Quartet de corda núm. 13 (Beethoven)

El Quartet de corda núm. 13 en si bemoll major, Op. 130, de Ludwig van Beethoven va ser compost l'any 1825 i estrenat al març de 1826 pel Quartet Schuppanzigh.[1] En la seva publicació de 1827 apareix dedicat al príncep Nikolai Borisovich Golitsyn.

Infotaula de composicióQuartet de corda núm. 13
Beethoven door Lyser.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Forma musicalQuartet de corda
TonalitatSi bemoll major
CompositorL. V. Beethoven
Creació1826
Data de publicació1827 Modifica el valor a Wikidata
CatalogacióOp. 130
Dedicat aNikolai B. Golitsyn
  1. Adagio, ma non troppo - Allegro
  2. Presto
  3. Andante con moto, ma non troppo. Poco scherzoso
  4. Alla dansa tedesca. Allegro assai.
  5. Cavatina. Adagio molto espressivo
  6. Große Fuge: Overtura - Allegro - Fuga
  7. Finale: Allegro
Estrena
Estrena21 març 1826 Modifica el valor a Wikidata
IMSLP: String Quartet No.13, Op.130 (Beethoven, Ludwig van) Allmusic: mc0002363315 Modifica els identificadors a Wikidata

Els tres quartets composts per al príncep Golitsyn presenten un paral·lelisme amb els "Quartets Razumowski". En ambdós casos, el quartet del mig està en una tonalitat menor, mentre que els altres dos estan en tonalitats majors.[2][3]

Una interpretació completa dura uns 50 minuts.

MovimentsModifica

Aquest quartet consta de set moviments:

  1. Adagio, ma non troppo - Allegro
  2. Presto
  3. Andante con moto, ma non troppo. Poco scherzoso
  4. Alla dansa tedesca. Allegro assai.
  5. Cavatina. Adagio molto espressivo
  6. Große Fuge: Overtura - Allegro - Fuga
  7. Finale: Allegro

HistòriaModifica

Originalment aquest quartet va estar format pels primers sis moviments. No obstant això, la interpretació d'aquest quartet va despertar reaccions adverses. Encara que l'obra en general va ser del gust del públic, el seu últim moviment, la Gran Fuga, va tenir una pèssima recepció, malgrat la convicció de Beethoven que aquest representava el cim de la seva obra. Va ser per això que el seu editor li va suggerir que la reemplacés per un moviment nou, més curt i lleuger que la densa fuga de 14 minuts. En resposta a aquesta comanda, Beethoven va compondre el Finale: Allegro com un final alternatiu, mentre que la Gran Fuga va ser publicada per separat, sota el títol de Große Fuge i catalogada com a Op. 133.

En els concerts actuals els intèrprets, de vegades, són fidels a les intencions originals del compositor i modifiquen l'estructura final tot acabant amb la fuga.[4] Robert Simpson argumenta que és més coherent amb les intencions de Beethoven interpretar el quartet com una obra de set moviments, amb la Große Fuge seguida del final.[5]

ReferènciesModifica

  1. [enllaç sense format] http://ludwig0van0beethoven.tripod.com/beethtranscending.html
  2. Gerd Indorf: Beethovens Streichquartette: Kulturgeschichtliche Aspekte und Werkinterpretation. 2. Auflage. Rombach, 2007, S. 384
  3. Matthias Moosdorf: Ludwig van Beethoven. Die Streichquartette. 1. Auflage. Bärenreiter, 2007, S. 96
  4. Kahn, Robert. Beethoven and the Grosse Fuge: Music, Meaning, and Beethoven's Most Difficult Work. Scarecrow Press, 2010, p. 3-6. ISBN 1461664055 [Consulta: 16 setembre 2017]. 
  5. [enllaç sense format] http://robertsimpson.info/writings/simpsons-writings/beethoven-string-quartets.html#op130op133

Enllaços externsModifica