Saxòfon
El saxòfon,[1] saxofon[2] (de Sax, del seu creador i phonos, so en grec), també anomenat simplement saxo[3]és un instrument de vent de llengüeta simple i de tub cònic, considerat de vent de fusta en la classificació tradicional dels instruments, i en el grup 422.212 de la classificació de Hornbostel-Sachs. L'altura es controla obrint i tancant forats al cos per canviar la longitud efectiva del tub.[4] Els forats estan tancats per coixinets de cuir units a les claus que opera el tocador. Els saxòfons es fabriquen en diverses mides i gairebé sempre es tracten com a instruments transpositors. Una persona que toca el saxo s'anomena saxofonista.
 | |
| Tipus | instrument de vent de fusta, single clarinets with conical bore (en)  i instrument aeròfon de llengüeta senzilla  |
|---|---|
| Classificació Hornbostel-Sachs | 422.212-71 |
| Tessitura |  |
| Inventor | Adolphe Sax |
| Data | 1840 |
| Epònim | Adolphe Sax |
| Originari de | Bèlgica |
| Professió artística | saxofonista |
Història
modificaEl saxòfon va ser desenvolupat a partir de la dècada de 1840 per Adolf Sax, un cèlebre fabricant d'instruments nascut a Dinant (Bèlgica), el 1814. Sax va viure a París per tal d'explotar millor la seva invenció, ciutat on va morir arruïnat, acusat de robar patents, el 1894.
El va crear amb la voluntat de millorar el clarinet pel que fa a la intensitat i a la força. Sembla que hi va arribar, ja que el compositor Hector Berlioz el va incloure en alguna de les seves composicions i va lloar-ne la invenció amb aquestes paraules: «No conec cap instrument actual que es pugui comparar amb el saxòfon: és ple, bla, vibrant, d'una força enorme, i és, sobretot, susceptible d'endolcir».[5]
Al començament el saxòfon tenia 18 claus. La seva extensió cromàtica comprenia des del Si natural greu (B) al re natural agut (D). Des d'aleshores ha evolucionat prou. Actualment els saxòfons tenen una extensió cromàtica que va des del Si bemoll greu (B♭) fins al Fa sostingut agut (F#). Existeixen models recents que ja arriben al Sol agut(G).
L'ús preferent del saxòfon és en bandes de música i sobretot en el món del Jazz, on és quasi un instrument indispensable.
Materials
modifica
La major part de l'instrument sol estar feta de metall, normalment de llautó, però també se n'ha fet de molts altres metalls. La llengüeta és de canya Arundo donax, i l'embocadura és d'ebonita. De totes maneres s'han fet moltes variants, posant el bec o tot l'instrument de goma o altres materials.
Tipus
modificaActualment la família dels saxòfons està formada per 7 instruments. Des del més agut al més greu són:
- Sopranino (en mi♭)
- Soprano (en si♭): té la seva dificultat en l'afinació tot i que gaudeix d'aspectes positius com és ara el seu caràcter veloç i la particular sonoritat aguda.
- Alt (en mi♭): sens dubte, és l'instrument considerat com a més virtuós dels set, ja que permet expressar-se plenament i de forma tan convincent que es podria comparar a la veu humana o al violí. La seva agilitat és comparable a la de la flauta travessera (de fet, molts saxofonistes combinen aquests dos instruments) i les possibilitats de matisos són superiors a les del clarinet. És capaç de fer-se sentir com a solista en grans agrupacions deixant clara la seva finalitat i rivalitzar quant a suavitat amb una flauta o fins i tot una harpa. Presenta dificultats a les repeticions massa ràpides d'una mateixa nota.
- Tenor (en si♭): supera quant a suavitat del timbre al saxòfon alt i té un registre greu més carnós (aspecte que perd en el registre agut). Útil a l'hora de crear regitres baixos d'acompanyament i lleial competidor solista amb el saxòfon alt.
- Baríton (en mi♭): instrument rarament localitzable en orquestres sinfòniques, capaç de crear un gran rang de matisos en el registre greu i amb una gran facilitat d'emissió envejable i poc corrent en instruments amb un registre similar al seu.
- Baix (en si♭)
- Contrabaix (en mi♭)
El sopranino, el baix i el contrabaix són molt poc habituals. De la resta d'instruments, els més emprats són l'alt i el tenor. El baríton ja té un ús difós en les bandes de música i en orquestres de ball.
El fet que existeixi la família dels saxòfons ha propiciat que floreixin arreu conjunts de saxòfons. Els més habituals són els quartets, preferentment integrats per soprano, alt, tenor i baríton, tot i que a vegades el soprano és substituït per un altre alt.
Intèrprets destacats
modificaReferències
modifica- ↑ «saxòfon». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «saxofon». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «saxòfon». termcat.cat. [Consulta: 7 setembre 2024].
- ↑ Cottrell, Stephen. The Saxophone (Yale Musical Instrument Series). Yale Musical Instrument Series, 2013.
- ↑ DECLC VII, 724
Bibliografia
modifica| Aquest article té bibliografia, però no se sap quina referència verifica cada part. Podeu millorar aquest article assignant cadascuna d'aquestes obres a frases o paràgrafs concrets. |
- Londeix, Jean-Marie. El saxofon ameno: cuaderno 1. versió espanyola de Manuel MIJAN (Professor del Real Convervatorio superior de música de Madrid). Editions Henry Lemoine, 1976. ISMN M-2309-4073-3.
Enllaços externs
modifica
- http://www.adolphesax.com/ (castellà)
- http://www.selmer.fr/html/french/fabrication/becfab.htm Arxivat 2006-11-25 a Wayback Machine. (francès)
- http://medir.org/
- https://www.termcat.cat/ca/recursos/productes-multimedia/les-parts-del-saxofon
| Aquest article conté una o més imatges PNG amb text que pot ser traduït al català. (ajuda) |