Químic

científic que es dedica a la química

Un químic és un científic especialitzat en química, estudia la composició de les substàncies i els canvis que experimenten.

Químic treballant a un laboratori

Actualment els químics treballen en equip amb altres químics, enginyers químics i tècnics químics per a empreses privades de diverses indústries. S'utilitzen en plantes que fabriquen plàstics, tèxtils, cosmètics i productes químics. Treballen en camps com la refinació del petroli, la mineria, el processament d’aliments i la potabilització de l’aigua i el tractament de les aigües residuals. Els governs també tenen químics en àrees com l’agricultura i el control de la contaminació. A més, molts químics treballen per a col·legis i universitats, hospitals i instituts independents de recerca. Alguns treballen en camps com la impressió, la medicina, la química legal, el dret de patents i la ciència de la informació. Alguns químics dediquen tot o una part del temps a ensenyar. Altres participen en vendes o màrqueting. Alguns serveixen com a consultors d’indústries privades o departaments governamentals.[1]

HistòriaModifica

Article principal: Història de la química

La història de la química comença ja a la prehistòria amb la descoberta del foc que va permetre les primeres transformacions controlades de la matèria amb la cocció dels aliments, la fabricació de vidre, de ceràmica i els primers aliatges. Els antics egipcis poden ser considerats els pioners de la química en solució aquosa fa més de 4000 anys.[2] Vers l'any 1000 aC les antigues civilitzacions utilitzaven tecnologies que avui són la base d'algunes branques de la química: l'extracció de metalls a partir dels seus minerals, la fabricació de terrissa i esmalts, la fermentació per obtenir la cervesa i el vi, la fabricació de pigments per a cosmètics i pintura, l'extracció de productes químics de les plantes per a la medicina i perfumeria, la fabricació de formatge, l'acoloriment dels teixits, l'adob de les pells, la fabricació de sabó a partir de greixos, la fabricació de vidre, i aliatges com el bronze.[3]

La gènesi de la química es pot remuntar a l'observació del fenomen de la combustió que va portar a la metal·lúrgia, l'art i la ciència del processament dels minerals per obtenir metalls. Hom era conscient que era possible transformar uns tipus de matèria en d'altres, però encara no es coneixia amb exactitud el com ni el perquè, ni les seves limitacions. L'avarícia per l'or va portar al descobriment del procés per a la seva purificació, tot i que els principis subjacents no s'entenien bé i es va pensar que es tractava d'una transformació en comptes d'una purificació. Molts erudits d'aquella època pensaven que era raonable de creure que podia existir una manera de transformar metalls barats en or. Això va portar a l'alquímia i a la recerca de la pedra filosofal que es pensava podia obrar la transformació en or pel simple contacte.[3]

L'atomisme de l'Antiga Grècia es remunta al 440 aC, com ho demostraria l'obra De rerum natura[4] (La naturalesa de les coses) escrit pel filòsof i poeta romà Lucreci[5] l'any 50 aC, un llarg poema que descriu el món segons els principis d'Epicur. Gran part del desenvolupament inicial dels mètodes de purificació els descriu Plini el Vell a la seva obra Naturalis Historiae (Història Natural).

 
John Dalton autor de la teoria atòmica

Els primers pioners de la química, els alquimistes, i del mètode científic[6] modern foren els savis àrabs i perses de l'edat mitjana que intintroduïren l'observació precisa i l'experimentació controlada i descobriren nombroses substàncies químiques.[7] Els alquimistes mussulmans més influents foren Jabir ibn Hayyān (m. 815), Al-Kindí (m. 873), Ar-Razí (m. 925), Al-Biruní (m. 1048) i Ibn al-Hàytham (m. 1039).[8] Les obres de Jabir arribà a ser àmpliament conegudes a Europa a través de traduccions llatines d'un autor anònim del segle xiv, avui anomenat pseudo-Geber, que també escriví alguns llibres sota el pseudònim de "Geber".

Per a alguns practicants l'alquímia era un exercici intel·lectual. Paracels (1493-1541), per exemple, rebutjà la teoria dels quatre elements d'Aristòtil i amb una vaga comprensió dels seus productes químics i medicaments creà un híbrid d'alquímia i ciència que seria anomenat iatroquímica. De la mateixa manera, les influències de filòsofs com Francis Bacon (1561-1626) i René Descartes (1596-1650), que exigí major rigor en les matemàtiques i en l'eliminació de biaixos de les observacions científiques, donà lloc a una revolució científica. En química, això començà amb Robert Boyle (1627-1691), que arribà amb una equació sobre les característiques de l'estat gasós coneguda com la llei de Boyle.[9]

Tanmateix, la química arribà a la majoria d'edat a finals del segle XVIII quan el francès Antoine Lavoisier (1743-1794), considerat per molts el pare de la química moderna,[10] desenvolupà la teoria de la combustió demostrant que la teoria del flogist era errònia; i l'anglès John Dalton (1766-1844) formulà la seva teoria atòmica (vers el 1800).

RecercaModifica

 
Taula d'un laboratori químic actual

Més de la meitat de tots els químics treballen en recerca i desenvolupament. Alguns químics participen en la investigació bàsica i intenten obtenir coneixement sobre les substàncies. També estudien la forma en què aquestes substàncies es combinen i reaccionen entre si. La investigació bàsica sovint condueix al desenvolupament de nous productes. Per exemple, la investigació sobre la formació de molècules més grans a partir de la unió de les més petites conduí al desenvolupament de plàstics sintètics. Altres investigadors químics treballen en problemes més pràctics o domèstics. Per exemple, poden treballar per desenvolupar un teixit que no es cremi, no s’embruti ni s’arrugui fàcilment. Sovint han de realitzar moltes proves de laboratori abans de poder crear el producte desitjat.[1]

IndústriaModifica

Molts químics treballen en la producció i el control de qualitat. Per exemple, poden treballar amb enginyers químics per desenvolupar instruccions exactes per barrejar els ingredients necessaris per produir enormes quantitats de pintura en una fàbrica de pintura. Els químics que participen en el control de qualitat poden supervisar les proves de mostres d’aquesta pintura per assegurar-se que compleix certes normes.[1]

EspecialitatsModifica

Hi ha diversos camps especials de la química. Els químics orgànics s’especialitzen en compostos que contenen l’element carboni. Aquests compostos inclouen matèria animal i vegetal, plàstics i altres substàncies. Els químics inorgànics treballen amb compostos que no contenen carboni, com ara metalls, minerals i altres substàncies. El seu treball pot implicar materials que s’utilitzaran en circuits d’estat sòlid per a equips electrònics. Els químics físics treballen amb les teories bàsiques de la química. Per exemple, estudien com s’alteren els nivells d’energia quan les substàncies experimenten canvis químics. El treball dels químics físics de vegades condueix al desenvolupament de noves fonts d’energia. Els químics analítics estudien la composició de les substàncies. Utilitzen equips i tècniques especials de laboratori per determinar la composició exacta d’una mostra, com ara un tros de roca lunar. Aquests químics també calculen les concentracions de determinats composts químics a l'aigua del subministrament d'una ciutat. Els bioquímics estudien la química dels éssers vius. Hi ha molts altres tipus de químics, inclosos els especialitzats en química dels aliments o química clínica.[1]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Chemist | Encyclopedia.com». [Consulta: 25 juliol 2021].
  2. First chemists, 13 de febrer del 1999, New Scientist
  3. 3,0 3,1 Alchemy Timeline Arxivat 2010-06-20 a Wayback Machine. - Chemical Heritage Society
  4. Lucretius. «de Rerum Natura (On the Nature of Things)». The Internet Classics Archive. Massachusetts Institute of Technology, 50 BCE. [Consulta: 9 gener 2007].
  5. Simpson, David. «Lucretius (c. 99 - c. 55 BCE)». The Internet History of Philosophy, 29-06-2005. [Consulta: 9 gener 2007].
  6. Morris Kline (1985) Mathematics for the nonmathematician. Courier Dover Publications. p. 284. ISBN 0-486-24823-2
  7. Will Durant (1980), The Age of Faith (The Story of Civilization, Volum 4), p. 162-186, Simon & Schuster, ISBN 0-671-01200-2
  8. Dr. K. Ajram (1992), Miracle of Islamic Science, Appendix B, Knowledge House Publishers, ISBN 0-911119-43-4: Humboldt considerava els musulmans com els fundadors de la química.
  9. BBC - History - Robert Boyle (1627 - 1691)
  10. Presentació del Tractat elemental de química d’A.-L. Lavoisier en català, Revista de la Societat Catalana de Química, 5/2004, pàg. 58
 
Jacobus van 't Hoff, primer guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1901.

Vegeu tambéModifica