La ruta de la seda, coneguda per ser la primera ruta mundial de la història, era una xarxa de rutes comercials entre Àsia i Europa que s'estenia per més de 8.000 km des de Chang'an (actualment Xi'an) a la Xina, Antioquia a Síria i Constantinoble (actualment Istanbul, Turquia), a les portes d'Europa. Deu el seu nom a la mercaderia més prestigiosa que hi circulava, la seda, la fabricació de la qual era un secret que només els xinesos coneixien, encara que els romans es van convertir en grans afeccionats després de conèixer el secret abans del començament de l'era cristiana mitjançant els parts: aquests van organitzar-ne llavors el comerç. Molts altres productes transitaven aquestes rutes: pedres i metalls preciosos, teles de llana o de lli, ambre, ivori, laca, espècies, vidre, corall, etc.

Infotaula d'edifici
Infotaula d'edifici
Ruta de la seda
Imatge
Dades
TipusRuta comercial i ruta històrica Modifica el valor a Wikidata
Format perRuta de la Seda Marítima Modifica el valor a Wikidata

L'explorador europeu Marco Polo (que va viure de 1254-1324) va viatjar per aquestes rutes i les va descriure minuciosament a la seva famosa obra, però no se li adjudica haver-li posat nom. A mitjan segle xix, el geòleg alemany Ferdinand von Richthofen va ser el primer a anomenar ruta de la seda la trama de vies de comunicació que van connectar la immensitat de la zona eurasiàtica. Marco Polo, i més endavant Richthofen, parlen dels productes que es transportaven en un sentit i l'altre de la ruta. D'oest a est hi transportaven cavalls, gossos i altres animals, tan exòtics com domèstics, pells d'animals, mel, fruites, telas (com per exemple cortines), or i plata, camells, esclaus i armes i armadures. Per altra banda, d'est a oest hi transportaven seda, tè, tintes, pedres precioses, porcelana, espècies, bronze, medicines, perfums, marfil, arròs, paper i pólvora.

Història modifica

Època hel·lenística modifica

El primer pas important per a obrir la ruta de la seda entre l'est i l'oest arribava amb l'expansió de l'imperi d'Alexandre el Gran cap a l'Àsia Central. El 328 aC, a la boca de la vall de Fergana, al lloc de la moderna Kokand, a Tadjikistan, fundava la ciutat d'Alexandria Escate o 'Alexandria la més llunyana', que es convertiria més tard en un punt essencial de la ruta de la seda pel nord.

El 323 aC, els successors d'Alexandre el Gran, els ptolemeus, prenien el control d'Egipte. Van promoure activament el comerç amb Mesopotàmia, l'Índia, i l'Àfrica oriental mitjançant els seus ports de la mar Roja i per terra. Hi van ajudar un cert nombre de mitjancers, especialment els nabateus i altres pobles àrabs.

Els grecs van romandre a l'Àsia Central durant els tres segles següents, primer durant l'administració de l'Imperi selèucida, i després amb l'establiment del Regne grec de Bactriana a Bactriana. Continuaren expandint-se cap a l'est, especialment durant el regnat d'Eutidem I (230-200 aC), que estenia el seu control des d'Alexandria Escate fins a Sogdiana. Hi ha indicis que podia haver encapçalat unes expedicions al voltant de l'any 200 aC més enllà de Kaixgar, al Turquestan oriental, i que representarien els primers contactes coneguts entre la Xina i Occident. L'historiador grec Estrabó va escriure que «van estendre el seu imperi fins més enllà de Seres (Xina) i el Phryni» (Estrabó XI, XI, I).

Primeres incursions xineses a l'Àsia central modifica

Les relacions sino-romanes començaven primer de manera indirecta durant el segle ii aC. Progressivament, la Xina i Roma s'anaven acostant amb les missions de Zhang Qian del 130 aC i les expedicions militars xineses a l'Àsia central, fins a l'intent del general Chao d'enviar un emissari a Roma al voltant de l'any 100 aC. Diverses missions romanes a la Xina eren enregistrades pels antics historiadors xinesos. La primera oficialment enregistrada fou la de l'emperador romà Antoní Pius i, posteriorment, la de l'emperador Marc Aureli, el 166.

L'emperador xinès Wu Di va veure interessant el desenvolupament de relacions comercials amb les civilitzacions urbanes sofisticades de Fergana, Bactriana i Pàrtia. Als xinesos, els hi atreien sobretot els cavalls alts i potents de la possessió del Dayuan (anomenats cavalls celestials), que estaven sent decisius en les lluites contra el poble nòmada xiongnu. És per aquest motiu que els xinesos envien fins a deu missions per any a aquests països, arribant fins a la Síria selèucida. El 104 aC esclatà la Guerra dels Cavalls Celestials.

En algunes d'aquestes campanyes per l'Àsia Central, els xinesos es varen haver d'enfrontar amb tropes legionàries romanes (probablement, capturats o reclutats com a mercenaris per xiognu), especialment en la Batalla de Sogdiana del 36 aC. Es creu que la ballesta xinesa es transmeté al món romà en aquests enfrontaments, encara que els gastraphetes grecs podrien ser-ne un origen alternatiu.

L'historiador romà Florus també descriu la visita de nombroses campanyes xineses en temps de l'emperador romà August, entre el 27 i el 14 aC.

Per tant, la ruta de la seda es traçava essencialment al segle i aC, després d'aquests esforços de la Xina per consolidar una ruta al món occidental i l'Índia, ambdues mitjançant assentaments directes a l'àrea de la conca del Tarim i establint relacions diplomàtiques amb els països de Fergana, Bactriana i Parthia.

Probablement, al segle i, també es va utilitzar una ruta marítima que partia de Jiaozhi, controlada per la Xina i l'actual Vietnam i que s'estenia, pels ports de les costes de l'Índia i Sri Lanka, fins a Egipte i els territoris nabateus a la costa del nord-est de la mar Roja controlats pels romans.

El 97, Ban Chao travessava amb un exèrcit de 70.000 soldats el Tian Shan, a les muntanyes del Pamir, per una part del trajecte de la ruta de la seda, en una campanya contra els insurgents xiongnus que estaven assetjant la ruta comercial. Travessant els dominis de Parthia, va arribar fins a la Ucraïna actual tot seguint les tribus xiongnus que fugien cap Europa. D'aquesta manera, les noves tecnologies en arc compost feien la seva aparició a Occident.

Finalment, els xiongnus, amb els pas del temps, es reagruparien i foren coneguts com a huns a Occident. Constatant que els xiongnus ja no suposaven una amenaça per l'Imperi Han, Ban Chao tornava enrere cap a l'est i es dirigia a les costes de la mar Càspia, des d'on enviaria un ambaixador anomenat Gan Ying a Daqin (Roma). Gan Ying detallaria una relació dels països occidentals, tot i que probablement no passaria de la mar Negra abans de retornar.

L'exèrcit xinès feia una aliança amb el partians i establia alguns forts a una distància d'uns quants dies de marxa de la capital Ctesifont, al voltant de 30 km al sud de Bagdad, amb la intenció de romandre-hi durant uns quants anys. El 116, l'emperador romà Trajà va avançar fins a Ctesifont, passant molt a la vora d'aquestes guarnicions xineses, però no s'hi coneixen detalls de cap contacte.

L'Imperi romà modifica

Poc després de la conquesta romana d'Egipte el 30 aC, les comunicacions regulars i el comerç entre l'Índia, el sud-est asiàtic, Sri Lanka, la Xina, l'Orient Mitjà, l'Àfrica i Europa florien en una escala sense precedents.

El grup de Maës Titianus foren els viatgers que penetraren més a l'est al llarg de la ruta de la seda des del món mediterrani, probablement amb el propòsit de fer contactes que regularitzessin i reduïssin el paper dels intermediaris, durant un dels respirs de les guerres intermitents entre Roma i Parthia, que repetidament obstruïen els desplaçaments per la ruta. Les rutes terrestres i marítimes s'enllaçaven les unes amb les altres, i els productes nous, les tecnologies i les idees es començaven a estendre a través dels continents d'Europa, Àsia i l'Àfrica. El comerç i les comunicacions intercontinentals començaven a ser regulars, organitzats i protegits pels grans imperis. Un dels motius de la creixent intensitat d'aquest comerç fou a causa de l'interès de la moda romana per la seda xinesa, tot i que els romans pensaven que la seda s'obtenia d'arbres. Aquesta creença era afirmada per Sèneca en el seu Hippolytus i per Virgili en el seu Geòrgiques. Especialment Plini el Vell, que, parlant del cuc de seda, escrivia en les seves Històries naturals: «Teixeixin teranyines, com aranyes, que es converteixen en un material de roba luxós per a dones, anomenat seda

El Senat publicava, en va, uns quants edictes per prohibir els vestits de seda, ja que la importació de seda xinesa provocava una sortida enorme d'or, i es considerava que la roba de seda era decadent i immoral.

Hou Hanshu descriu que el primer enviat romà va arribar a la Xina seguint la ruta marítima, el 166, iniciant una sèrie d'ambaixades romanes a la Xina.

Edat mitjana modifica

Els principals comerciants durant l'antiguitat foren els indis i els bactrians, i des del segle v fins al viii els sogdians i els perses.

La unificació de l'Àsia Central i el nord de l'Índia dins de l'Imperi Kushan des del segle i al III, reforçava el paper dels potents comerciants de Bactriana i Tàxila.[1] Aquests fets van promoure la interacció multicultural del món grecoromà, la Xina i l'Índia, com queda palès al jaciment arqueològic de Begram.

L'auge de la ruta de la seda es correspon al període de l'Imperi Romà d'Orient pel que fa al seu extrem occidental, del període de l'Imperi Sassànida al període de il-kanat en la secció entre els rius Nil i Amudarià, i del període dels Tres Regnes fins a la dinastia Yuan a la zona del seu extrem oriental. El comerç entre l'est i l'oest també es va desenvolupar pel mar, entre Alexandria i Egipte i Guangzhou a la Xina, promogut per l'expansió de centres de comerç romans a l'Índia. Els historiadors també parlen d'una «ruta de la porcellana» o «ruta de la seda» a l'altre costat de l'oceà Índic.

Després de la circumnavegació d'Àfrica pels portuguesos, s'abandonen gradualment les rutes terrestres a favor de les marítimes i comença d'una llarga decadència d'aquestes rutes.[2]

La ruta de la seda va representar un primer fenomen d'integració política i cultural gràcies al comerç interregional, posant en contacte grups tan diversos com els magiars, els armenis i els xinesos. La ruta representava una dinàmica d'integració i la transmissió dels canvis entre les diferents societats, que van contribuir al desenvolupament cultural de les tribus sovint bàrbars del llarg de la ruta. També generava riquesa al seu pas; si no era amb el comerç ho era amb els robatoris. Això va ajudar que antigues tribus de bàrbars es convertissin en guerrers especialitzats capaços de conquerir ciutats riques i terres fèrtils, i forjar forts imperis militars.

Edat contemporània modifica

Des del 2011 Xina ha tractat de reviure la Ruta de la Seda fent invertint grans quantitats de diners a Europa.[3] Aquest projecte és la iniciativa «Un cinturó, Un camí».[4] La Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda o Belt and Road Initiative, abreujada BRI (també One Belt, One Road, abreviat OBOR i també la Nova Ruta de la Seda) i NRS (Nova Ruta de la Seda) per les sigles en català, és el nom amb què es coneix el projecte politicoeconòmic del president de la República Popular de la Xina, Xi Jinping, que proposà el setembre del 2013 en els seus respectius viatges a Rússia, Kazakhstan i Belarús. Sota el pretext que «fa més de dos mil·lennis, les persones diligents i valents d'Euràsia varen explorar i obrir noves vies d'intercanvi comercial i cultural que unien les principals civilitzacions d'Àsia, Europa i Àfrica, col·lectivament anomenades ruta de la seda per generacions posteriors», el projecte vol connectar Europa, Àsia del Sud-Oriental, Àsia Central i l'Orient Mitjà, mitjançant el model econòmic i, implícitament, polític xinès.

Ciutats al llarg de la ruta de la seda modifica

Pel continent modifica

 
Infotaula d'edifici
Ruta de la seda
Epònimruta de la Seda  
Dades
TipusTransboundary site (en)    
Part deruta de la Seda  
Característiques
SuperfíciePatrimoni de la Humanitat: 42.668,16 ha
zona tampó: 189.963,1 ha  
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaFujian (RP Xina), Gansu (RP Xina), Henan (RP Xina), Ningxia (RP Xina), Qinghai (RP Xina), Shaanxi (RP Xina), Xinjiang (RP Xina), Zhejiang (RP Xina), província d'Almati (Kazakhstan) i província de Txui (Kirguizstan)  
Format per33
Patrimoni de la Humanitat   
TipusPatrimoni cultural  → Àsia-Oceania insular
Data2014 (38a Sessió), Criteris PH: (ii), (iii), (vi) i (v)  
Identificador1442
Lloc webwhc.unesco.org…  
 
El gran basar de Teheran
 
Palau de l'Emir a Bukharà
Des d'Istanbul (Turquia) fins a Mashad (Iran)
Des de Masshad (Iran) fins a Turpan (Xina). Vegeu més avall
Ruta del nord al llarg del desert Taklamakan:
Des de Masshad (Iran) fins a Kaixgar (Xina)
Des de Kabul (Afganistan) fins a Debal al mar d'Aràbia (Pakistan)
La ruta del nord al llarg del desert de Taklamakan des de Kaixgar (Xina) fins a Anxi (Xina)
La ruta del sud al llarg del desert de Taklamakan des de Kaixgar (Xina) fins a Anxi (Xina)
Des d'Anxi (Xina) fins a Xi'an (Xina)
Corea
Japó

Per mar modifica

 
Ruta principal

Pel sud-est asiàtic modifica

Referències modifica

  1. Sogdian Trade, Encyclopedia Iranica 2007) [1] Arxivat 2008-05-01 a Wayback Machine.
  2. Castets, Rémi «Les Ouïgours à l'épreuve du « vivre-ensemble » chinois». Le Monde diplomatique, 2019-03, pàg. 6-7.
  3. Ambrós, Isidre «El caballo de Troya chino en la UE». La Vanguardia, 10-12-2017 [Consulta: 10 desembre 2017].
  4. Johnson, Keith «China’s New Silk Road Into Europe Is About More Than Money». Foreign Policy, 01-06-2016 [Consulta: 10 desembre 2017].

Vegeu també modifica