Obre el menú principal

Rainier d'Osnabrück

Per a altres significats, vegeu «Rainier».

Rainier d'Osnabrück o Rainerius Inclusus ("Tancat") (Groningen, Països Baixos, segona meitat del s. XII - Osnabrück, Baixa Saxònia, 1237) fou un anacoreta que va viure retirat fent penitència. És venerat com a beat per l'Església catòlica.

Infotaula de personabeat Rainier d'Osnabrück, o
Rainier el Tancat
St. Peter's Cathedral1.JPG
Catedral d'Osnabrück
Biografia
Naixement Raynerius Inclusus
Segona meitat del segle XII
Groningen (Països Baixos)
Mort 1237
Osnabrück (Baixa Saxònia)
anacoreta, confessor
Celebració Església Catòlica Romana
Beatificació Antiga
Pelegrinatge Osnabrück
Festivitat 11 d'abril
Iconografia Com a eremita, reclòs en una cel·la
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Rainier, nascut a Groningen, vivia a Osnabrück i, tot i tenir una vida cristiana i honrada, portat per l'afany d'ésser millor, va destacar per fer tota mena de penitències i mortificacions. Així, cap al 1210 va recloure's i va viure durant 22 anys tancat voluntàriament en una cel·la vora la catedral d'Osnabrück, des de la que es podia veure l'altar major del temple. A més vestia una cota de malla carregada amb cadenes, directament sobre la pell, per tal que li produís major dolor, i es flagel·lava fins a sagnar. Amb aquesta mortificació volia apropar-se a Crist i quan algú li retreia el patiment innecessari, ell contestava: "Com Jesucrist nostre Senyor va patir en totes les seves extremitats per mi, jo desitjo, per amor a Ell, patir en tots els meus membres".

Els dimarts, dijous i diumenges feia dejuni i només menjava pa i productes vegetals; els dilluns, dimecres i dissabtes, pa i cervesa, i els divendres, només pa i aigua. Resava cada dia el salteri i altres pregàries per vius i morts. Guardava el silenci llevat dels dies de festa, que parlava per predicar i edificar la gent que el visitava; així i tot, es ficava una pedra a la boca per evitar dir paraules vanes, i es comunicava amb senyals. Hi morí en 1237.

BibliografiaModifica

  • Strunck. Westphalia Sancta, vol. 2, p. 192—195.