Rebel·lió dels Taiping
La Rebel·lió dels Taiping (1851-1864), o Rebel·lió de la Gran Pau, va ser una revolta molt important de caràcter social i polític duta a terme a la Xina en contra de l'autoritat de l'emperador Xianfeng[1] i les forces de la dinastia Qing. Es considera un dels pitjors conflictes de la història.
 Reconstrucció del Palau del Regne Celestial a Nanquín | ||||
| Tipus | rebel·lió i guerra civil  | |||
|---|---|---|---|---|
| Data | Desembre de 1850 - agost de 1864 | |||
| Lloc | Xina estricta , Sud de la Xina | |||
| Estat | dinastia Qing | |||
| Resultat | Victòria de la Dinastia Qing. Caiguda del Regne Celestial de la Gran Pau. | |||
| Bàndols | ||||
| ||||
| Comandants en cap | ||||
| ||||
| Forces | ||||
| ||||
| Baixes | ||||
| ||||
.svg){kind=small}
El fet que els Qing fossin manxús, és a dir, estrangers, i fossin vistos per part de la població xinesa com a governants incompetents i corruptes, incapaços de fer front a les potències occidental, junt amb les humiliacions que va haver de patir la Xina després de la desfeta de la Primera Guerra de l'Opi van ser el detonant.
En fou l'inspirador un cristià xinès heterodox, Hong Xiuquan, (1814-1864).[2] Aquest visionari havia fallat en l'examen imperial i, per tant, ja no podia accedir a un càrrec de funcionari d'elit. Va estudiar la Bíblia amb l'ajut d'un missioner protestant. Un dia va proclamar que havia tingut una visió en la qual se l'hi havia revelat que ell era un germà de Jesucrist. Es va imposar la missió de predicar el cristianisme i fer fora els manxús del govern, es proclamà Rei Celestial, i batejà amb el nom de Taiping («Gran Pau») als seus seguidors.[3]
Amb un missatge místic i col·lectivista, s'atragué una munió de camperols i obrers durant els darrers anys de la dècada de 1840. La rebel·lió va esclatar el 1851 a la província de Guangxi. El rebels van derrotar per primer cop les tropes imperials a Jintian. Hong Xiuqan va proclamar el Regne Celestial de la Gran Pau i es va nomenar ell mateix com el seu governant absolut.[4] Els Taiping, van vèncer les forces imperials conquerint Nanquín el març del 1853, on van establir la seva capital, rebatejant-la com Tianjing («Capital Celestial»).[5][6]
Els Taiping van tractar d'atreure les classes mitjanes xineses i fer pactes amb les potències occidentals, però, en cap cas no van tenir èxit. Els occidentals van decidir restar neutrals i els xinesos benestants no estaven d'acord amb el menyspreu que els Taiping mostraven envers els costums confucians.
L'agost de 1860 van intentar prendre Xangai però van ser vençuts per l'exèrcit imperial. Les forces dels Qing reconqueriren a poc a poc totes les terres on s'havia escampat la revolta. El juliol de 1864 va caure Nanquín. Hong Xiuquan es va suïcidar uns dies abans de l'entrada de les tropes del govern ajudades pels nord-americans i els anglesos, i més de 100.000 dels seus seguidors foren morts. Tanmateix, van quedar centenars de milers de Taiping que continuaren lluitant, malgrat llur desorganització. El 1871 fou derrotat l'últim exèrcit rebel a la confluència de les regions de Hunan, Guizhou i Guangxi.[7]
Referències modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Rebel·lió dels Taiping |
- ↑ Chang, Jung. Cixí, La Emperatriz (en castellà). Madrid: Taurus, 2014, p. 39-41. ISBN 978-84-306-0952-9.
- ↑ Schirokauer, Conrad; Brown, Miranda. Breve historia de la civilización china (en castellà). Barcelona: Bellaterra, 2006, p. 312-314. ISBN 978-84-7290-555-9.
- ↑ Rowe, William T. China's Last Empire. The Great Qing (en anglès). Cambridge/MA: The Belknap Press of Harvard University, 2012, p. 187. ISBN 9780674066243.
- ↑ Franke, Herbert; Trauzettel, Rolf. El imperio chino (en castellà). Madrid: Siglo XXI, 1984, p. 305-313. ISBN 84-323-0120-5.
- ↑ Gernet, Jacques. Le monde chinois 2. L'époque moderne (en francès). París: Armand Colin, 2005, p. 315. ISBN 978-2-266-16133-6.
- ↑ Frèches, José. Érase una vez China. De la Antigüedad al siglo XXI (en castellà). 1a edició. Madrid: Espasa Calpe, 2006, p. 336-339. ISBN 84-670-2215-9.
- ↑ Spence, Jonathan D. The Search for Modern China (en anglès). Nova York: W.W. Norton & Company Inc., 1991, p. 170-178. ISBN 0-393-30780-8.