Obre el menú principal

Ryūichi Sakamoto

músic japonès
(S'ha redirigit des de: Ryuichi Sakamoto)

Ryūichi Sakamoto (坂本 龍一 Sakamoto Ryūichi) (Tòquio, 17 de gener de 1952), és un músic, compositor i actor (japonès), conegut sobretot pel seu vessant musical per les seues bandes sonores. Sakamoto, amb els seus companys de banda Haruomi Hosono i Yukihiro Takahashi, va influir i va ser pioner en diversos gèneres de música electrònica.[1] E 1980 va publicar l'àlbum B-2 Unit que contenia la peça "Riot in Lagos", que va ser significativa en el desenvolupament de la música electro i el hip hop.[2][3][4] El seu treball més reeixit com a compositor de música per al cinema va ser la creació de la banda sonora per a L'últim emperador (1987) de Bernardo Bertolucci.[5]

Infotaula de personaRyuichi Sakamoto
RyuichiSakamotoJI4.jpg
Ryuichi Sakamoto in June 2007
Nom original (ja) 坂本龍一
Biografia
Naixement 17 de gener de 1952 (1952-01-17) (67 anys)
Tòquio, Japó
Nakano Tradueix
Formació Tokyo University of the Arts Tradueix
Tokyo Metropolitan Shinjuku High School Tradueix
Activitat
Ocupació Músic, compositor, productor, actor
Activitat 1978–present
Gènere Electropop, synthpop
Instrument Teclat
Discogràfica Alfa Records
A&M Records
EMI
Restless Records
Sony Music Entertainment Japan
Avex Group
Artistes relacionats Yellow Magic Orchestra
Família
Cònjuge Akiko Yano (1979–2006)
Fills Miu Sakamoto Tradueix
Pare Kazuki Sakamoto Tradueix
Premis

Lloc web Lloc web
IMDB: nm0757098 Allocine: 753 Allmovie: p109566
Facebook: ryuichisakamoto Twitter: ryuichisakamoto Spotify: 1tcgfoMTT1szjUeaikxRjA Musicbrainz: a7f7df4a-77d8-4f12-8acd-5c60c93f4de8 Songkick: 3660601 Discogs: 5087 Allmusic: mn0000587608
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Ryūichi Sakamoto va entrar a la Universitat Nacional de Belles Arts i Música de Tòquio el 1970.[6] Va titular-se en composició musical i va fer un màster d'Art especialitzant-se en música electrònica i música ètnica. Va estudiar etnomusicologia amb la intenció d’esdevenir un investigador, seguint el seu interès per la diversitat de músiques del món, particularment de la música tradicional del Japó (especialment la d'Okinawa), de l'Índia i d'Àfrica.[7]

També es va formar en música clàssica i va començar a experimentar amb els instruments de música electrònica disponibles a la universitat, incloent sintetitzadors com el Buchla, el Moog i instruments ARP.[6] Una de les influències clàssiques de Sakamoto va ser Claude Debussy, que va descriure com el seu "heroi" i va afirmar que "la música asiàtica va influir fortament sobre Debussy, i Debussy em va influir fortament. Així, doncs, la música fa la volta al món i completa el cercle.[8]

El 1975, Sakamoto va col·laborar amb el percussionista Tsuchitori Toshiyuki per llançar el disc Disappointment-Hateruma.[9] Sakamoto saltà a la fama com membre de la banda japonesa Yellow Magic Orchestra (YMO) amb els cofundadors Haruomi Hosono i Yukihiro Takahashi.[10] Aquest grup és conegut per la seva influència en el desenvolupament de la música electrònica, desenvolupant gèneres de música electrònica com l'electropop, el technopop,[11][12] synthpop, cyberpunk,[13] ambient house[11] i, en general, la música electrònica.[12] Les creacions del grup han tingut una influència duradora en diversos gèneres, que van des del hip hop[12] i la música techno,[14] a l'acid house[1] i la música melòdica en general.

Ha col·laborat en molts dels discos de David Sylvian. Aparegué com a actor junt David Bowie en la pel·lícula Bon Nadal, Mr. Lawrence (1983 Nagisa Oshima), a més d'escriure la seua banda sonora.

Guanyà un Oscar a la millor banda sonora el 1987 per la seua composició per a L'últim emperador (1987 Bernardo Bertolucci). Com a compositor de música per al cinema, Sakamoto ha guanyat un Oscar, un BAFTA, un Grammy i 2 premis Globus d’Or.[15]

El 1992, Sakamoto compongué la música per a l'obertura dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992.

En 2004 compongué dues cançons en exclusiva per al videojoc Seven Samurai 20XX de Playstation 2, basat en la cèlebre pel·lícula Shichinin no Samurai.

És també conegut per ser contrari a les lleis de copyright, ja que considera que estan obsoletes en l'era de la informació.

Actualment Sakamoto és fundador i col·laborador d'Ap bank.

Fins a la cantant Utada Hikaru, popular artista del Japó, interpretà una cançó anomenada Merry Christmas Mr. Lawrence - FYI. Cançó dedicada a Ryuichi Sakamoto usant com base la música de la banda sonora de Feliç Nadal Mr. Lawrence.

El 2009 va ser guardonat amb l'Ordre des Arts et des Lettres del Ministeri de Cultura de França per les seves contribucions a la música.[16]

Discografia seleccionadaModifica

En solitariModifica

  • Thousand Knives (1978)
  • Summer Nerves (1979)
  • B2-Unit (1980)
  • Left-Handed Dream (1981)
  • Illustrated Musical Encyclopedia (1984)
  • Esperanto (1985)
  • Futurista (1986)
  • Coda (1986)
  • Neo Geo (1987)
  • Tokyo Joe (1988)
  • Beauty (1990)
  • Heartbeat (1991)
  • Sweet Revenge (1994)
  • Smoochy (1995). Rellançat en 1997 amb participació de la cantautora Soraya.
  • 1996 (1996)
  • Discord (1997)
  • BTTB (1998)
  • Cinemage (1999)
  • Intimate (1999, amb Keizo Inoue)
  • L I F E (2000)
  • Zero Landmine (2001)
  • Cómica (2002)
  • Elephantism (2002)
  • Love (2003)
  • Vrioon (2003, amb Alva Noto)
  • World Citizen (2003, amb David Sylvian)
  • Derrida (2003)
  • Chasm (2004)
  • Moto.tronic (2003, Recopilatori de cançons entre 1983 i 2003)
  • Insen (2005, amb Alva Noto)
  • Sala Santa Cecilia (2005, amb Fennesz)
  • Cantus omnibus unus (2005)
  • Bricolages (2006)
  • Cendre (2007, amb Fennesz)
  • Seda (2008, col·labora amb Carlos Núñez)
  • Out of Noise (2009)

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 «Famous Japanese & Foreigners In Japan: Ryuichi Sakamoto». GoodsFromJapan KK. Arxivat de l'original el 1 febrer 2016. [Consulta: 31 gener 2016].
  2. Broughton, Frank. La historia del DJ / The DJ's Story, Volume 2. Ediciones Robinbook, 2007, p. 121. ISBN 84-96222-79-9 [Consulta: 25 maig 2011]. 
  3. «Kurtis Mantronik Interview». Hip Hop Storage, Juliol 2002. Arxivat de l'original el 24 maig 2011. [Consulta: 25 maig 2011].
  4. David Toop. «A-Z Of Electro». The Wire, març 1996. [Consulta: 29 maig 2011].
  5. Jim Sullivan. «RYUICHI SAKAMOTO GOES AVANT-CLASSICAL». Boston Globe p. 8, 08-02-1998. [Consulta: 27 maig 2011].
  6. 6,0 6,1 Dayal, Gheeta. «Yellow Magic Orchestra». Groove. The Original Soundtrack, 07-07-2006. [Consulta: 17 juny 2011].
  7. Freeman, Phil. «Ryuichi Sakamoto Interview». Global Rhythm p. 16, 2006. [Consulta: 12 juny 2011].
  8. Smith, Douglas Q. «Gig Alert: Ryuichi Sakamoto». WNYC, 18-10-2010. Arxivat de l'original el 22 octubre 2010. [Consulta: 20 juliol 2011].
  9. «土取利行 + 坂本龍一 / Disappointment Hateruma» (en japanese), 02-02-2007. [Consulta: 23 gener 2016].
  10. Harry Hosono And The Yellow Magic Band – Paraiso a Discogs
  11. 11,0 11,1 «Yellow Magic Orchestra profile». [Consulta: 3 juny 2009].
  12. 12,0 12,1 12,2 Lewis, John. «Back to the future: Yellow Magic Orchestra helped usher in electronica – and they may just have invented hip-hop, too». The Guardian, 04-07-2008. [Consulta: 25 maig 2011].
  13. Lester, Paul. «Yellow Magic Orchestra». The Guardian, 20-06-2008. [Consulta: 26 maig 2011].
  14. Bogdanov, Vladimir. All music guide to electronica: the definitive guide to electronic music. 4th. Backbeat Books, 2001, p. 582. ISBN 0-87930-628-9 [Consulta: 26 maig 2011]. 
  15. Ryûichi Sakamoto a Internet Movie Database (anglès)
  16. Denise Sullivan. «What Makes A Legend: Ryuichi Sakamoto». Crawdaddy!, 13-05-2011. Arxivat de l'original el 15 maig 2011. [Consulta: 31 maig 2011].

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ryūichi Sakamoto