Obre el menú principal

Ricard Permanyer i Luocart

(S'ha redirigit des de: Ricard Permanyer i Volart)

Ricard Permanyer i Volart (Barcelona, 5 d'octubre de 1887 - 30 de gener de 1958[1]) fou un poeta barceloní en llengua catalana.[2]

Infotaula de personaRicard Permanyer i Luocart
Biografia
Naixement 5 d'octubre de 1877
Barcelona
Mort 30 de gener de 1958(1958-01-30) (als 80 anys)
Barcelona
Nacionalitat Catalunya
Activitat
Ocupació poeta i advocat
Família
Pares Joan Josep Permanyer i Ayats.
Modifica les dades a Wikidata

Advocat i inspector del Timbre, portà un cognom que sonà freqüentment en la història de Catalunya i Espanya. El seu avi Francesc Permanyer i Tuyets (1817-1864), fou catedràtic i ministre en el regnat d'Isabel II d'Espanya, i el seu pare Ricard Permanyer i Ayats (Barcelona 14 d'abril de 1853-27 de gener de 1918) fou notari i degà del Col·legi de la seva professió a Barcelona.[3]

Ricard fou periodista a Madrid i a Barcelona exercí el seu càrrec oficial, mereixent el respecte i la simpatia de tothom, tant en els mitjans intel·lectuals com en els industrials i jurídics. Va contraure matrimoni el 1914. En la vida i en l'art, respongué la seva actitud a una línia noble i tradicional, amb arrels amb el catalanisme conservador, historicista i moderat, que inspirà als homes de la Renaixença, desconeixedors encara de la crispada passió nacionalista del segle XX i finals del XIX.[3]

Discret i equilibrat en tota ocasió, fou moderat en llurs concessions als corrents literaris en voga, i no s'animà a publicar els seus versos de joventut fins a l'any 1947. Sabé conjugar serenament (assoliment difícil en un món ple de contrastes i violències) la rutina del seu treball quotidià en el menester poètic.[3]

Home d'un savi i elegant sentit de l'humor, que començava per aplicar a la seva pròpia persona, això segurament li'n valgué per al to d'innegable dignitat en què apareixen envoltades la seva peripècia vital i la seva labor literària, en les que hi distingim l'herència solemne, religiosa i enamorada d'Ausiàs March, amb accents moderns.[3]

Assolí el reconeixement oficial amb la concessió del premi Ciutat de Barcelona 1952 atorgat al seu llibre de poemes Més enllà dels sentits. També és autor de El seguici del temps i altres elegies (1948), Ballet ( amb il·lustracions a color de Josep Mompou i musicals de Frederic Mompou) (1949), El somrís de Barcelona (1951), i L'ombra perdurable (1955). Aparegueren reunits els seus poemes el (1956) (Obra poètica).

« Un rossinyol als cedres.
Dins la fronda antiga dels cedres
vetlla, ajocat, el rossinyol
del silenci. Pel corriol,
un lleu trepig de passes (...)
.
»

[3]

ReferènciesModifica

  1. Digital, La Vanguardia. «[http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1958/01/31/pagina-18/32751546/pdf.html Edición del viernes, 31 enero 1958, página 18 - Hemeroteca - Lavanguardia.es]» (en castellà). [Consulta: 2 agost 2018].
  2. «Ricard Permanyer i Luocart». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Enciclopèdia ESPASA Suplement 1957-1958,pàg. 254, ISBN 84-239-4593-6