Obre el menú principal

La revolta de la caserna de San Gil fou un motí contra la reina Isabel II d'Espanya que es va dur a terme el 22 de juny de 1866 a Madrid impulsat pels partits progressista i democràtic amb la intenció d'enderrocar la monarquia.

Infotaula de conflicte militarRevolta de la caserna de San Gil
Data 22 de juny de 1866
Període Segle XIX
Estat Espanya
Resultat Victòria governamental i fracàs de la revolta
Bàndols
Govern d'Espanya (Unió Liberal) Partit Progressista i Partit Democràtic
Comandants en cap
Isabel II Joan Prim
Comandants
Leopoldo O'Donnell
Francisco Serrano
Ramón Narváez
Blas Pierrad Alcedar
Juan Contreras
Modifica les dades a Wikidata

Contingut

AntecedentsModifica

L'any 1866 va ser especialment difícil per a la societat espanyola. El creixement econòmic s'havia paralitzat a causa de la crisi europea. La situació afectava a la indústria i al ferrocarril. Això havia provocat una sortida del capital estranger, que era la base de bona part de la indústria espanyola. El Banc d'Espanya es va veure amb dificultats per a plantar cara al pagament en moneda de metalls preciosos dels bitllets de banc, cosa que va accelerar la preocupació, no sols de les classes populars, sinó també de la classe mitjana i la burgesia. La crisi bancària va precipitar la crisi de la Borsa de Madrid i, en cascada, de les companyies d'assegurances que manejaven una part substancial dels estalvis de les famílies.

La situació social tan greu va anar àmpliament criticada pels partits democràtic i progressista enfront de la política governamental de Leopoldo O'Donnell en plena caiguda de popularitat dels governs de la Unió Liberal.

Els preparatiusModifica

Així les coses, es va organitzar des de la primavera un moviment cívic-militar l'objectiu del qual era destronar a la Reina. Al capdavant de l'organització militar i des de l'exili es trobava el general Joan Prim i Prats, fugit i condemnat a mort des del seu últim pronunciament de Villarejo de Salvanés. Els partidaris d'enderrocar la Corona van designar Ricardo Muñiz com a responsable d'agitar als barris obrers i pobres de Madrid per a acompanyar el cop d'estat amb una reacció popular. Entre els civils es trobava també Sagasta. Es va fixar la data del 26 de juny per a la revolta, nomenant-se com generals al comandament Blas Pierrad Alcedar i Juan Contreras y San Román, dirigits per Prim, que havia d'entrar per la frontera francesa per a fer una proclama a Guipúscoa i ajudar així a l'aixecament de diferents unitats arreu del territori espanyol.

La primera unitat a revoltar-se aquest dia havia de ser la Caserna d'Artilleria de San Gil a l'interior de Madrid que, juntament amb unitats d'Infanteria, havia de prendre el Palau Reial i segrestar a la Reina.

Els esdevenimentsModifica

Els suboficials sergents de la Caserna de San Gil eren els qui havien de reduir als oficials el dia 26, però els fets es van precipitar. Temerosos de ser descoberts, ja que O'Donnell i el govern estaven informats de certs moviments militars al voltant de l'aquarterament, es van revoltar quatre dies abans, el dia 22 amb el capità Baltasar Hidalgo de Quintana al capdavant aconseguint el seu primer objectiu. Els tres regiments d'artilleria es van dirigir cap a l'interior de la ciutat camí de la Porta del Sol al mateix temps que animaven a revoltar-se a la Caserna d'Infanteria de Muntanya.

Durant el trajecte es van enfrontar amb unitats de la Guàrdia Civil i els van vèncer. Al mateix temps, O'Donnell, Narváez, Serrano, Isidoro de Hoyos i Zabala, a més de bona part de la resta dels generals destinats a Madrid s'havien distribuït per la capital ocupant les unitats d'artilleria que no s'havien revoltat perquè romanguessin fidels, així com posicions defensives al Palau Reial. A la Porta del Sol estava previst que s'unissin els milicians mobilitzats pels homes de Ricardo Muñiz, però les forces lleials al govern van mantenir la posició amb durs combats durant la nit. Al mateix temps, unitats artilleres revoltades tractaren d'entrar al Palau Reial juntament amb més de mil milicians sense aconseguir-lo, al ser detinguts per unitats lleials a la Reina, que els van disparar des de l'interior de la plaça i del mateix edifici.

Una vegada els revoltats no van poder seguir el seu avenç, les tropes de Serrano i O'Donnell van efectuar un pla per a reduir les barricades que s'havien instal·lat a diversos carrers de la ciutat fins a envoltar als revoltats en la mateixa caserna de la que havien sortit. El dia 23 l'edifici artiller estava envoltat i es va combatre pis per pis fins a prendre'l per complet aquella tarda. Les últimes barricades van ser assaltades per les unitats que dirigiria el general Francisco Serrano, donant per conclosa la revolta.

Pocs dies després foren jutjats en consell de guerra sumaríssim 70 oficials i suboficials que havien participat en els fets. Tots ells van ser condemnats a mort i afusellats al costat dels murs exteriors de la plaça de toros, que llavors estava situada a uns cent metres de la Porta d'Alcalá.

Vegeu tambéModifica

BibliografiaModifica

  • VV.AA. Historia Contemporánea de España. Siglo XIX. Edit. Ariel. Madrid, 2004.
  • Espantaleón, Antonio y Pordomingo, Isabel. De San Daniel a San Gil. Revista Historia 16. núm. 53. Madrid, septiembre de 1980.