Obre el menú principal

Radó

element químic amb nombre atòmic 86

El radó és un element químic de símbol Rn i nombre atòmic 86. És un gas noble radioactiu, incolor, inodor i insípid.[1] El radó és la fase intermèdia en la cadena de desintegració en què el tori i l'urani es desintegren lentament en plom i altres elements radioactius de curta vida, cosa que el fa ocórrer naturalment durant diversos minuts; per si mateix, el radó és el producte de desintegració del radi. El seu isòtop més estable, el 222Rn, té un període de semidesintegració de només 3,8 dies, per la qual cosa el radó és un gas relativament rar. Com que el tori i l'urani són dos dels elements radioactius més comuns de la Terra i tenen tres isòtops amb períodes de semidesintegració molt llargs (de l'ordre de 109 anys), en un futur llunyà el radó serà molt present al planeta malgrat la seva curta vida, ja que es regenerarà contínuament.[2]

Radó
86Rn
àstatradófranci
Xe

Rn

Uuo
Aspecte
Gas incolor


Línies espectrals del radó
Propietats generals
Nom, símbol, nombre Radó, Rn, 86
Categoria d'elements Gasos nobles
Grup, període, bloc 186, p
Pes atòmic estàndard (222)
Configuració electrònica [Xe] 4f14 5d10 6s2 6p6
2, 8, 18, 32, 18, 8
Configuració electrònica de Radó
Propietats físiques
Fase Gas
Densitat (0 °C, 101.325 kPa)
9,73 g/L
Densitat del
líquid en el p. e.
4,4 g·cm−3
Punt de fusió 202,0 K, −71,15 °C
Punt d'ebullició 211,3 K, −61,85 °C
Punt crític 377 K, 6,28 MPa
Entalpia de fusió 3,247 kJ·mol−1
Entalpia de vaporització 18,10 kJ·mol−1
Capacitat calorífica molar 5R/2 = 20,786 J·mol−1·K−1
Pressió de vapor
P (Pa) 1 10 100 1 k 10 k 100 k
a T (K) 110 121 134 152 176 211
Propietats atòmiques
Estats d'oxidació 6, 2, 0
Electronegativitat 2,2 (escala de Pauling)
Energia d'ionització 1a: 1.037 kJ·mol−1
Radi covalent 150 pm
Radi de Van der Waals 220 pm
Miscel·lània
Estructura cristal·lina Cúbica centrada en la cara
Radó té una estructura cristal·lina cúbica centrada en la cara
Ordenació magnètica No magnètic
Conductivitat tèrmica 3,61 m W·m−1·K−1
Nombre CAS 10043-92-2
Isòtops més estables
Article principal: Isòtops del radó
Iso AN Semivida MD ED (MeV) PD
210Rn sin 2,4 h α 6,404 206Po
211Rn sin 14,6 h ε 2,892 211At
α 5,965 207Po
222Rn traça 3,8235 d α 5,590 218Po
224Rn sin 1,8 h β 0,8 224Fr

A diferència de la resta d'elements intermedis de les cadenes de desintegració anteriors, el radó és, en condicions normals, gasós i per tant fàcil d'inhalar. El gas de radó es considera un perill per a la salut. Acostuma a ser el màxim contribuent a la dosi de radioactivitat natural individual, tot i que degut a diferències geològiques locals,[3] el nivell del gas radó perjudicial varia segons el lloc. Malgrat la seva curta vida, el gas radó derivat de fonts naturals com minerals amb urani es pot acumular en edificis, especialment en àrees baixes i amb molta densitat com ara soterranis. El radó també pot donar-se en aigües subterrànies, com per exemple fonts i aigües termals.[4]

Els estudis epidemiològics han mostrat una clara relació entre respirar altes concentracions de radó i el càncer de pulmó. El radó és un contaminant que afecta la qualitat de l'aire interior arreu del món. Segons la Environmental Protection Agency, el radó és la segona causa més freqüent del càncer de pulmó, després del tabac, causant 21.000 morts per càncer de pulmó anuals als Estats Units –devers 2.900 de les quals persones que mai no han fumat. El radó és, a més, la principal causa de càncer de pulmó entre els no fumadors, també segons estudis de l'EPA.[5] Com que el radó es desintegra, genera productes de desintegració, que són altres elements radioactius; a diferència del radó gasós, aquests productes són sòlids i es poden adherir a superfícies, com ara partícules de pols en suspensió. Si aquesta pols es respira, les partícules en qüestió també poden causar càncer de pulmó.[6]

HistòriaModifica

El radó fou descobert per Friedrich Ernst Dorn. Va ser el tercer element radioactiu conegut, després de radi i poloni. Dorn va notar l'any 1900 que composts de radi produïen un gas radioactiu, que aquest va anomenar "emanació de radi".

Radó i els edificisModifica

Tots els edificis contenen radó en concentracions habitualment baixes.[7] No obstant això, hi ha zones geogràfiques en què, per la seva geologia, és més probable trobar edificis amb nivells elevats. Disposem d'un mapa, elaborat pel Consejo de seguridad nuclear (CSN) d'Espanya que categoritza les zones del territori en funció dels seus nivells de radó. Cal tenir en compte que els mapes són una orientació i en cap cas es poden prendre com a valors absoluts. L'única manera de saber si un habitatge té radó és fent el mesurament.[8]

El radó es filtra als edificis a través d’esquerdes en el subsòl, en la unió de la solera o paviment en contacte amb el sòl i els murs perimetrals, en espais al voltant de les canonades o cables, petits porus que presenten els paraments dels murs construïts amb blocs de formigó buits, càmeres ventilades en murs de tancament, col·lectors, baixants, desguassos, etc… En general, el radó sol aconseguir concentracions més elevades en les dependències ubicades en plantes soterrànies o les que estan en contacte directe amb el terreny.

Hi ha diversos mètodes i aparells per mesurar la concentració de radó, que s’expressa en becquerels per metre cúbic. Uns són instantanis i utilitzen cèl·lules de centelleig per recollir mostres d’aire que s’analitzen posteriorment al laboratori. Altres utilitzen la propietat del carboni actiu per absorbir gasos i captar el radó existent en l’aire de les dependències. Finalment hi ha detectors en els que queden impressionades les traces degudes a la radiació alfa emesa pel radó i els seus descendents després d’un temps llarg d’exposició.

La utilització d’uns o altres depèn, bàsicament, dels objectius que es pretenguin assolir amb la mesura. En tot cas cal tenir present que a l’efectuar mesuraments a curt termini s’han de tenir en compte les variacions diàries i estacionals que té el radó així com els períodes en què els edificis estan menys ventilats (perquè les finestres no s’obren) ja que això comporta concentracions més elevades de radó.[9]

Per aconseguir una reducció del risc d’exposició al radó en els edificis ens apareixen unes noves mesures que caldrà implementar en els edificis d’obra nova i unes mesures de mitigació en els edificis existents que seran d’ampli abast.

ReferènciesModifica

  1. «A Citizen's Guide to Radon: The Guide to Protecting Yourself and Your Family from Radon». Epa.gov, 2016.
  2. Toxicological profile for radon, Agency for Toxic Substances and Disease Registry, U.S. Public Health Service, In collaboration with U.S. Environmental Protection Agency, December 1990.
  3. Kusky, Timothy M. Geological Hazards: A Sourcebook. Greenwood Press, 2003, p. 236–239. ISBN 9781573564694. 
  4. «Facts about Radon». Facts about. [Consulta: 7 setembre 2008].
  5. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta epa
  6. «Public Health Fact Sheet on Radon — Health and Human Services». Mass.Gov. [Consulta: 4 desembre 2011].
  7. «Mapa del potencial de radón en España». Consejo de seguridad nuclear. [Consulta: 5 febrer 2019].
  8. «Mapa predictivo de la exposición a radón en España». Vive sin radón. [Consulta: 5 febrer 2019].
  9. Marrot, Jordi «Radó en els edificis : un risc per a la salut que cal prevenir». El Blog de L'informatiu, 03-12-2018.