Sant Atanasi d'Alexandria
Atanasi d'Alexandria o Atanasi el Gran (grec antic: Ἀθανάσιος) (Alexandria, 296 - 2 de maig de 373) fou un patriarca d'Alexandria que destacà pel seu paper contra l'arrianisme.[1] És venerat com a sant per la majoria de confessions cristianes i és considerat Doctor de l'Església.
 icona amb Sant Atanasi (s. XVII, Museu Arqueològic de Varna, Bulgària) | |
| Nom original | (grc) Ἀθανάσιος  |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | Αθανάσιος (Athanásios, "immortal") 296 Alexandria |
| Mort | 2 maig 373 (76/77 anys) Alexandria |
| Sepultura | Alexandria; traslladat a San Zaccaria de Venècia; des de 1973: Catedral Copta de Sant Marc (el Caire, Egipte) |
| Bisbe ortodox | |
| Patriarca d'Alexandria | |
 Patriarca Copte d'Alexandria | |
| Bisbe | |
| | |
| Dades personals | |
| Religió | Cristianisme nicè |
| Formació | Catechetical School of Alexandria (en)  |
| Activitat | |
| Ocupació | diaca catòlic (319–), escriptor, teòleg, hagiògraf, prevere ortodox |
| Període | Baix Imperi Romà |
| Professors | Alexandre d'Alexandria |
| bisbe, confessor, Doctor de l'Església (1568), Gran Pare de l'Església Oriental | |
| Celebració | Esglésies orientals antigues, Església Ortodoxa, Església Catòlica Romana, esglésies luteranes, Església Anglicana, Moviment Anglicà de Continuació |
| Canonització | antiga |
| Pelegrinatge | Sant Marc (el Caire), San Zaccaria de Venècia |
| Festivitat | 2 de maig (15 de maig a l'Església Copta; 18 de gener a l'Ortodoxa) |
| Iconografia | robes de bisbe grec, llibre; amb un heretge vençut |
| Participà en | |
| 325 | Primer Concili de Nicea |
| Obra | |
Obres destacables
| |
  | |
Biografia modifica
Va néixer a Alexandria. La seva educació va anar a càrrec d'Alexandre d'Alexandria, primat d'Egipte, i va adquirir un gran coneixement de les escriptures. Va visitar l'eremita Sant Antoni, del qual després va escriure la biografia. Ja de jove va donar suport a Alexandre contra els intents dels arrians. Va participar com ardiaca al Concili de Nicea (325); un any després va morir Alexandre, que havia recomanat Atanasi per successor. Aviat fou elegit formalment.
El 331 Arri va fer formal submissió a la fe catòlica i això va semblar suficient a l'emperador, i Atanasi va rebre l'ordre d'admetre l'excap heretge a l'església d'Alexandria, però Atanasi s'hi va negar. També es va enfrontar a la secta dels melecians o meletians, que el van acusar de certs fets davant l'emperador però fou absolt.
Però les acusacions es van renovar i fou fins i tot acusat de la mort d'Arseni, bisbe de Hipselis a l'Alt Egipte (que per un temps va romandre amagat per donar veracitat a l'acusació). Atanasi va aconseguir trobar Arseni, que era a Tir, i finalment fou absolt.
Noves acusacions li foren llançades dos anys després i es va convocar un Concili de Tir en 335, on encara que no es van poder provar, Atanasi fou deposat,[2] i se li va prohibir acostar-se a Alexandria. Llavors se'n va anar a Constantinoble i va demanar justícia a l'emperador. Aquest va cridar els seus acusadors a la seva presència, i aquests encara van afegir noves acusacions i finalment Atanasi fou desterrat a la Gàl·lia.
Se'n va anar a Trèveris (336) on fou rebut per Maximí, bisbe de la ciutat i va estar allí un temps. El clergat alexandrí va acabar demanant el seu restabliment amb el suport de l'eremita Antoni, però l'emperador no ho va acceptar.
El 337 va morir l'emperador. El 338 fou restablert a la seva seu per Flavi Claudi Constantí però aviat els seus enemics van tornar a buscar la seva destitució. Un concili fet a Antioquia va aconseguir nomenar Piste com a arquebisbe d'Alexandria en lloc d'Atanasi. Aquest va convocar un contra concili a Alexandria. Les dues parts van sotmetre la disputa a Juli I, bisbe (Papa) de Roma que va demanar la presència de les dues parts, que no fou possible.
El 340 Constantí II fou assassinat i a l'any següent un nou concili a Antioquia va tornar a condemnar Atanasi, aquesta vegada per assolir l'arquebisbat després d'haver estat deposat per anteriors concilis. Eusebi Emisé fou nomenat arquebisbe, i quan aquest va refusar fou nomenat Gregori de Capadòcia, que prengué possessió el 341 en mig de violentes protestes i enfrontaments entre els dos bàndols que no va poder tallar el prefecte (governador) d'Egipte, Filagri, que acompanyava a Gregori.
Atanasi va fugir a Roma on fou rebut per Juli, que va convocar un concili a la Ciutat Eterna per arreglar els afers entre les dues parts; el concili es va celebrar el 342 però els adversaris d'Atanasi no hi van comparèixer.
Un nou concili es va celebrar a Sàrdica (Sofia) al qual els arrians van prometre assistir però amb la condició que Atanasi en fora exclòs. Finalment el concili va declarar la innocència d'Atanasi i els seus seguidors, i el va restaurar com a arquebisbe.
El 349 Gregori de Capadòcia va morir assassinat a Alexandria i es va aprofitar per demanar a l'emperador la reposició d'Atanasi, encara pendent. L'emperador va accedir i Atanasi va tornar a la capital egípcia i va iniciar la venjança contra els arrians, però aquests van estar protegits per l'emperador Constantí; en un concili a Arle (353) i un a Milà (355) es va demanar la condemna d'Atanasi, aconseguida al segon.
Els seus partidaris, com el bisbe (Papa) Liberi de Roma (el primer Papa que no fou sant), van haver de capitular davant els desitjos de l'emperador. Finalment fou obligat per la força a sortir d'Alexandria per ordre de l'emperador, que hi va enviar Sirià (Syrianus). Atanasi es va retirar al desert i Jordi de Capadòcia va ocupar la seu. Es va iniciar la cerca d'Atanasi que es va poder amagar mercès a l'ajut d'alguns monjos.
Constanci II va morir el 361 i el va succeir Julià l'Apòstata que va ordenar la restauració dels bisbes expulsats pel seu antecessor. Jordi de Capadòcia fou mort en un tumult i Atanasi es va poder reinstal·lar a la seva seu amb facilitat.
Una vegada mes el seu excessiu zel va provocar les queixes i Julià en va ordenar la deposició al cap de poc temps, desterrant-lo no sols d'Alexandria sinó d'Egipte. Atanasi es va tornar a escapar al desert (362) i a la mort de Julià es va tornar a presentar a Alexandria per ordre del nou emperador, Jovià, que tot i les denúncies contra Atanasi que van seguir, el va mantenir en el càrrec.
Jovià no va regnar gaire temps (363-364) però es va mantenir sota Valentinià I. En aquests anys va escriure la vida de Sant Antoni i dos tractats sobre la doctrina de la Trinitat.
El 367 Valentinià va emetre un edicte ordenant la deposició de tots els bisbes que havien tornat a les seves seus després de la mort de Constanci II i per cinquena vegada Atanasi fou deposat. Aquesta vegada l'exili només va durar uns mesos doncs el mateix Valentinià el va tornar a cridar al cap de poc per raons desconegudes. Son excessiu zel, i com rèplica mordaç als seus escrits, donà peu a l'expressió Athanasius contra mundum emprada per qualificar una persona amargada i agre, que lluita contra tothom.
Fins a la seva mort el 373 va romandre a Alexandria governant sense oposició. Fou arquebisbe per 46 anys.
Atanasi fou soterrat a Alexandria, i més tard transferit a Venècia, a l'església de San Zaccaria, fins que, el 15 de maig de l'any 1973 i a conseqüència de la seva visita a Roma, el papa copte Xenuda III restituí les seves relíquies a la catedral copta de Sant Marc, al Caire.
Obra modifica
Les seves obres principals són:
- Oratio contra Gentes,
- Oratio de Incarnatione,
- Encyclica ad Episcopos Epistola,
- Apologia contra Arianos,
- Epistola de Nicaenis Decretis,
- Epistola ad Episcopos Aegypti et Libyae,
- Apologia ad Imperatorem Constantium,
- Apologia de Fuga sua,
- Historia Arianorum ad Monachos,
- Orationes quatuor contra Arianos,
- Epistolae quatuor ad Serapionem,
- Epistola de Synodis Arimini et Seleuciae,
- Vita Antonii,
- Liber de Incarnatione Dei Verbi et c. Arianos
Referències modifica
- ↑ Rodríguez Santidrián, Pedro. «Atanasio, San». A: Diccionario de las religiones. Madrid: Alianza, 1994, p. 55. ISBN 84-7838-400-6.
- ↑ Fernández Hernández, Gonzalo «La deposición de Atanasio de Alejandría en el Sínodo de Tiro de 335 y las causas de su primer destierro» (en castellà). Estudios humanísticos. Geografía, historia y arte, 7, 1985, pàg. 65-94. ISSN: 0213-1390.
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sant Atanasi d'Alexandria |