Obre el menú principal

Reforma Tridentina Musical (Els decrets del Concili de Trento del 17 de setembre de 1566, excloïen de les cerimònies religioses les efeminades expressions dels cantors, l'exposició de temes profans i l'ús pertorbador dels instruments musicals fora de l'orgue).

Infotaula d'esdevenimentReforma Tridentina Musical
Modifica les dades a Wikidata
Sessió del Concili de Trento, quadre del Tiziano,

Aquest decret seguí normes anàlogues, dictades durant els concilis provincials de Cambrai (1565), Milà (1565 i 1573), Augsburg i Constança (1567), Malines (1570 i 1607), Toledo (1566), Salzburg (1569), Bordeus (1585), Bruges (1584), Mèxic (1585), Avinyó (1594), Colònia (1598) i Narbona (1609).

Pius IV fou el primer papa que tingué cura d'aplicar amb energia les normes imposades pel Concili. Dues butlles donen fe del fet: una del 8 de juliol de 1568 i una altra del 14 de juny de 1570. Segons aquestes noves i dràstiques disposicions, lofici diví devia de sofrir correccions en la forma i en la substància. En conseqüència, també les melodies foren objecte de reforma. Gregori XIII encarregà a alguns músics elaborar segons les noves orientacions el Gradual, lAntifonari i lHimnari. Abans de morir repudià la seva labor, que quasi havia finalitzat, adduint com a raó que considerava indigne corregir es antigues melodies. Però l'obra que Palestrina deixà incompleta trobà d'altres mestres disposats a portar-la a bon terme. La nova edició del Gradual romà, impresa en la impremta Medicea, apareixia el 1614/15. L'Antifonari integral, que comprenia els cants litúrgics de tot el Breviari, va veure la llum l'any 1611 a Trognasio, Anvers. Col·laboraren en aquesta obra els mestres de capella Naldini, Ceccarelli, Landi i Allegri, i per als texts els jesuïtes Strada, Galluzzi i Petruzzi.

Urbà VIII, el 1644, donava l'orde d'imprimir la nova col·lecció dels Himnes en la doble versió: la simple amb el cantus firmus i la polifònica de Palestrina. S'havia realitzat, mercès a la voluntat del papa i a l'obra de Palestrina, un dels més grans esforços de la història de la música eclesiàstica per aturar els pitjors impulsos en el si de les pròpies capelles musicals i per evitar que la cançó popular contaminés la netedat de les melodies sagrades. La moderna i atraient tècnica instrumental, els efectes d'audaces sonoritats poc compatibles amb els ritus litúrgics, minaven, amb percussions fins als nostres dies, la salut del cant religiós. Mentre l'art palestrinià, fervit i emotiu, efectuava de forma admirable una síntesi entre els elements polifònics verticals i horitzontals i se situava en el vèrtex de l'escola romana, els nombrosos pentagrames produïts en les altres capelles de Roma del segle XVI seguien delatant la mà artesana dels flamencs: des de Dufay a Clemens, amb els Ockeghem, Des Prés, Compère, Compère, Mouton i Combert.

La tècnica era nòrdica, però es presentava vivificada pel temperament característic dels mediterranis, amb un ritme clar i transparent, amb una harmonia dolça i suggestiva. Alguns músics immediatament anteriors, contemporanis o alumnes de Palestrina, també contribuïren a mantenir alt el prestigi musical de la Roma cristiana. En tot això es basa la cultura i l'estètica vigent encara avui dia en la Capella Sixtina, hereva directa de tant important patrimoni.

Costanzo Festa, Giovanni Animuccia, Giovanni Bernardino Nanino, G. Ruggiero, Pietro Paolo Paciotti, els germans Felice Anerio i Francesco Giovanni Anerio, Agostino Agostini o Gregorio Allegri són altres mestres que treballaren a Roma durant el segle XVI i que han mantingut sempre la seva autoritat en el camp de l'expressió litúrgica.

BibliografiaModifica