Sac de gemecs

Cornamusa catalana

El sac de/dels gemecs -que també rep altres noms com buna (a Andorra), bot (al Pallars, Ribagorça i Aran), xeremia, coixinera, gaita o botella- és la cornamusa pròpia de Catalunya. És un instrument aeròfon que consta d'un bot o sac que s'infla amb el bufador, tres bordons i un grall. El so és produït per llengüetes de canya. Com totes les cornamuses, el sac de gemecs acumula l'aire en el bot, en aquest cas una pell generalment de cabrida sencera girada cap a dins -com les bótes de vi-, característica molt comuna a l'Europa oriental, on també s'hi utilitzen altres tipus de pell.

Infotaula d'instrument musicalSac de gemecs
Sac de Gemecs.jpg
Cornamusa catalana tradicional modifica
Tipuscornamusa modifica
Classificació Hornbostel-Sachs422.62 modifica

Del cabrit o cabrida hom en cus les potes del darrere, mentre que les del davant i el forat del coll resten obertes per tal de fixar el grall i el bufador a les potes del davant i el braguer que subjecta els bordons al coll.

A Catalunya, la persona que toca aquest instrument s'anomena sacaire o cornamusaire. A Andorra es diu buner.

El sacaire sol sonar acompanyat del flabiolaire o flabioler que toca el flabiol i el tamborí, formació coneguda com a mitja cobla. O en el cas que hi hagi un tercer instrument, aquest últim de llengüeta doble com podria ser la xeremia o la tarota, la formació s'anomena cobla de tres quartans. També acostuma a aparèixer en moltes formacions folk, en aquest cas en formacions molt més diverses.

HistòriaModifica

OrígensModifica

És difícil determinar-ne l'origen, ja que gairebé no ha deixat rastres, però es creu que fou un instrument romà (llavors dit tibia utricularis) que va ser escampat per tot l'imperi tant a Orient com a Occident, evolucionant a moltes formes locals. Tanmateix, tret d'alguna iconografia grega dubtosa, les primeres referències realment clares en capitells i dibuixos són de l'edat mitjana, però massa distants (península Ibèrica i Turquia, per exemple) com per pensar que hagin sorgit i s'hagin escampat en tan poc de temps.

Edat mitjanaModifica

La primera referència sobre l'existència d'una cornamusa a Catalunya parla d'un músic anomenat Bernat Bufalodre que vivia a Barcelona sobre els anys 1119 i 1131.[1] Al País Valencià la primera menció apareix l'any 1258, en unes festes dedicades a Sant Dionís. En aquest document es menciona literalment la paraula cornamusa per primera vegada als Països Catalans. A partir del regnat de Pere el Cerimoniós els documents que hi fan referència són cada vegada més nombrosos. Les primeres aparicions de l'instrument van lligades a joglars que interpretaven per la cort.[2] Al segle XIV es va començar a acompanyar amb el flabiol i es va formar la mitja cobla. Més tard va aparèixer també la cobla de tres quartans.

La cornamusa s'estén: dels joglars passa als pastors, i dels pastors a captaires i passavolants. Esdevé un instrument molt popular i és present als palaus, en balls populars i com a eina d'acompanyament dels pastors en els seus viatges. Les representacions escultòriques de les cornamuses d'aquella època tenen un bordó o cap. L'instrument va evolucionar poc, i això va fer que durant el segle XV les cornamuses s'anessin substituint a les corts per altres instruments més moderns. Es va mantenir, però, la seva presència per fer sonar balls populars.[3]

Segles XVI, XVII i XVIIIModifica

El Renaixement va suposar un canvi de paradigma musical, on els instruments de corda cada vegada guanyen més importància. A diferència de la cort francesa, que va protegir els instruments de vent integrant els oboès i la musette en les orquestres i mantenint-los dins el que es podria considerar música culta, a la península ibèrica instruments com el sac i la tarota van desaparèixer completament de l'àmbit cortesà i van quedar emmarcats únicament en un context de manifestacions festives populars.[4] La seva expansió pel territori es manté i es demostra per la gran quantitat de denominacions que té l'instrument. Al segle XVIII el sac de gemecs és menystingut per l'Església amb la prohibició de fer sonar instruments populars dins dels temples.

 
Una melodia pròpia de sac de gemecs (que aquí es titula Sach dels Jamechs), segons un quadern de llibertats d'orgue de ca. 1822, que es conserva a l'arxiu de la seu de Lleida

DecadènciaModifica

La Renaixença va impulsar la necessitat de modernitzar i perfeccionar la música i els instruments. El principal artífex d'aquesta idea va ser Pep Ventura. Ventura va modernitzar la tarota i va crear la formació actual de la cobla, en la qual es va prescindir del sac de gemecs. El principal motiu era la simplicitat de l'instrument: no podia fer més d'una octava i no es podia alterar pràcticament, amb la qual cosa va perdre la possibilitat de ser present en les formacions musicals modernes del país. A aquest fet cal sumar-hi l'aparició de nous instruments, com l'acordió diatònic. La industrialització i la transició a un model de societat cada vegada més influït per la burgesia i el franquisme va acabar de sentenciar un instrument que tenia un pes específic en els àmbits més rurals. Els esbarts van anar substituint l'acompanyament musical tradicional pel so de la cobla, i la cobla de tres quartans va quedar reduïda a unes poques poblacions del país. El 1965 morí un dels últims cornamusaires: Francesc Pasqual, El Tons.[5]

Recuperació[6]Modifica

 
Mitja Cobla tocant per un ball de cintes a Sant Cugat del Vallès.

A la dècada dels 80 diversos músics i lutiers van decidir recuperar la sonoritat del sac de gemecs. Els primers constructors dels nous sacs van ser Xavier Orriols, que el va copiar a partir d'un sac antic trobat intacte en una masia al Maresme, i Jordi Tomàs, que el va copiar a partir d'un model de la Catalunya Nord del segle XIX conservat en un museu a Leipzig. Xavier Bayer, Albert Macaya, Biel Ferrer i Simó Busquets van ser els primers que van tornar a fer-lo sonar. Aviat apareixen les primeres formacions musicals amb sac de gemecs, com la Cobla Manxaire i Els Cosins del Sac.

A Mallorca, l'aïllament geogràfic va mantenir vives les formacions de xeremiers al llarg de la història, però no hi va haver contacte amb el Principat per agafar les xeremies de model per a la recuperació del sac de gemecs.

Els sacaires actualment tenen diverses cites al llarg de l'any on es troben: el veterà Cornamusam Festival Internacional de la Cornamusa d'Olot[7] (del 1991), el Firasac a Vilanova i la Geltrú o la Trobada de Sacaires de Riudoms.[8]

Afinació i temperamentModifica

A partir dels gralls antics conservats, cada un de mides i construcció clarament diferents, es pot presumir una afinació gens estandarditzada, així com un temperament musical que va anar canviant al llarg dels segles. Les tonalitats més usuals, mesurades en un diapasó actual a La 440 són; Do al Principat de Catalunya, Si a la Catalunya Nord (actualment en desús a favor del Do), i Do# a Mallorca. Les tonalitats poc comunes de la Catalunya nord i Mallorca es deuen a una mala interpretació actual de la seva afinació, la qual originalment estava a La 415 i pertant a gairebé mig tò per sota de diferència respecte el La 440. D'aquesta manera el Si és en realitat un Do, i el Do# un Re a La 415. A banda de les afinacions tradicionals, en l'actualitat hom pot trobar gralls en Sol, Si bemoll, Re, i alguns constructors han desenvolupat gralls en Do greu (una octava més baixa als tradicionals).

El grall acostuma a tenir almenys 8 forats digitables (en alguns casos moderns fins a 9 tot afegint un forat pel dit polze de la mà dreta, per a poder executar un Do# o un Mi bemoll segons qui n'és el constructor), i de 2 a 3 forats inferiors, no digitables, anomenats "vents", per una qüestió d'afinació. La majoria dels gralls antics conservats acostumen a tenir també un forat gairebé simètric al del Si inferior, el qual no és digitable i complia una funció purament d'afinació. Acostumava a estar completament tapat amb cera i s'obria més o menys per tal d'equilibrar l'afinació del Do greu. Malgrat ser un forat simètric al del Si, no es tractava doncs d'un forat pensat per poder-lo digitar en cas que el cornamusaire fos esquerrà.

L'escala dels sacs de gemecs acostuma a ser major i en Temperament mesotònic. En l'actualitat els gralls són gairebé cromàtics i sense claus, per tant els cromatismes són executats amb digitacions creuades o bé tapant mitjos forats. La tessitura acostuma a tenir almenys un àmbit de novena (una octava i una nota) i en funció de com està construït l'instrument, de com l'intèrpret hagi preparat les inxes i la seva perícia tocant, aquest àmbit pot augmentar considerablement sense poder establir encara un límit. Tanmateix, la majoria del repertori tradicional s'emmarca dintre d'aquest àmbit de novena, fet que el fa amè de tocar per a gairebé tothom.

Els bordons tenen la funció de fer un acompanyament pedal constant i funcionen amb Canya simple. El bordó llarg sona la tònica de l'instrument, el bordó mig sona una quinta per sobre i el bordó petit sona a una octava per damunt del bordó llarg i a una octava per sota de la tònica del grall. Entre ells estan afinats en temperament Pitagòric, al tractar-se d'una afinació matemàtica cada bordó reforça els harmònics de l'anterior conferint-li un so més ample i profund. En l'actualitat tot i ser comú l'ús dels tres bordons, en cap dels instruments antics conservats el bordó petit estava preparat per a sonar. Aquesta disposició de tònica-quinta-tònica no és exclusiu del sac de gemecs i es troba a nombroses cornamuses d'altres indrets.

El sac de gemecs en l'actualitatModifica

Els sacs actuals han progressat des de les formes dels diversos exemplars trobats (gens sistemàtics en llurs característiques) fins a arribar a diverses propostes actuals, no sols pel que fa a la millora dels seus components sinó també pel que fa a la seva morfologia; tot i que no respecta la morfologia definida a partir del segle XIV i que és la que ens ha arribat per tradició, aquest tipus de sac gaudeix d'avantatges que el tradicional no té, com una posició més còmoda en l'execució del grall i en la manera de pressionar el bot. Si hom vol tocar només el repertori tradicional català, el sac tradicional és el més adequat, però si el sonador pretén tocar repertori d'altres indrets o bé composicions més modernes, el sac de model lateral o "d'escenari" obre un ampli ventall de possibilitats. Deixant de banda les estèrils disquisicions que hi ha entre els sonadors de sac de gemecs respecte a la morfologia, cada músic tria el sac en funció del repertori que ha de tocar.

Lluny de la gaita MIDI d'Hevia, el sac també està incorporant innovacions. Els sacs més innovadors que existeixen, per exemple, són els que tenen el bot sintètic (GoreTex), que expulsa la humitat, pesa menys, no requereix manteniment i es pot arreglar en cas de foradar-se.

També existeixen inxes de bordó metàl·liques. Si bé tenen el so lleugerament metàl·lic, en comparació amb les de canya, en augmentar la pressió (com per fer sonar el grall o fer les octaves altes), són molt més estables a la pressió i a les condicions atmosfèriques.

Una altra innovació és el polipenc, un material sintètic que emula les fustes denses com el granadillo, que ja empren els escocesos. També d'aquests existeix la vàlvula del bufador Mc. Valve. Fins ara, els lutiers hi posaven una làmina de cuir. Aquesta nova vàlvula impedeix molt millor la sortida d'aire i, per tant, el cansament del sacaire. Hi ha innovacions constants: claus de pas de l'aire, canvis de notes en els bordons, juntes sintètiques i tòriques, forat de Do#4.

Articles relacionatsModifica

ReferènciesModifica

  1. Balari i Jovany, Josep. Orígenes históricos de Cataluña (en castellà). Barcelona: Establecimiento Tipográfico de Hijos de Jaime Jepús, 1899, p. 751. 
  2. Amades i Gelats, Joan «La Cornamusa a Catalunya». Revista Musical Catalana, núms. 343-344, 1932.
  3. «Presència històrica del sac de gemecs» (en català). Jordi Guilera, 12-06-2011. [Consulta: 27 desembre 2019].
  4. «Presència històrica del sac de gemecs. Consideracions generals» (en català). Jordi Guilera, 08-06-2011. [Consulta: 27 desembre 2019].
  5. Tomàs i Cucurull, Jordi. El sac de gemecs (en català). Sant Sadurní d'Anoia: Gràfiques Llopart, 1984, p. 115. 
  6. Riera Vives, Ferran. Inventari. La música folk als Països Catalans, del franquisme al Tradicionàrius (en català). Lleida: Pagès Editors, 2019, p. 347. ISBN 978-84-1303-130-9. 
  7. «Festival Cornamusam». [Consulta: 27 desembre 2019].
  8. «Trobada de Sacaires de Riudoms». [Consulta: 27 desembre 2019].

Enllaços externsModifica