Regne de Sicília

El Regne de Sicília (sicilià: Regnu di Sicilia) fou un estat que existí al sud de la península Itàlica i, durant un temps, la regió d'Ifríqiya des de la seva fundació per Roger II de Sicília el 1130 fins al 1816. Era l'estat successor del Comtat de Sicília, establert el 1071 durant la conquesta normanda del Mezzogiorno. L'illa es dividia en tres regions: el Val di Mazara, el Val Demone i el Val di Noto, on val és l'apòcope de vallo, que deriva del mot àrab wilaya ('província' o 'governació').

Infotaula de geografia políticaRegne de Sicília
Flag of the Kingdom of Sicily (inverted).svg Arms of the Aragonese Kings of Sicily(Crowned).svg

Localització
Reino de Sicilia.jpg Modifica el valor a Wikidata
 40° 21′ 16″ N, 16° 06′ 28″ E / 40.354439°N,16.10767°E / 40.354439; 16.10767Coord.: 40° 21′ 16″ N, 16° 06′ 28″ E / 40.354439°N,16.10767°E / 40.354439; 16.10767

CapitalPalerm, Nàpols, Catània i Palerm Modifica el valor a Wikidata
Població
Idioma oficialllatí
grec
àrab
sicilià Modifica el valor a Wikidata
Dades històriques
Creació1130
Dissolució1816 Modifica el valor a Wikidata
Organització política
Forma de governmonarquia Modifica el valor a Wikidata
Economia
Monedapiastra siciliana Modifica el valor a Wikidata

El 1282, les Vespres Sicilianes, un aixecament contra el domini angeví, sostragueren a Carles I d'Anjou el control sobre l'illa de Sicília. Els angevins conservaren la part peninsular del regne, que es convertí en una entitat política diferent autodenominada «Regne de Sicília» però coneguda generalment com a «Regne de Nàpols» en referència a la seva capital. L'illa fou governada per la Corona d'Aragó com a regne independent des del 1282 fins al 1409, quan fou incorporada al reialme.

A partir del 1302, el regne insular fou conegut ocasionalment com a Regne de Trinàcria. El 1816, el regne peninsular i l'insular es tornaren a ajuntar per formar el Regne de les Dues Sicílies. El 1860, aquest estat fou envaït per un cos expedicionari dirigit per Giuseppe Garibaldi, que el transferí a la Casa de Savoia. En aplicació del resultat d'un referèndum celebrat uns mesos més tard, el 1861 les Dues Sicílies s'uniren al Regne de Sardenya i un grapat de ciutats estat i ducats del nord d'Itàlia per crear el nou Regne d'Itàlia.

Conquesta i dominació normanda, 1071-1198Modifica

Sicília fou conquerida vers el 1071 pel «Gran Comte» Roger I, sent abans d'aquesta conquesta solament un comtat, amb ell s'iniciarà la dinastia Hauteville. Roger I era un dels mercenaris normands que havien estat cridats pels romans d'Orient que desitjaven expulsar els sarraïns de la península Itàlica. Sota Roger II, l'antipapa Anaclet II l'investeix rei de Sicília i el fa el seu deixeble, cosa que plantejarà un problema polític quan la dinastia Hohenstaufen prengui el poder al regne de Sicília.

Els descendents de Roger II regnen a Sicília des de la seva mort el 1154 fins a 1189: Guillem I i després Guillem II. Aquest últim en morir sense descendents mascles planteja un problema en la successió: la seva hereva legítima és la seva filla, Constança I de Sicília. Aquesta es casarà amb Enric VI, cosa que permetrà l'arribada al poder de la dinastia Hohenstaufen. El papa Climent III va témer pels béns de l'església de Sicília al pujar al poder la dinastia Hohenstaufen, cosa que provocà el seu rebuig al casament entre Constança I de Sicília i l'emperador Enric VI. Climent III convidà a l'emperador a retre-li el jurament del vassallatge, però l'emperador ho rebutjà. El Papa decidí donar suport a Tancred de Sicília, bastard de Roger II, que mor el 1194.

Dominació Hohenstaufen, 1194-1266Modifica

 
Enric VI i Constança I de Sicília

Enric VI esdevé rei de Sicília el 25 de desembre de 1194, a Palerm, juntament amb la seva esposa Constança I de Sicília. El seu regnat però serà curt, ja que mor el 1197. Entre aquesta data i 1220, el Papat va intentar trencar el poder dels Hohenstaufen a Sicília. El regne de Sicília però no obté cap poder centralitzat com en les altres monarquies, així els barons i els bisbes usurpen les prerrogatives reials, i les ciutats grans no aconsegueixen tirar endavant les seves institucions comunals.

El 1220 Frederic II, el fill d'Enric VI, esdevé emperador. Aquell desembre a Càpua fa esment de la llei normanda i cancel·la les concessions de 1189 per a castigar els quals van aprofitar la vacant de poder de la seva àvia per fer-se forts. El 1230, les constitucions de Melfi, inspirades de la llei romana, donen lleis reals al regne.

Dominació angevina, 1266-1282Modifica

 
Escut d'Armes del Regne de Nàpols

Al pujar al tron Manfred I de Sicília el Papa Climent IV l'excomunicà per ser fill il·legítim del seu pare, esdevenint el regne de Sicília feu del Papat. El 1262 Constança de Sicília, filla de l'anterior es casa amb Pere el Gran, comte de Barcelona i rei d'Aragó. Aquesta situació d'acostament entre la dinastia Hohenstaufen i el casal de Barcelona, sent Constança l'hereva de Manfred, provoca l'antipatia del francès Climent IV que buscarà ajuda en Carles I d'Anjou, germà petit del seu aliat Carles IX de França.

Així les tropes de Carles d'Anjou entraran a l'illa i batran Manfred I a la batalla de Benevent, mentre Carles és coronat rei de Sicília a Roma el 1266. Sota Carles d'Anjou, i posteriorment el seu fill Carles II, el nord es privilegia vers el sud, així la capital és traslladada de Palerm a Nàpols. Aquesta situació de dominació angevina conclourà amb les Vespres Sicilianes, que conduirien a la divisió del regne de Sicília el 1282 en el regne de Sicília, peninsular o Regne de Nàpols, sota domini angeví, i el regne de Sicília, insular, sota domini catalanoaragonès.

Dominació de la Corona d'Aragó, 1282-1442Modifica

 
Escut d'Armes del Regne de Sicília

Amb el casament de la filla de Manfred I, Constança de Sicília amb Pere el Gran d'Aragó, el regne de Sicília esdevé un dels principals interessos estratègics del rei d'Aragó. Pere el Gran, amb el suport econòmic de l'emperador Miquel VIII Paleòleg[1] entrà a Sicília per Tràpena el 30 d'agost, entrà a Palerm el 4 de setembre[2] i pocs dies més tard va destruir l'estol angeví al combat de Nicòtena, i després del combat de Malta conquerí les illes de Malta i Gozzo. Es produeix la divisió del Regne de Sicília el 1282 en el regne de Sicília, peninsular o Regne de Nàpols, sota domini angeví, i el regne de Sicília, insular, sota domini aragonès. L'incident va tenir conseqüències negatives per al Principat de Catalunya iniciant la Guerra de Sicília i donada la força política del papa, la Croada contra la Corona d'Aragó.

Les Vespres Sicilianes del 1282 representaran una doble ruptura per als sicilians: primer amb els angevins, que tenien un govern despòtic sobre ells i havien fixat uns impostos molt alts sobre la població i també amb l'herència de Frederic I, un llegat sempre en disputa (entre els Hohenstaufen i els angevins) i que no estabilitzava el regne. La revolta representava també una demanda d'autonomia dels sicilians, que hagueren volgut convertir-se en una federació de repúbliques municipals.[3] Per poder fer front als angevins i a l'Església, els sicilians hagueren d'oferir la corona a Pere el Gran, tot reivindicant els drets de la seva esposa.

Els conflictes entre els regnes de Sicília i Nàpols foren constants fins que es trià al Papa Benet XII en 1334, qui tenia relacions d'amistat amb Frederic II de Sicília, i li prometé el respecte de la Santa Seu a la Trinàcria.

Els dos reialmes restants estaran separats fins al 1442 quan el rei d'Aragó Alfons el Magnànim conquerirà el Regne de Nàpols i provocarà el naixement del Regne de les Dues Sicílies, passant els seus territoris a formar part de la Monarquia Catòlica.

ReferènciesModifica

  1. 60.000 monedes d'or segons J. Harris a Byzantium and The Crusades
  2. Bolòs, Jordi: Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV), planes 260-261. Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284. Barcelona, abril del 2000. ISBN 84-297-4706-0
  3. Nicolau d'Olwer, Lluís. El pont de la mar blava. Adesiara Editorial, p. 104. ISBN 98-84-16948-05-5. 

Vegeu tambéModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Regne de Sicília