Renat I
Renat I, dit el Bo (en occità lo Rei Rainier, Rainier lo Bòn; Angers, Regne de França, 16 de juliol de 1409 – Ais de Provença, 1480) fou duc de Lorena (1431 – 1453), comte de Provença i duc d'Anjou (1434 – 1480), rei de Nàpols i de Sicília (1435 – 1442), rei titular de Jerusalem (1435 – 1480) i comte de Barcelona (1466 – 1472)
.svg)
FamíliaModifica
Descendent dels Bel·lònides i de la Casa de Provença fou nat el 1409, fou el tercer fill de Lluís II de Provença i de Violant d'Aragó, i per tant net de Joan I d'Aragó. Fou germà de Lluís III de Provença i de Maria d'Anjou, casada amb Carles VII de França. El 1420 es casà amb Isabel de Lorena, filla del duc Carles II de Lorena. D'aquest matrimoni tingueren deu fills:
- Isabel d'Anjou, morta jove
- Joan II de Lorena (1425-1470), duc de Lorena i Calàbria, lloctinent de Catalunya i rei titular de Nàpols
- Renat d'Anjou (1426)
- Lluís d'Anjou (1427-1444), marquès de Pont-à-Mousson
- Violant d'Anjou (1428-1483), casada amb Frederic de Lorena, i mare de Renat II de Lorena.
- Nicolau d'Anjou (1428-?), duc de Bar, mort jove
- Margarida d'Anjou (1429-1482), casada amb Enric VI d'Anglaterra
- Carles d'Anjou (1431-1432), comte de Guisa
- Lluïsa d'Anjou (1436-?), morta jove
- Anna d'Anjou (1437-?), morta jove
Es casà novament el 10 de setembre de 1454 a Angers amb Joana de Laval. D'aquest matrimoni no tingueren fills.
JoventutModifica
A la mort del seu pare, el 1417, els seus germans juntament amb el seu cunyat i futur Carles VII de França, foren els guardians dels territoris del pare sota la gran influència de la seva mare. Així Lluís III va esdevenir comte de Provença i rei titular de Nàpols, aconseguint de la reina Joana II de Nàpols, el seu reconeixement com a hereu.
Per les aspiracions de la seva mare es casà, amb tan sols nou anys, amb Isabel de Lorena i aconseguí a la mort del seu sogre el ducat de Lorena. El 1429 fou present a Reims en la coronació de Carles com a rei de França.
El 1434 a la mort de Lluís III sense hereus, Renat fou designat successor del comtat de Provença i a la mort de la reina Joana II l'any següent, hereu del Regne de Nàpols. El 1441 cedí al seu germà Carles els drets sobre el Comtat del Maine.[1]
Lluita amb Alfons el MagnànimModifica
El 1421 Alfons el Magnànim havia aconseguit de part de la reina Joana II de Nàpols el seu reconeixement com a hereu universal a falta de descendència directa.
Una aliança entre els ducats de Milà i de Venècia juntament amb Lluís III de Nàpols, va permetre la reconciliació entre les dues branques Anjou enfrontades pel tron reial de Nàpols. Així el 1423 la reina Joana II adoptà Lluís III com a hereu, i a la mort d'aquest els drets passaren al seu germà Renat. En la batalla de Bulgnéville de 1431, durant la guerra dels Cent Anys, Renat d'Anjou fou fet presoner per Felip III de Borgonya.[2] Renat hagué de renunciar completament, pel tractat de 28 de gener de 1437,[3] a totes llurs possessions a Flandes procedents de l'herència del duc Robert de Bar, i prometre per la seva esposa i filla única Violant de Lorena (nascuda el 1428) a Frederic II de Vaudémont, fill d'Antoine de Vaudémont, i fou alliberat, tornant al Regne de Nàpols, on va reprendre la defensa del seu regne contra Alfons el Magnànim.
Amb l'enuig d'Alfons, es produí el Setge de Nàpols (1437-1442) que durà sis mesos.[4] Renat fugí cap a les seves possessions de França, que havien estat governades per la seva mare, però aquesta morí el 1442. Amb aquella fugida els napolitans li giraren l'esquena i tot i que ell pensà que mantindria la corona reial de Nàpols el cert és que la perdé en favor del comte de Barcelona.
Rei dels CatalansModifica
.svg)
.svg)
Acceptà ser rei dels catalans quan la Diputació del General de Catalunya, durant la guerra civil catalana contra Joan el Sense Fe, li oferí la corona el 1466. Encara que no residí mai a Catalunya hi envià els lloctinents Joan II de Lorena i el seu net Joan de Calàbria.
Final dels seus diesModifica
El 1470 es retirà a la Provença, i el 1474 inicià el repartiment dels seus béns entre els seus fills.
Mentre al Regne de Nàpols Alfons el Magnànim s'hi instal·là de forma definitiva, al comtat de Provença el succeí el seu nebot Carles d'Anjou, quart duc d'Anjou, i comte de Provença amb el nom de Carles III de Provença. La seva filla Violant d'Anjou rebé el ducat de Lorena i el comtat de Bar.
El 10 de juliol de 1480 morí a la ciutat d'Ais de Provença, i fou sepultat a la catedral d'Angers.
Molt afeccionat a les arts, va escriure novel·les i obres de caràcter moral, en vers i en prosa.
ReferènciesModifica
- ↑ Lepelletier, Almire René Jacques. Histoire complète de la province du Maine depuis les temps les plus reculés jusqu'à nos jours, avec des considérations pratiques sur le caractère, les moeurs, les usages de ses habitants (en francès). vol.I. Victor Palmé, 1861, p. 361.
- ↑ Vaughan, Richard. Philip the Good (en anglès). vol.3. Boydell Press, 2002, p. 118. ISBN 0851159176.
- ↑ de Villeneuve, François L. Histoire de René d'Anjou, roi de Naples, duc de Lorraine et Cte. de Provence (en francès). vol.1. Blaise, 1825, p. 228-229.
- ↑ O'Callaghan, Joseph F. A History of Medieval Spain (en anglès). Cornell University Press, 1983, p. 561. ISBN 0801492645.
Vegeu tambéModifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Renat I |
| Càrrecs públics | ||
|---|---|---|
| Precedit per: Lluís III |
Comte de Provença 1434 – 1480 |
Succeït per: Carles III |
| Precedit per: Joana II |
Rei de Nàpols 1435 – 1442 |
Succeït per: Alfons I Alfons IV el Magnànim |
| Precedit per: Pere IV |
Comte de Barcelona durant la Guerra civil catalana 1466 – 1472 |
Succeït per: Joan II |