Obre el menú principal

Rafael Echagüe y Bermingham (Sant Sebastià, Euskadi, 13 de febrer de 1815 - Madrid, Castella, 23 de novembre de 1887) fou un militar espanyol.

Infotaula de personaRafael Echagüe y Bermingham
CARTE DE VISITE DEL GENERAL ECHAGÜE (COLECCIÓN ROMERO ORTIZ).jpg
Nom original (es) Rafael Echagüe
Biografia
Naixement 13 febrer 1815
Sant Sebastià
Mort 23 novembre 1915 (100 anys)
Madrid
Escudo de España 1874-1931.svg  Diputat al Congrés dels Diputats
2 d'octubre de 1855 – 2 de setembre de 1856
Circumscripció Huelva

16 de juny de 1860 – 29 de novembre de 1860
Circumscripció Còrdova
Coat of arms of Puerto Rico.svg  Governador de Puerto Rico
1860 – 1862
  Governador de Filipines
9 de juliol de 1862 – 24 de març de 1865[1]
Coat of Arms of the Former 4th Spanish Military Region (Until 1984).svg  Capità General de Catalunya
1865 – 1865
Coat of Arms of the Former 3rd Spanish Military Region (Until 1984).svg  Capità general de València
1858 – 1860
Escudo del Senado de España.svg  Senador vitalici
10 de novembre de 1863 – 1868

10 d'abril de 1877 – 23 de novembre de 1887
Activitat
Ocupació Polític i militar
Rang militar general
Conflicte Primera Guerra Carlina, Primera Guerra del Marroc i tercera guerra carlina
Altres
Títol Comte
Modifica les dades a Wikidata

Descendent d'una família de la noblesa basca. Als divuit anys ja era capità de les tropes liberals que sostenien la causa d'Isabel II (1833). Prengué part en la guerra civil contra els carlins, i en el seus inicis com ajudant de camp del general O'Donell,[3]i després com a coronel d'un regiment d'infanteria; en acabar aquella lluita fratricida, que durà set anys, s'afilià al Partit Moderat, prenent part en la revolta d'alguns regiments de cavalleria al front (28 de juny de 1854), a la qual s'hi posaren els generals O'Donell i Dulce, aconseguint els insurrectes una assenyalada victòria en els camps de Vicálvaro (Vicalvarada) sobre les tropes fidels al ministeri moderat, que caigué del poder. Fou diputat a les Corts en 1855 i en 1860.[4]

Ascendí a general pel seu antic cap, el general O'Donell. Durant el seu ministeri es distingí notablement en la guerra d'Àfrica, especialment en el combat del Serrallo, contra forces molt superiors (novembre de 1859), en el que sofrí una ferida; per la seva conducta en aquella campanya rebé el títol de comte del Serrallo, i més endavant ascendí a tinent general. Gaudí de gran prestigi dintre del partit liberal, en el que desenvolupà un paper molt important, especialment durant els preparatius de la famosa revolució de Setembre, que li costà el tron a Isabel II. El ministeri presidit per González Bravo (7 de juliol de 1868) el féu detenir i deportar a Canàries junt amb els generals Serrano i d'altres pertanyents al partit unionista i progressista.

Desenvolupà comandaments importants en l'última guerra carlista (1873-76) com a general en cap dels exèrcits del Nord i del Centre, distingint-se especialment en la presa de les altures de las Muñecas i en la insurrecció del Setge de Bilbao. En premi a aquests serveis, el rei Alfons XII li concedí la grandesa d'Espanya i li confià el comandament del cos d'alabarders. Posseïa apreciades condecoracions, tant nacionals com estrangeres. També fou senador vitalici.[5]

ReferènciesModifica

BibliografiaModifica