Obre el menú principal

Quios, grec: Χίος, és la ciutat principal de l'illa grega de Quios, a la mar Egea oriental. La ciutat es troba a meitat de la costa oriental de l'illa, gairebé enfront del poble costaner turc de Çeşme. Té una població de 26.850 habitants (2011) i és la capital administrativa i port principal tant de l'illa com de la unitat perifèrica de Quios.[1] La ciutat de Quios també constitueix l'únic districte municipal dins del de Quios, un dels vuit municipis de l'illa.

Infotaula de geografia políticaQuios
Chios-town.jpg

Localització
Dimos Chiou.png
Dimos Chiou.png
 38° 22′ 04″ N, 26° 08′ 09″ E / 38.367777777778°N,26.135833333333°E / 38.367777777778; 26.135833333333
EstatGrècia
RegióEgeu Septentrional
MunicipiChios Municipality Tradueix
Capital de
Població
Total 26.850 (2011)
• Densitat 1,18 hab/km²
Geografia
Superfície 22.823 km²
Altitud 0-10
Identificador descriptiu
Codi postal 82100
Fus horari
Prefix telefònic 22710
Altres

Lloc web Lloc web
Modifica les dades a Wikidata

Normalment la ciutat és reconeguda localment amb el nom de Jora (grec: χώραt, amb el significat literal de 'país') o Kastro ('castell') per distingir-la del nom de l'illa, que comparteixen.

HistòriaModifica

 
Mapa amb algunes de les antigues ciutats gregues de Jònia, on s'aprecia la ubicació de Quios

Quios tingué assentaments grecs molt antics, tot i que no se n'ha trobat cap anterior a l'any 900 ae. Fou construïda al costat d'un port natural que, segons Estrabó, podia albergar fins a vuitanta vaixells.[2] Era una de les ciutats que s'atribuïa ser la pàtria d'Homer.[3]

En l'època arcaica Quios va ser recolzada per Milet en una guerra contra Eritrea i, a canvi, els de Quios donaren suport a Milet quan va ser envaïda pels lidis en l'època dels reis Sadiates i Aliates II.[4]

Fou una de les ciutats de la dodecàpolis jònica; Heròdot indica que els de Quios i els d'Eritrea compartien la mateixa parla.[5] Es va unir a la revolta jònica de l'any 499 ae i va aportar cent naus a la batalla naval de Lade (495 ae). Després de la derrota dels jònics, els perses van ocupar fàcilment Quios.[6][7]

Abans de la Guerra del Peloponés Quios era aliada d'Atenes i participà al costat d'atenencs i lèsbics en un setge a Samos l'any 440-39 ae. Va continuar formant part de la lliga de Delos durant gran part de la guerra, encara que es tractava d'una ciutat independent que no havia de pagar-hi tribut sinó que proporcionava naus a l'aliança.[8][9][10] En l'hivern del 425-4 ae els quiotes hagueren d'enderrocar una muralla nova que havien construït per ordre dels atenesos que temien que s'hi revoltaren; tot i així continuaren durant uns anys més en l'aliança amb Atenes i arribaren a formar part dels efectius que efectuaren l'expedició a Sicília.[11][12] El 412 ae, en efecte, es van revoltar contra Atenes i es feren aliats d'Esparta en els anys posteriors.[13][14]

Després, però, formaren part de les ciutats incloses en Segona lliga atenesa al 378-7 ae. En el 357 ae,[15]  durant la Guerra social, Bizanci, Rodes i Quios es van unir a l'illa de Cos i a Mausol, rei de Cària, en el seu enfrontament contra Atenes.[16]

L'any 334 ae Memnó, que era comandant en cap al servei del rei persa Darios III, s'apoderà de Quios.[17] Els perses hi establiren una guarnició, però poc després caigué en mans dels macedonis, recolzats pel sector dels habitants de Quios que eren partidaris seus.[18]

En el 190 ae, Quios va afavorir als romans durant la Guerra romanosiriana i fou utilitzada com a magatzem de subministraments de gra.[19] Al final de la guerra els romans concediren la llibertat a Quios i la recompensaren per la seua lleialtat.[20]

Zenobi, general de Mitridates VI del Pont, s'apoderà de la ciutat en el 86 ae, perquè acusava els quiotes d'afavorir els romans. Els de Quios van ser obligats a lliurar totes les armes i una gran quantitat de riqueses. No satisfet amb això, Zenobi feu deportar homes, dones i infants cap a la mar Negra.[21]

L'any 1346 els genovesos s'apoderaren de l'illa i s'hi van mantenir fins a 1566, quan passà a l'Imperi otomà.[22]

El centre de poder polític i militar de l'illa durant part de l'època medieval fou el castell de Quios, conegut amb el nom de Kastro.[23]

El 1822 es produí una revolta a Quios contra els otomans propiciada per alguns grecs que hi arribaren de Samos. Com a represàlia van desembarcar a Quios tropes otomanes que produïren una gran massacre entre els habitants. Quios continuà sent part de l'Imperi otomà fins a 1912, quan, després de la derrota turca en la Primera Guerra dels Balcans l'illa s'integrà a Grècia.[24]

Evolució de la ciutatModifica

Des de 1800 el poble s'ha expandit a partir del que era el Kastro i el port originari. Després del devastador terratrèmol de Quios de 1881, el poble fou substancialment reconstruït en estil neoclàssic, tot i que gran part del moll i els voltants tenen un estil més modern. Encara que la població és relativament estable, continua l'expansió amb suburbis construïts al nord i sud. El centre de la ciutat encara es troba concentrat entre el port i el castell i és on es troben edificis administratius, museus, el principal carrer comercial (Aplotarias) i el jardí municipal.

Al nord de Quios es troba el suburbi de Vrontados.

PatrimoniModifica

  • Museu Arqueològic de Quios.
  • Museu Bizantí de Quios.
  • Palau de Justinià.
  • Museu Marítim de Quios.
  • Museu de Néa Moní.

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. «Censo de 2011». Arxivat de l'original el 16 d'octubre de 2015.
  2. Homero, Ilíada, edición de José García Blanco y Luis M. Macía Aparicio, introducción, p.CXXXIII, Madrid: CSIC, 2007.
  3. Estrabón XIV,1,35.
  4. Heródoto I,18.
  5. Heródoto I,142.
  6. Heródoto VI,8.
  7. Heródoto VI,32.
  8. Tucídides I,116.
  9. Tucídides II,9.
  10. Tucídides III,10; VI,85; VII,57.
  11. Tucídides IV,51.
  12. Tucídides VI,43.
  13. Tucídides VIII,14-61.
  14. Jenofonte, Helénicas I,6,3; I,6,18; I,6,33; II,1,6.
  15. [1]IG2 43.24,79.
  16. Diodoro Sículo XVI,7.
  17. Arriano, Anábasis de Alejandro Magno II,1,1.
  18. Arriano, Anábasis de Alejandro Magno III,2,3-4; Quinto Curcio IV,1,37; IV,5,14-18.
  19. Tito Livio XXXVII,27.
  20. Tito Livio XXXVIII,39.
  21. Apiano, Guerras mitridáticas 46-47.
  22. VV.AA. Grecia, pp.279-280, colección guías Océano, Barcelona: Océano Langenscheidt (1999), ISBN 84-95199-41-6.
  23. «Guía de Quíos: el Kastro».
  24. Jesús Hernández, Las cincuenta grandes masacres de la historia, Madrid: Libros del atril (2009), ISBN 978-84-92567-18-8.

Enllaços externsModifica