Ranieri de' Calzabigi

Ranieri Simone Francesco Maria de' Calzabigi (Liorna, 23 desembre 1714 – Nàpols, juliol 1795) fou un poeta i llibretista italià, especialment famós per la seva col·laboració amb el compositor Christoph Willibald Gluck en les seves òperes de reforma.

Infotaula de personaRanieri de' Calzabigi
Biografia
Naixement23 desembre 1714 Modifica el valor a Wikidata
Liorna (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mortjuliol 1795 Modifica el valor a Wikidata (80 anys)
Nàpols (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióInternat nacional Francesco Cicognini Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballLiteratura, poesia i llibret Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióllibretista, escriptor, poeta Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0207701 Musicbrainz: 5d2182f5-85fe-46e3-8d54-d0c83dc023c3 IMSLP: Category:Calzabigi,_Ranieri_de' Modifica el valor a Wikidata

Inicialment es va iniciar en els afers comercials, a fi d'ajudar el seu pare. Probablement seguí a Liorna els estudis literaris i a Pisa els científics. Amb el nom de Liburno Drepanio, fou membre de l'Acadèmia Etrusca de Cortona i de l'Acadèmia de l'Arcàdia. El 1743 prestà servei en un ministeri a Nàpols, on va començar a dedicar-se a l'activitat llibretística. Per mor de la seva implicació en un procés per enverinament hagué de deixar la ciutat i se'n va anar a París, on va conèixer Giacomo Casanova: els dos feren amistat i àdhuc realitzaren alguns negocis, entre els quals una loteria. En aquest període, Ranieri produí el poema heroicocòmica La Lulliade, una paròdia de la carrera de Jean-Baptiste Lully, una clara al·lusió a la problemàtica estètica i cultural de la Querelle des Bouffons. El 1755 publicà una reedició de les obres del seu amic Pietro Metastasio.

Després d'anar-se'n de França, el 1761 anà a Viena per a ocupar el càrrec de conseller a la Cambra dels Comtes dels Països Baixos i, més tard, el de conseller de S.M.I.R. Apostòlica ("Sa Majestat Imperial i Reial Apostòlica"). Gràcies a la intermediació del comte Giacomo Durazzo, el director del teatre de cort vienès, pogué conèixer Christoph Willibald Gluck i Gasparo Angiolini. Per a Gluck, escrigué tres llibrets d'òpera, Orfeo ed Euridice (1762), Alceste (1767) i Paride ed Elena (1770), i contribuí activament amb força i vigor, gràcies sobretot a la pròpia eficiència poètica, a l'així anomenada reforma gluckiana.

Successivament, arran d'un escàndol i per ordre de l'emperadriu Maria Teresa, hagué d'abandonar Viena. El 1774 s'establí a Pisa i el 1780 a Nàpols, on va escriure els seus dos darrers llibrets, Elfrida (1792) i Elvira (1794), tots dos musicats per Giovanni Paisiello. Participà en la vida literària de la ciutat fins a la mort; en la primera meitat dels anys vuitanta, fou un dels intel·lectuals que va conèixer Vittorio Alfieri, l'únic que el felicità, assegurant-li que, amb les seves òperes, havia posat el teatre italià al mateix nivell que el francès.[1]

NotesModifica

  1. V. Alfieri, Vita scritta da esso, Epoca Prima

BibliografiaModifica

  • Dizionario della Musica e dei Musicisti La Garzantina. Garzanti, 1983- 2005. 
  • DEUMM Dizionario enciclopedico universale della musica e dei musicisti. UTET, 1988. 
  • Federico Marri, a cura di. Ranieri Calzabigi fra Vienna e Napoli, atti del convegno di studi, Istituto Superiore di Studi Musicali P. Mascagni di Livorno. Libreria Musicale Italiana, 1998. 
  • Maurizio Mini, Andrea Pellegrini. Livorno, dalla 'musica americana' al Jazz - La storia, le storie. Erasmo, 2013. ISBN 978-88-89530-55-9. , Collana Erasmo Musica - I Quadrati, p. 179