Sant Pol de Mar

municipi de Catalunya

Sant Pol de Mar és una vila i municipi de la comarca del Maresme, a la província de Barcelona, situat al litoral, entre Calella i Canet de Mar, a Catalunya. Deu el seu origen, així com el nom, a l'Ermita de Sant Pau del segle x. Els divendres hi té lloc el mercat setmanal.

Plantilla:Infotaula geografia políticaSant Pol de Mar
Imatge

Localització
Modifica el valor a Wikidata Map
 41° 36′ 12″ N, 2° 37′ 28″ E / 41.603333333333°N,2.6244444444444°E / 41.603333333333; 2.6244444444444
EstatEspanya
Comunitat autònomaCatalunya
Provínciaprovíncia de Barcelona
Àmbit funcional territorialÀmbit Metropolità de Barcelona
ComarcaMaresme Modifica el valor a Wikidata
CapitalSant Pol de Mar Modifica el valor a Wikidata
Població humana
Població5.791 (2023) Modifica el valor a Wikidata (772,13 hab./km²)
Llars70 (1553) Modifica el valor a Wikidata
GentiliciSantpolenc, Santpolenca Modifica el valor a Wikidata
Idioma oficialcatalà Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Part de
Superfície7,5 km² Modifica el valor a Wikidata
Altitud15 m Modifica el valor a Wikidata
Limita amb
Organització política
• Alcalde Modifica el valor a WikidataMontserrat Garrido Romera
Identificador descriptiu
Codi postal08395 Modifica el valor a Wikidata
Fus horari
Codi INE08235 Modifica el valor a Wikidata
Codi IDESCAT082359 Modifica el valor a Wikidata
Altres
Agermanament amb

Lloc websantpol.cat Modifica el valor a Wikidata
Facebook: 100064369224884 Twitter (X): ajsantpol Instagram: ajsantpol LinkedIn: ajuntament-de-sant-pol Youtube: UCiC71FfjBla88XpOipHZGHw Flickr: ajsantpol Modifica el valor a Wikidata
Ermita de Sant Pau
Vista de la costa de Sant Pol amb una àrea de passeig marítim
Entitat de població Habitants
Bellavista i Bellaguarda 19
Can Roca 27
Can Balmanya 124
Can Villà 291
Casarell, el 103
Farell, el 45
Jardins de Sant Pol 53
Marina 43
Morer, el 99
Polígon Industrial 0
Roques Blanques, les 52
Sant Pol de Mar 3.872
Sot de Golinons, el 27
Urbapol 315

Geografia modifica

Els límits del terme municipal són:

Sant Cebrià de Vallalta Calella
 
Canet de Mar Mar Mediterrània
 
Platja a Sant Pol l'any 1912
 
Sant Pol cap al 1890

Història modifica

Època romana modifica

El Jaciment del Morè fou un centre de producció vitivinícola que incloïa tant les estances per produir el vi com també els forns i les instal·lacions per a la producció d'àmfores i envasament del vi.[1] Les excavacions fetes en aquest jaciment el daten entre els segles I aC i V dC.

Període visigot modifica

Entre els segles v i vi, cavallers coptes procedents d'Egipte van establir-se en una casa de recolliment i oració a la desembocadura de la riera de Vallalta, que formava un port natural.[2] Van posar aquest monestir benedictí sota l'advocació de Sant Pol, en una zona propera a dues vil·les romanes que seguien amb la seva activitat agrícola.[2] El monestir fou destruït, al final del període, amb la invasió islàmica.[2]

Primer període franc modifica

Amb la conquesta franca i la recuperació del domini cristià, el monestir va ser reconstruït i s'hi instal·là una comunitat. El 950 consta en un document de donació. Tanmateix, a principis del s. XI entra en decadència, fet que va portar Ermessenda a cedir-lo el 1048 a Víctor de Marsella; el 1053 consta documentalment la seva situació de misèria.[3] L'any 1068 va ser cedit al Monestir de Sant Honorat de Lerins per refundar-lo, reconstruir-lo i establir-hi una nova comunitat.[3]

Cartoixa modifica

L'interès del Vaticà i de la Inquisició per crear un condomini a la Vallalta va fer que en aquesta zona es canviessin de mans diverses propietats durant el segle xiii. En el cas de Sant Pol, es va afavorir la venda del monestir el 1265 a Guillem de Montgrí, sagristà major de Girona. Els monjos benets van retornar a Lerins i el monestir va quedar desocupat fins que quatre anys més tard, el 1269, Guillem el va cedir a la Cartoixa de Vallparadís; de manera que les terres del monestir a la Vallalta van esdevenir un priorat autònom de l'abadia. D'altra banda, el monestir va ser regit directament pel Vaticà, que nomenà priors procedents de famílies del condomini. Durant aquest període, en les terres propietat del monestir, es van crear diversos pous de llances utilitzats per a la repressió inquisitorial.[4] Hi ha constància que el 1348 i 1367 Jaume Raüll, de la família del Mas Raüll a Sant Cebrià de Vallalta, era prior del monestir.[5]

Poblament modifica

Quan l'augment de població en la zona va posar en perill l'activitat inquisitorial del condomini, aquesta es va concentrar a Sant Cebrià i abandonà els pous de llances i construí un nou edifici, enllestit el 1430, que substituïa les funcions que s'havien fet al monestir.[6] Així aquest podia ser venut el 1434 a Miquel Teulada, mentre que l'església passava a mans del Bisbat de Girona.[6] La resta del monestir va ser completament derruït i les terres es van vendre a rebassaires i gent de la zona que van anar urbanitzant l'entorn de l'església.[6]

Guerra de Successió modifica

El 15 de febrer del 1714,[7] durant la Guerra de Successió Espanyola, dues galeres borbòniques van arribar a Sant Pol de Mar que van arrasar la vila: «no van deixar pedra sobre pedra» —diuen els pocs escrits que en fan referència.

Les tropes borbòniques anaven empeses per l'esperit de revenja i els soldats de Felip V no van permetre reconstruir les cases fins ben acabada la guerra. Els homes i dones s'havien d'aixoplugar sota tendes fetes amb mantes i pals que feien a la sorra de la platja, i que havien de recollir a correcuita cada cop que tornaven els enemics.

Un dels pocs textos que han arribat d'aquests fets fins als nostres dies, el va publicar la revista El Santpolench, el març del 1890;[8] i hi afegeix una altra història, amb certs tocs de llegenda, que rebat l'episodi burleta de la frase «Sant Pol, quina hora és?». La tradició malintencionada explica que els prohoms del municipi van fer construir un bonic rellotge de sol, al qual van fer posar un sostre de teula —perquè la meteorologia no el fes malbé— sense adonar-se que no hi passava la pluja, però tampoc el sol. Per als borbònics, els santpolencs eren gent «berganta»; hi ha teories, no confirmades completament, que diuen que d'aquí venen les dites «Sant Pol, la manta i la gent berganta» i «Sant Pol, quina hora és».

« 15 de febrer de 1714. Las tropas de Felip V, sitian en Sant Pol als valents voluntaris catalans del regiment de Amill.

La valerosa defensa que sostingueren los sanpolenchs contra las tropas francesas que Felip V de Castella portá per implantar l'absolutisme en nostra terra, fou motiu de la destrucció d'aquell poble. Apurant tots los recursos y devant de la superioritat de las del enemich, abandonant lo poble per las donas y’ls vells, se posessionaren los soldats del d'Anjou, de can'N Reig y desde alli foren amos de la població. Pero’ls valents voluntaris manats pel company y amich del general Moragas, En Villar de Sant Pol en numero de 50 homes escullits, se retiraren y’s feren forts en la torre de la Martina que encare avuy s'aixeca á cosa de mitx quart de la població, jurant morir avants que rendirse. Desde allí vegeren aquells valents lo saqueig y crema de la vila, y ‘l cástich imposat á la s campanas que tócaren á somatent que fossen destrossadas, lo mateix que’l rellotge públich. Lo venjatiu monarca prohibí la reedificació del poble; però passada la guerra tornáren á sas llars los sanpolenchs situantse en tendas formadas ab mantas y pals, vora la platja. Tendas que havian d'arrencar mes que depressa refugiantse en las barcas de pescar, cada vegada que’ls executors de la bárbaras ordres del rey butxí anavan pera fer efectiu lo seu cumpliment. Aquells estats de cosas durá algun temps; lo santpolench, lo bergant per la causa del absolutisme, no tenia altre abrich ni sopluig que la manta, y la veu de las campanas del seu rellotge ja no l'avisava del perill de las llibertats de la terra. Allavoras fou quan nasqué l'adagi que es sagell de la glòria pera Sant Pol de Mar: ”A Sant Pol la manta Y la gent berganta” D'allavors data també lo ¿quina hora es?, sátira que recordava i recorda encare aquella terrible hora de la pérdua de las llibertats de la terra catalana. Los fills de Sant Pol s'enfadan al sentir l'infamant pregunta y tenen rahó. ¿Cuant será que ells y nosaltres, los de S. Pol y ‘ls de tot Catalunya podrém contestar als que ‘ns preguntin ¿quina hora es?: La hora de que Catalunya recobri lo perdut.

»
— Revista "El Santpolench", març de 1890

Una altra explicació sobre la frase «Sant Pol, quina hora és?» la relacionen amb el càstig que Felip V va ordenar contra els santpolencs que s'havien defensat a toc de sometent utilitzant les campanes del poble. Felip V va ordenar que es fonguessin les campanes i no se'n poguessin posar unes altres. Durant molt de temps, castellans i botiflers, per fer escarni i befa dels santpolencs, els demanaven "quina hora és?"[9]

Demografia modifica

Evolució demogràfica
1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910
- - 70 375 992 1.483 1.408 1.471 1.249 1.492

1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994
1.571 1.658 1.613 1.723 1.845 2.041 2.248 2.535 2.469 2.469

1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014
2.819 3.170 3.594 4.035 4.464 4.773 4.970
5.076
5.073
4.997

2016 2018 2020 2022 2024 2026 2028 2030 2032 2034
4.951
5.178
5.428
5.680 - - - - - -

1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info. 

Cultura popular modifica

El ball de les morratxes dels Gegants de Sant Pol modifica

El ball de les morratxes el representen els gegants del municipi. Diu la llegenda que un ric morisc (Ben Hassat) es va enamorar d'una fadrina del poble (Mercè de la Murtra) però ella no li corresponia. Aprofitant que al Castell de Santa Florentina hi havia un ball, va aprofitar l'ocasió per regalar-li a la noia una almorratxa. La noia el va rebutjar un cop més i per demostrar-li el seu rebuig, va llençar l'almorratxa al terra i la va fer pedaços.[10]

La peculiaritat del Ball d'Almorratxes dels Gegants de Sant Pol[11] és que Ben Hassat (el gegant) té un braç mòbil que fa que els geganters puguin simular l'ofrena de la morratxa a la geganta (Mercè). La geganta és capaç d'agafar l'almorratxa i llençar-la al terra. El ball de gegants s'acaba quan els infants del poble agafen fragments de la morratxa, que segons diu la llegenda, porta bona sort.[12]

Sant Pol, quina hora és? modifica

“15 de febrer de 1714. Las tropas de Felip V, sitian en Sant Pol als valents voluntaris catalans del regiment de Amill.

La valerosa defensa que sostingueren los sanpolenchs contra las tropas francesas que Felip V de Castella portá per implantar l’absolutisme en nostra terra, fou motiu de la destrucció d’aquell poble. Apurant tots los recursos y devant de la superioritat de las del enemich, abandonant lo poble per las donas y’ls vells, se posessionaren los soldats del d’ Anjou, de can’N Reig y desde alli foren amos de la població.

Pero’ls valents voluntaris manats pel company y amich del general Moragas, En Villar de Sant Pol en numero de 50 homes escullits, se retiraren y’s feren forts en la torre de la Martina que encare avuy s’aixeca á cosa de mitx quart de la població, jurant morir avants que rendirse.

Desde allí vegeren aquells valents lo saqueig y crema de la vila, y ‘l cástich imposat á la s campanas que tócaren á somatent que fossen destrossadas, lo mateix que’l rellotge públich. Lo venjatiu monarca prohibí la reedificació del poble; però passada la guerra tornáren á sas llars los sanpolenchs situantse en tendas formadas ab mantas y pals, vora la platja. Tendas que havian d’arrencar mes que depressa refugiantse en las barcas de pescar, cada vegada que’ls executors de la bárbaras ordres del rey butxí anavan pera fer efectiu lo seu cumpliment.

Aquells estats de cosas durá algun temps; lo santpolench, lo bergant per la causa del absolutisme, no tenia altre abrich ni sopluig que la manta, y la veu de las campanas del seu rellotge ja no l’avisava del perill de las llibertats de la terra [13].

A la Web de l'Ajuntament de Sant Pol, s'hi poden trobar altres versions d'aquesta llegenda.

Dites sobre Sant Pol modifica

  • Sant Pol, la manta, quina hora és?
  • A Sant Pol són gent de manta
  • De Sant Pol, ni dona ni gresol
  • A Calella, la botella, a Sant Pol el flabiol, a Canet el tamborino i a ballar de sol a sol.[14]

Llocs d'interès modifica

Agermanament modifica

  • Andorra la Vella (  Andorra). Sant Pol s'agermanà amb Andorra la Vella, i culminà l'acte en el marc de la festa major de Sant Pol el dia 24 de juliol de 2010, quan fallaires andorrans iniciaren el correfoc de la vila.[16]

Galeria modifica

Vegeu també modifica

Referències modifica

  1. El Jaciment romà del Morè : Sant Pol de Mar, Maresme. 1. ed. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1997. ISBN 84-393-4365-5. 
  2. 2,0 2,1 2,2 Parera i Cusí, Febrer 2008, p. 15-16.
  3. 3,0 3,1 «Monestir de Sant Pol del Maresme». Monestirs de Catalunya, Novembre 2012.
  4. Parera i Cusí, Febrer 2008, p. 41-42.
  5. Parera i Cusí, Febrer 2008, p. 35.
  6. 6,0 6,1 6,2 Parera i Cusí, Febrer 2008, p. 46.
  7. El Maresme en la línia del temps de la Guerra de Successió (1702-1714). Mataró: Consell Comarcal del Maresme, 2015, p. 75. 
  8. Cabruja i Garriga, Lluís «Els fets del 15 de febrer de 1714 a Sant Pol de Mar». El nou santpolenc, gener 2014. Arxivat de l'original el 2014-07-14 [Consulta: 21 abril 2022].
  9. Serrano, Alexis. 1001 curiositats del Maresme. Barcelona: Robinbook, 2014, p. 156-157. ISBN 978-84-942505-0-7. 
  10. Galisteo, Roger. Històries i llegendes de la mar catalana (en catalana). Barcelona: Edlibrix, 2014, p. 623. ISBN 9788494238277. 
  11. Rodriguez Suriñach, Jaime. Historias y leyendas de San Pol de Mar (en castellà), 1977, p. 207. 
  12. Balls i danses del Maresme : [guia de recursos], 2015, p. 65.  Arxivat 2021-09-17 a Wayback Machine.
  13. «Historia de Catalunya: efemérides de S. Pol». El Santpolench : portant-veu del "Centre Catalá" y de la vila de Sant Pol de Mar, 1890. Arxivat de l'original el 2021-07-13 [Consulta: 13 juliol 2021].
  14. Planet, Jordi. Els Bons malnoms. Barcelona: Base, 2020, p. 67. ISBN 9788418434389. 
  15. AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 110. ISBN 84-393-5437-1. 
  16. «Andorra la Vella i Sant Pol de Mar oficialitzen el seu agermanament». Diari d'Andorra, 24-07-2010. [Consulta: 26 juliol 2010].

Bibliografia modifica

  • Parera i Cusí, Lluís. La insòlita història de Sant Cebrià. Sant Cebrià de Vallalta: Centre d'Estudis Sant Cebrià, Febrer 2008. ISBN 978-84-621-2663-4. 

Enllaços externs modifica