Publi Corneli Escipió Nasica Corculum
Publi Corneli Escipió Nasica Corculum (llatí: Publius Cornelius Scipio Nasica Corculum) va ser un magistrat romà. Formava part de la gens Cornèlia i era de la família dels Escipió, d'origen patrici.
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | c. 205 aC  antiga Roma |
| Mort | 141 aC (63/64 anys) valor desconegut |
| Senador romà | |
| valor desconegut – valor desconegut | |
 Cònsol romà | |
| 162 aC – 162 aC Juntament amb: Gai Marci Fígul | |
| Pontífex Màxim | |
| 150 aC – 141 aC – Publi Corneli Escipió Nasica Serapió → | |
Princeps senatus (en)  | |
| | |
| Activitat | |
| Ocupació | polític de l'antiga Roma, militar de l'antiga Roma |
| Període | República Romana mitjana |
| Carrera militar | |
| Rang militar | Tribú militar |
| Conflicte | Tercera Guerra Macedònica |
| Família | |
| Família | Cornelis Escipions |
| Cònjuge | Cornèlia Africana la Major |
| Fills | Publi Corneli Escipió Nasica Serapió |
| Pares | Publi Corneli Escipió Nasica i valor desconegut |
Era fill del cònsol del 191 aC Publi Corneli Escipió Nasica. El cognom Nasica (nas punxegut) s'havia convertit en hereditari. Va heretar del seu pare l'afició a la jurisprudència i pel seu coneixement de la llei civil i pontifical va rebre el nom de Corculum (coret, cor petitet, com a seu del sentiment i del seny).[1]
Es va casar amb una filla de Publi Corneli Escipió Africà Major, Cornèlia Africana. Se'l menciona per primera vegada l'any 168 aC quan servia amb distinció a les ordes de Luci Emili Paule Macedònic, especialment a la Batalla de Pidna, a Macedònia. L'any 162 aC va ser cònsol per primera vegada amb Gai Marci Fígul, però va renunciar quasi al mateix moment de prendre possessió del càrrec per un defecte en els auspicis, juntament amb el seu col·lega. L'any 159 aC va ser censor amb Marc Popil·li Laenes i va imposar una norma per la qual no es podien erigir estàtues de personatges públics al fòrum, sense l'autorització expressa del senat o del poble. Durant la seva censura es va introduir per primer cop la clepsidra a Roma. Va ser cònsol per segona vegada el 155 aC amb Marc Claudi Marcel i va sotmetre als dàlmates. Es va oposar a les innovacions i en el seu consolat va fer demolir un teatre, quasi acabat, per ser contrari a la moral publica. Quan Cató expressava el seu desig de destruir Cartago (Delenda est Cartago), Escipió, en canvi, declarava que s'havia de conservar, ja que l'existència d'aquest rival servia per donar prova de la llibertat del poble.
L'any 150 aC va ser escollit Pontífex Màxim. Com a orador va ser elogiat per Ciceró i Aureli Víctor el descriu com «eloquentia primus, juris scientia consultissimus, ingenio sapientissimus».[2]
ReferènciesModifica
- ↑ Corculum a corde dicebant antiqui solertem et acutum, segons Pescenni Fest.
- ↑ «Scipio Nasica». A: William Smith (ed.). A Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology (en anglès). Londres: John Murray, 1870.