Regne de Borgonya
El Regne de Borgonya o Regne Burgundi fou l'estat format pel poble germànic dels burgundis (després borgonyons) a la conca del Roine que va tenir uns límits variables però sempre a l'est i sud-est de la moderna França, ocupant també Suïssa. El nom de Provença que de vegades se li dóna, deriva de la "provincia" romana (Narbonense i Viennense) però no està ben donat al regne, ja que a la seva fundació, la Provença marítima no en feia part. Per això el nom correcte del regne és Regne Burgundi (o Regne dels Burgundis) o de vegades Primer Regne de Borgonya per distingir-lo del segon regne (el Regne Franc de Borgonya o Regne Merovingi de Borgonya) i dels posteriors (Regne de Borgonya Transjurana i Regne de Provença)
| ||||
|
| ||||
 Repartiment de la Borgonya i la Provença vers els segles X i XI. | ||||
| Informació | ||||
|---|---|---|---|---|
| Capital | Orleans i Nyon | |||
| Període històric | ||||
| Ascens de Guntram al tron | 561 | |||
| Batalla de Tertry | 687 | |||
| Política | ||||
| Forma de govern | Monarquia | |||
| Rei | ||||
| Guntram de Borgonya | ||||
La provintia romana fou repartida en tres dominis: una part als visigots, els burgundis el nord fins a Durença i els ostrogots més enllà del riu Isèra. Després de la desfeta i mort del cabdill burgundi Gundicari (411-436) a Worms a mans d'Àtila, el seu successor, Gundioc (435-463), va dirigir al poble que sota la forma de foedus va obtenir d'Aeci la Sapàudia (Savoia), amb capital a Geneva (Ginebra). A poc a poc s'aniria estenent pels cursos del Saona i del Roine, amb domini efectiu del Delfinat i del nord de la Provença, dominant Occitània oriental.
El seu germà, Khilperic I de Burgúndia (463-476/480), es va haver d'enfrontar als visigots per conservar el reialme. El seu successor, Gundebald (476-516) va resistir a Clodoveu I (aliat al seu germà Godegisil) i va atacar Itàlia; també va compilar les lex burgundiae.
Segimon (516-523) es va convertir al catolicisme el 500, els burgundis havien estat principalment arrians des de la seva conversió per Úlfila, i més tard fou canonitzat. S'alià amb els francs i va arrabassar l'Alvèrnia als visigots. El seu successor Godomar III (523-532) vencé els francs a Vezéroncey el 524, però finalment aquests el venceren a la batalla d'Autun el 532. Aleshores fou destronat i el regne incorporat al regne franc.
El tractat de Verdun del 843 va significar la dissolució del gran imperi de Carlemany. La mutilació que el tractat va sotmetre a Borgonya, va donar a llum, a l'oest del Saône, a la Borgonya franca i a l'est d'aquest mateix riu, a una Borgonya imperial, part de l'emperador Lotari. Les dècades següents van estar marcades per incursions víkings al nord de França i sarraïns al sud, afavorint l'autonomia de les províncies que es van establir com a comtats feudals.
Al segle IX, a la Borgonya imperial va veure néixer dos regnes: la primera, al sud, tocant les costes del Mediterrani, que pren el nom de Regne de la Baixa Borgonya o regne de Provença, i el segon, la Borgonya Transjurana que va integrar ràpidament altres dominis, incloses les terres de la diòcesi de Besançon.
BibliografiaModifica
- Aureli Argemí i Roca i Ricard de Vargas Golarons «Dossier Occitània» Altres Nacions núm 2 1981
- BALDIT, Joan-Pèire (1982) Occitània, trad. de Jordi Bolòs i Maria Dolors Duran, Edicions La Magrana, Col·lecció Alliberament, 14 Barcelona
- Robèrt Lafont (1969) Per una teoria de la nació Edicions 62, Col·lecció a l'Abast, 72 Barcelona.
- Felip Gardy; Pèire Lagarda; Henri Giordan "Gli Occitani" a Minoranze núm. 11-12, 3r-4t trimestre 1978, Milà