Denari de Gai Cecili Metel Caprari, encunyat el 125 aC. El revers representa el triomf del seu avantpassat Luci Cecili Metel, amb els elefants que havia capturat a Panorm.[119]

A finals de l'estiu del 251 aC,[120] el comandant cartaginès Asdrúbal, —que s'havia enfrontat a Regul a l'Àfrica— en assabentar-se que un cònsol havia deixat Sicília per passar l'hivern amb la meitat de l'exèrcit romà, va avançar cap a Panorm i va devastar els camps.[118][121][122] L'exèrcit romà, que s'havia dispersat per recollir la collita, es va retirar a dins la ciutat. Asdrúbal va avançar audaçment la major part del seu exèrcit, inclosos els elefants, cap a les muralles de la ciutat. El comandant romà Luci Cecili Metel va enviar escaramussadors per fustigar els cartaginesos, i els mantenia constantment proveïts de javelines que obtenien dels subministraments de la ciutat. El terra estava cobert d'excavacions, fetes durant el setge romà, fet que dificultava l'avenç dels elefants. Ferits per les javelines i incapaços de defensar-se, aquests animals van fugir a través de la infanteria cartaginesa. Metel va moure de manera oportuna una gran força al flanc esquerre dels cartaginesos i va carregar contra els seus desordenats oponents que van acabar fugint. Deu elefants van ser capturats.[123] Els relats contemporanis no informen de les pèrdues de cap dels bàndols, i els historiadors moderns consideren improbables les afirmacions posteriors d'entre vint mil i trenta mil víctimes cartagineses.[124]

 
Atacs romans (250-249 aC)

Animats per la seva victòria a Panorm, un gran exèrcit comandat pels cònsols de l'any, Publi Claudi Pulcre i Luci Juni Pul·lus, es va moure contra Lilibèon, la principal base cartaginesa a Sicília, i va assetjar la ciutat, també la seva flota de 200 vaixells recentment reconstruïda va bloquejar el port.[125] Al principi del bloqueig, cinquanta quinquerrems cartaginesos es van reunir davant de les illes Egades, que es troben a 15-40 km a l'oest de Sicília. Quan va haver-hi un fort vent de l'oest, van navegar cap a Lilibèon abans que els romans tinguessin temps de reaccionar i van desembarcar reforços i una gran quantitat de subministraments. Gràcies al fet que van sortir de nit, van poder evadir-los i rescatar la cavalleria cartaginesa.[126][127] Els romans van segellar l'accés terrestre a Lilibèon amb campaments i murs de terra i fusta, encara que també van fer repetits intents de bloquejar l'entrada del port amb una forta barricada de fusta, a causa de les condicions del mar prevalents no van tenir èxit.[128] La guarnició cartaginesa es va mantenir proveïda per corredors de bloqueig, quinquerrems lleugers i maniobrables amb tripulacions altament capacitats i pràctics experimentats.[129]

Pulcre va atacar la flota cartaginesa, que era al port de la propera ciutat de Drèpana —actual Trapani—, van salpar de nit per fer un atac sorpresa, però es van dispersar en la foscor. El comandant cartaginès Adhèrbal va poder portar la seva flota al mar abans que quedessin atrapats i contraatacats a la batalla de Drèpana. Els romans es van quedar encallats contra la riba i, després d'un dia de lluita, van ser derrotats en gran part pels vaixells cartaginesos més maniobrables amb les seves tripulacions més ben entrenades. En conseqüència, es van convertir en la victòria naval cartaginesa més gran de la guerra.[130] Cartago es va tornar cap a l'ofensiva marítima, va aconseguir una altra victòria a la batalla de Fínties i gairebé va fer desaparèixer els romans del mar.[131] Van passar set anys abans Roma tornés a intentar desplegar una flota substancial, mentre que Cartago va posar la majoria dels seus vaixells en reserva per estalviar diners i alliberar mà d'obra.[132][133]

Conclusió modifica

 
Fragment dels Fasti Triumphales que enumera tots els triomfadors romans de la guerra.

Cap al 248 aC, els cartaginesos ocupaven només dues ciutats a Sicília, Lilibèon i Drèpana, que estaven ben fortificades i situades a la costa occidental, on podien ser proveïdes i reforçades sense que els romans poguessin utilitzar el seu exèrcit superior per interferir.[73][134] Quan Hamílcar Barca (pare d'Hanníbal) va prendre el comandament dels cartaginesos a Sicília el 247 aC només va rebre un petit exèrcit i la flota es va anar retirant gradualment. Les hostilitats entre les forces romanes i cartagineses es van reduir a operacions terrestres a petita escala, cosa que s'adaptava a l'estratègia cartaginesa. Hamílcar va fer servir tàctiques d'armes combinades en una estratègia fabiana des de la seva base a Erice, al nord de Drèpana. Aquesta guerra de guerrilles va mantenir les legions romanes immobilitzades i va preservar el punt de suport de Cartago a Sicília.[135][136][137]

Després de més de 20 anys de guerra, tots dos estats estaven al seu límit econòmic i demogràfic.[138] La sol·licitud d'un préstec de 2.000 talents (uns 52.000 kg d'argent) a l'Egipte ptolemaic, que fou rebutjada,[139] demostra com era de crítica la situació financera de Cartago. Roma també estava a prop de la fallida econòmica i el nombre de ciutadans homes adults, que proporcionaven la mà d'obra per a la marina i les legions, havia disminuït en un 17% des del començament de la guerra.[140] Goldsworthy descriu les pèrdues de mà d'obra romana com a «espantoses».[141]

A finals del 243 aC, en adonar-se que no capturarien Drèpana i Lilibèon a menys que poguessin estendre el seu bloqueig al mar, el Senat romà va decidir construir una nova flota.[142] Amb les arques de l'estat esgotades, el Senat va sol·licitar préstecs als ciutadans més rics de Roma per finançar la construcció d'un vaixell cadascun, reemborsables amb les reparacions que s'imposarien a Cartago un cop guanyada la guerra. El resultat va ser una flota d'aproximadament 200 quinquerrems, construïda, equipada i tripulada sense despeses pel govern.[143] Els romans van modelar els vaixells de la seva nova flota a partir d'un corredor de bloqueig capturat amb qualitats especialment bones.[142] Després de tants anys de guerra, els romans tenien experiència en la construcció naval i, amb un vaixell provat com a model, produïen quinquerrems d'alta qualitat.[144] És important destacar que van abandonar el corb,[142] conseqüentment, van millorar la velocitat i el maneig dels vaixells, però va obligar els romans a canviar de tàctica; haurien de ser mariners superiors, en lloc de soldats superiors, per vèncer els cartaginesos.[145][146][147]

Els cartaginesos van construir una flota més gran amb la intenció de portar subministraments a Sicília, després embarcaria a gran part de l'exèrcit cartaginès estacionat allà per utilitzar-lo com a marines, però va ser interceptat per una flota romana al comandament de Gai Lutaci Catul i Quint Valeri Faltó, iniciant així la batalla d'Egusa. Els romans van derrotar una la flota cartaginesa sense personal i mal entrenada.[148][149] Després d'aconseguir aquesta victòria decisiva, els romans van continuar les seves operacions terrestres a Sicília contra Lilibèon i Drèpana.[150] El senat cartaginès es va mostrar reticent a assignar els recursos necessaris per construir i tripular una altra flota.[151] En canvi, es va assignar Amílcar perquè negociés un tractat de pau amb els romans, que va deixar en mans del seu subordinat Giscó.[151][152] Van signar el tractat de Lutaci (241 aC) i va posar fi a la primera guerra púnica: Cartago va evacuar Sicília, va lliurar tots els presoners presos durant la guerra i va pagar una indemnització de 3.200 talents (uns 82.000 kg d'argent) durant deu anys.[148]

Conseqüències modifica

 
En rosa, territori perdut de Cartago

La guerra va durar vint-i-tres anys: va ser la més llarga de la història grecoromana i la contesa naval més gran del món antic.[153] Una vegada conclosa, Cartago va intentar no pagar el que devia a les tropes estrangeres que havien combatut a les seves files. Aquesta decisió va provocar una revolta que donaria pas a la guerra dels mercenaris; se'ls van unir molts grups locals descontents.[154][155][156] La rebel·lió va acabar sent sufocada, si bé amb gran dificultat i considerable salvatgisme. El 237 aC, Cartago va preparar una expedició per recuperar l'illa de Sardenya, que anteriorment havien perdut els rebels acabats de vèncer.[157][158]Cínicament, els romans van declarar que això suposava un acte de guerra, per la qual cosa van afegir en els seus termes de pau la cessió de Sardenya i Còrsega i el pagament d'una indemnització addicional de mil dos-cents talents (uns 30.000 kg d'argent). Debilitada per tants anys de guerra, Cartago va accedir per evitar un nou conflicte amb Roma; el pagament addicional i la renúncia de Sardenya i Còrsega es van afegir al tractat com a codicil.[1][159] Aquestes accions de Roma van alimentar el ressentiment a Cartago, que no es va resignar a acceptar el paper que se li havia assignat, i es consideren factors que van contribuir a l'esclat de la Segona Guerra Púnica.[159]

El paper principal d'Amílcar Barca a la derrota de les tropes estrangeres amotinades i els rebels africans va augmentar enormement el prestigi i el poder de la família dels bàrcides. El 237 aC Amílcar va dirigir molts dels seus veterans en una expedició per expandir les possessions cartagineses al sud d'Ibèria. La regió es va convertir al llarg dels vint anys següents en un feu semiautònom dels bàrcides i va ser la font de gran part de la plata utilitzada per pagar la gran indemnització deguda a Roma.[160][161]

Per a Roma, la fi de la Primera Guerra Púnica va marcar l'inici de la seva expansió més enllà de la península Itàlica. Sicília va ser la primera província romana, el govern de la qual es va encomanar a un expretor; es tornaria important per a Roma com a font de cereals.[1] Sardenya i Còrsega, combinades, també van passar a formar una província romana i una font de gra.[162][163] La governava un pretor que va haver de mantenir copioses tropes almenys durant els set anys següents per sotmetre els illencs.[162][163] A Siracusa se li va concedir la independència nominal i l'estatus d'aliat durant la vida de Hieró II.[164] A partir de llavors, Roma va ser la principal potència militar de la Mediterrània occidental i, cada vegada més, de la regió mediterrània en el seu conjunt.[165] Els romans havien construït més de mil galeres durant la guerra, i aquesta experiència de construcció, dotació, entrenament, subministrament i manteniment de tants vaixells a establir les bases del domini marítim de Roma durant sis-cents anys.[166] Malgrat això, la qüestió de quin Estat controlaria la Mediterrània occidental va romandre incerta, i el setge cartaginès el 218 aC de la ciutat llevantina de Sagunt, protegida pels romans, va desencadenar la Segona Guerra Púnica amb Roma.[160]

Referències modifica

  1. 1,0 1,1 1,2 Sidwell i Jones, 1997, p. 16.
  2. Goldsworthy, 2006, p. 20.
  3. 3,0 3,1 Tipps, 1985, p. 432.
  4. «Polibi». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 27 octubre 2023].
  5. Pla i Carrera, 2023, p. 611.
  6. 6,0 6,1 Bonet, Albiach i Gozalbes, 2003, «Autors clàssics» (J. J. Seguí).
  7. Lazenby, 1996, p. x i xi.
  8. Goldsworthy, 2006, p. 23.
  9. 9,0 9,1 Goldsworthy, 2006, p. 21.
  10. Goldsworthy, 2006, p. 20 i 21.
  11. Tipps, 1985, p. 433.
  12. Curry, 2012, p. 34.
  13. Hoyos, 2015, «Polybius and the Punic Wars» (C. B. Champion).
  14. Goldsworthy, 2006, p. 22.
  15. Hoyos, 2015, «Principal Literary Sources for the Punic Wars (apart from Polybius)» (B. Mineo).
  16. Goldsworthy, 2006, p. 98.
  17. Tusa i Royal, 2012, p. 12.
  18. Tusa i Royal, 2012, p. 35 i 36.
  19. Tusa i Royal, 2012, p. 39 i 42.
  20. Tusa i Royal, 2012, p. 45 i 46.
  21. Oller Guzmán, 2013, «La República: la conquesta d'Itàlia. De ciutat estat a potència regional».
  22. Bagnall, 1999, p. 21 i 22.
  23. Villalba i Varneda, 1996, nota a peu de pàgina núm. 265.
  24. «cartaginès». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 14 desembre 2023].
  25. Goldsworthy, 2006, p. 25 i 26.
  26. Goldsworthy, 2006, p. 69 i 70.
  27. Miles, 2010, p. 165.
  28. «mamertí». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 15 desembre 2023].
  29. Villalba i Varneda, 1996, nota a peu de pàgina núm. 432.
  30. Bagnall, 1999, p. 42.
  31. 31,0 31,1 Polibi, 1929, p. 17.
  32. Hoyos, 2015, «A War of Phases: Strategies and Stalemates 264–241 BC» (B. Rankov).
  33. Bagnall, 1999, p. 42-44.
  34. Oller Guzmán, 2013, p. 56 i 57.
  35. Warmington, 1993, p. 168-170.
  36. Lazenby, 1996, p. 48 i 49.
  37. Bagnall, 1999, p. 52.
  38. Bagnall, 1999, p. 52 i 53.
  39. Miles, 2011, p. 179.
  40. 40,0 40,1 Warmington, 1993, p. 171.
  41. Bagnall, 1999, p. 23.
  42. Bagnall, 1999, p. 22-25.
  43. 43,0 43,1 43,2 Goldsworthy, 2006, p. 32.
  44. 44,0 44,1 Hoyos, 2015, «Phalanx and Legion: the "Face" of Punic War Battle» (S. Koon).
  45. Bagnall, 1999, p. 9.
  46. Bagnall, 1999, p. 8.
  47. Sabin, 1996, nota a peu de pàgina núm. 76.
  48. Villalba i Varneda, 1996, nota a peu de pàgina núm. 440.
  49. Lazenby, 1996, p. 28.
  50. Goldsworthy, 2006, p. 104.
  51. 51,0 51,1 Tipps, 1985, p. 435.
  52. Goldsworthy, 2006, p. 103.
  53. Casson, 1995, p. 278-280.
  54. Casson, 1995, p. 121.
  55. Miles, 2010, p. 178 i 182.
  56. Miles, 2010, p. 178.
  57. Wallinga, 1956, p. 77-90.
  58. Goldsworthy, 2006, p. 100-101, 103.
  59. 59,0 59,1 Goldsworthy, 2006, p. 82.
  60. Goldsworthy, 2006, p. 74.
  61. Erdkamp, 2015, p. 71.
  62. Goldsworthy, 2006, p. 72-73.
  63. 63,0 63,1 63,2 63,3 Miles, 2010, p. 179.
  64. Goldsworthy, 2006, p. 77.
  65. Warmington, 1993, p. 171-172.
  66. Miles, 2010, p. 179-180.
  67. 67,0 67,1 67,2 Bagnall, 1999, p. 65.
  68. Bagnall, 1999, p. 65-66.
  69. Lazenby, 1996, p. 75, 79.
  70. Goldsworthy, 2006, p. 82-83.
  71. Lazenby, 1996, p. 75.
  72. Lazenby, 1996, p. 77-78.
  73. 73,0 73,1 Bagnall, 1999, p. 64-66.
  74. Goldsworthy, 2006, p. 97.
  75. Bagnall, 1999, p. 66.
  76. Goldsworthy, 2006, p. 91-92, 97.
  77. Goldsworthy, 2006, p. 97, 99-100.
  78. Murray, 2011, p. 69.
  79. Harris, 1979, p. 184-185.
  80. Miles, 2010, p. 181.
  81. Lazenby, 1996, p. 67.
  82. Lazenby, 1996, p. 68.
  83. Miles, 2010, p. 182.
  84. Lazenby, 1996, p. 70-71.
  85. 85,0 85,1 Bagnall, 1999, p. 63.
  86. Bagnall, 1999, p. 58.
  87. Rankov, 2015, p. 154.
  88. Goldsworthy, 2006, p. 109-110.
  89. Lazenby, 1996, p. 78.
  90. Rankov, 2015, p. 155.
  91. Goldsworthy, 2006, p. 110.
  92. Lazenby, 1996, p. 83.
  93. Tipps, 1985, p. 434.
  94. Walbank, 1959, p. 10.
  95. Lazenby, 1996, p. 84-85.
  96. Goldsworthy, 2006, p. 110-111.
  97. Lazenby, 1996, p. 87.
  98. Tipps, 1985, p. 436.
  99. Goldsworthy, 2006, p. 112-113.
  100. Tipps, 1985, p. 459.
  101. Bagnall, 1999, p. 69.
  102. Warmington, 1993, p. 176.
  103. 103,0 103,1 Miles, 2010, p. 186.
  104. Goldsworthy, 2006, p. 85.
  105. Goldsworthy, 2006, p. 86.
  106. Goldsworthy, 2006, p. 87.
  107. 107,0 107,1 Miles, 2010, p. 188.
  108. 108,0 108,1 Tipps, 1985, p. 438.
  109. Miles, 2010, p. 189.
  110. Erdkamp, 2015, p. 66.
  111. Lazenby, 1996, p. 112, 117.
  112. 112,0 112,1 Miles, 2010, p. 189-190.
  113. Lazenby, 1996, p. 114.
  114. Lazenby, 1996, p. 114-116, 169.
  115. Rankov, 2015, p. 158.
  116. Bagnall, 1999, p. 80.
  117. Lazenby, 1996, p. 118.
  118. 118,0 118,1 Rankov, 2015, p. 159.
  119. Crawford, 1974, p. 292, 293.
  120. Goldsworthy, 2006, p. 93.
  121. Lazenby, 1996, p. 169.
  122. Bagnall, 1999, p. 82.
  123. Bagnall, 1999, p. 82-83.
  124. Goldsworthy, 2006, p. 93-94.
  125. Miles, 2010, p. 190.
  126. Goldsworthy, 2006, p. 117.
  127. Bagnall, 1999, p. 85.
  128. Bagnall, 1999, p. 84-86.
  129. Goldsworthy, 2006, p. 117-118.
  130. Goldsworthy, 2006, p. 117-121.
  131. Bagnall, 1999, p. 88-91.
  132. Goldsworthy, 2006, p. 121-122.
  133. Rankov, 2015, p. 163.
  134. Goldsworthy, 2006, p. 94-95.
  135. Lazenby, 1996, p. 144.
  136. Bagnall, 1999, p. 92-94.
  137. Goldsworthy, 2006, p. 95.
  138. Bringmann, 2007, p. 127.
  139. Bagnall, 1999, p. 92.
  140. Bagnall, 1999, p. 91.
  141. Goldsworthy, 2006, p. 131.
  142. 142,0 142,1 142,2 Miles, 2010, p. 195.
  143. Lazenby, 1996, p. 49.
  144. Goldsworthy, 2006, p. 124.
  145. Lazenby, 1996, p. 150.
  146. Casson, 1991, p. 150.
  147. Bagnall, 1999, p. 95.
  148. 148,0 148,1 Miles, 2010, p. 196.
  149. Bagnall, 1999, p. 96.
  150. Goldsworthy, 2006, p. 125-126.
  151. 151,0 151,1 Bagnall, 1999, p. 97.
  152. Lazenby, 1996, p. 157.
  153. Lazenby, 1996, p. x.
  154. Bagnall, 1999, p. 112-114.
  155. Goldsworthy, 2006, p. 133-134.
  156. Hoyos, 2000, p. 371.
  157. Goldsworthy, 2006, p. 135.
  158. Miles, 2010, p. 209, 212-213.
  159. 159,0 159,1 Lazenby, 1996, p. 175.
  160. 160,0 160,1 Collins, 1998, p. 13.
  161. Goldsworthy, 2006, p. 152-155.
  162. 162,0 162,1 Hoyos, 2015, p. 211.
  163. 163,0 163,1 Goldsworthy, 2006, p. 136.
  164. Allen i Myers, 1890, p. 111.
  165. Miles, 2010, p. 213.
  166. Goldsworthy, 2006, p. 128-129, 357, 359-360.

Notes modifica

  1. De fet, una possibla etimologia de Balears fa derivar el nom del verb grec βάλλω (bal·lo), que significa ‘llançar’, per la fama dels foners balears.
  2. Les xifres de pèrdues cartagineses es prenen de Polibi. Altres fonts antigues donen 30 o 31 vaixells capturats i 13 o 14 enfonsats.
  3. Això suposa, segons G. K. Tipps, que els 114 vaixells cartaginesos capturats navegaven amb els romans.

Bibliografia modifica

Enllaços externs modifica