Gat (tauró)
El gat, gató, gat ver[2](Scyliorhinus canicula) és una espècie de peix cartilaginós carcariniforme de la família dels esciliorrínids, corrent als Països Catalans. No s'ha de confondre amb el gatvaire.[3] El terme de «tauró gat» és un barbarisme, no documentat al DCVB i el terme alguerès «gatutxo» [4] és un italianisme.
Scyliorhinus canicula  | |
|---|---|
 | |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 161399 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Chondrichthyes |
| Ordre | Carcharhiniformes |
| Família | Scyliorhinidae |
| Gènere | Scyliorhinus |
| Espècie | Scyliorhinus canicula (Linnaeus, 1758) |
| Nomenclatura | |
| Sinònims |
|
| Protònim | Squalus canicula |
| Distribució | |
 | |
Morfologia modifica
- Els mascles poden assolir els 100 cm de llargària màxima[5] i els 1.320 g de pes,[6] tot i que la llargada total màxima dels exemplars de la Mediterrània és d'uns 80 cm, amb un pes màxim de 800 g.
- Cos molt allargassat i força prim, amb el musell arrodonit i curt.
- Presenta dues aletes dorsals endarrerides, després de l'origen de les aletes pelvianes. La distància entre les dues dorsals és més ampla que en el gatvaire. La vertical de l'origen de la segona dorsal passa pel final de la base de l'aleta anal (l'amplada d'aquesta base és ostensiblement menor que la distància entre les dues dorsals).
- L'aleta caudal té el lòbul inferior molt poc marcat, i el seu eix presenta una desviació molt petita respecte de l'eix general del cos.
- Les aletes ventrals són triangulars, llargues i estretes, amb l'angle extern molt poc marcat. Les del mascle es troben soldades pràcticament en tota la seua longitud.
- Vàlvules nasals ben desenvolupades i llises, esteses fins a tapar el marge anterior de la mandíbula superior, i pràcticament confluents una amb l'altra.
- Sense membrana nictitant.
- Amb cinc parells de fenedures branquials, els dos darrers per sobre de les pectorals.
- El color general de fons del dors varia d'un gris rogenc a un brunenc més o menys fosc, tot pigallat de taquetes obscures de diàmetre mig aproximadament igual al de la nineta de l'ull, entre les quals n'hi ha d'altres, de les mateixes dimensions, de color més clar, blanquinoses. També hi ha taquetes sobre les aletes senars i sobre la cara superior de les pectorals i les ventrals. La cara ventral és blanquinosa i llisa, sense taques. En els individus joves, d'uns 20 cm, hi ha 6 o 7 bandes transversals més fosques que el color de fons, que es van esvaint amb l'edat.
- La cara ventral és clara i llisa.
- El mascle madura als 39 cm i la femella als 44 cm.[7]
Reproducció modifica
És ovípar i els adults poden trobar-se agrupats per sexes i estar acompanyats de petits i nounats. Els grups de fresa de femelles adultes apareixen de desembre a març i és quan els mascles s'ajunten amb elles. A finals d'estiu els adults dels dos sexes van a aigües de més fondària, on succeeix l'aparellament, i retornen a aigües somes per a la posta.
La femella diposita dos ous en cada posta, un per oviducte. Pot arribar a pondre entre 18 i 20 ous per temporada. Els ous, protegits per una càpsula còrnia, són dipositats en aigües somes d'àrees sorrenques. Les càpsules, que fan 4 cm de llarg per 2 cm d'ample, presenten uns llargs circells que serveixen per a subjectar-se al substrat, preferentment d'algues. Les postes es fan de novembre a juliol i el període de gestació dura entre 5 i 11 mesos, si bé una durada de 8 a 9 mesos és el més habitual. Els petits, quan surten de la càpsula, fan de 9 a 10 cm de longitud total.[8][9]
Alimentació modifica
Principalment menja crustacis, gastròpodes, petits cefalòpodes, poliquets i tota mena de petits peixos ossis demersals i bentònics.[8]
Hàbitat modifica
De dia es troba descansant sobre els fons sorrencs o fangosos, i també sobre els fons d'algues coral·lines (fons de magrana o grapissar) entre els 15 i 110 m de fondària,[10] tot i que pot baixar fins als 780 m a l'est de la Mar Jònica.[11] De nit recupera la seua activitat i es dirigeix al fons per caçar.[12]
Distribució geogràfica modifica
És present a tot el Mediterrani, i també a les costes europees situades al sud de Noruega, i més cap al sud arriba fins al Senegal.[13][8]
Observacions modifica
És totalment inofensiu.[14]
Gastronomia modifica
La seua carn és comestible (encara que el fetge es considera tòxic),[15] però el seu aprofitament és limitat. Per tal que es cotitzi més a la llotja de peix, els pescadors l'espellen, ja que té la pell força dura i costa molt de treure. Els arts de pesca emprats en la seua captura són l'arrossegament i el palangre.
És un peix de pell dura que s'ha d'escaldar primer ficant-lo en una olla gran d'aigua bullent per un poquet de temps i tornant a treure-la tot seguit. Aleshores es pot treure la pell amb facilitat.
El gat vaire és sovint un dels ingredients d'una bona sarsuela de peix, plat on es barregen trossos de diferents peixos poc comuns i que tenen un paper una mica extraordinari dins de la gastronomia tradicional.
A França es prepara la saumonette amb el gat vaire. Primer s'ha d'escaldar per treure la pell. Posteriorment es talla a filets prims i allargats i es posen a adobar per un temps en aigua amb vinagre i sal o amb suc de llimona per una hora com a mínim. Passat aquest temps es poden saltejar els filets amb mantega, ficar al forn o fer a la planxa.[16]
A Sardenya es prepara la burridda di gattuccio, un plat típic diferent de la burridda genovesa. Consisteix en gat vaire bullit i cobert amb una salsa a base d'oli, all, vinagre i nous picades.[17]
Referències modifica
- ↑ «Scyliorhinus canicula». Catalogue of Life. (anglès)
- ↑ TERMCAT (català)
- ↑ Probablement l'exemple més antic de falsa sinonímia és el que es refereix a una suposada equivalència entre gató i gatvaire, els noms dels dos representants mediterranis del gènere Scyliorhinus. Entre els autors que s'han ocupat d'ictionímia catalana hi ha el convenciment que gat / gatet / gató i gatvaire són sinònims i perfectament intercanviables. També, llegint la bibliografia, hom treu la conclusió que aquests noms s'empren en significat invers al Principat i a les illes Balears. Tot això és fals. Segons els pescadors, tant a la Catalunya estricta com a les Illes, el gat o gató és Scyliorhinus canicula i el gatvaire és Scyliorhinus stellaris, però a les antigues catalogacions de peixos de les illes Balears (PÉREZ ARCAS, BARCELÓ, FERRER ALEDO) hi trobem aquests noms aplicats en significat invers: gatvaire a S. canicula i gat / gató a S. stellaris. Comentaris sobre algunes causes d'errors o d'inexactituds en la nomenclatura catalana dels peixos marins, Miquel Duran i Ordinyana https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=1191807
- ↑ «Diccionari de Alguerés - gatutxo». [Consulta: 23 març 2020].
- ↑ Compagno, L.J.V. 1984. FAO species catalogue. Vol. 4. Sharks of the world. An annotated and illustrated catalogue of shark species known to date. Part 2 - Carcharhiniformes. FAO Fish. Synop. 125(4/2):251-655.
- ↑ IGFA 2001. Database of IGFA angling records until 2001. IGFA, Fort Lauderdale, Estats Units.
- ↑ Duran, Miquel: Noms i descripcions dels peixos de la Mar Catalana. Tom I, Àgnats, Condrictis, Osteïctis (1a. part). Editorial Moll, Palma (Mallorca), 2007. ISBN 978-84273-6508-7. Pàg. 106-107.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 FishBase (anglès)
- ↑ Rodríguez-Cabello, C., F. Velasco i Ignacio Olaso: Reproductive biology of lesser spotted dogfish Scyliorhinus canicula (L., 1758) in the Cantabrian Sea. Scientia Marina, ISSN 0214-8358, Vol. 62, Núm. 3, 1998, pags. 187-191.
- ↑ Compagno, L.J.V. 1984. FAO species catalogue. Vol. 4. Sharks of the world. An annotated and illustrated catalogue of shark species known to date. Part 2 - Carcharhiniformes. FAO Fish. Synop. 125(4/2):251-655.
- ↑ Mytilineou, C., C.-Y. Politou, C. Papaconstantinou, S. Kavadas, G. D'Onghia i L. Sion 2005. Deep-water fish fauna in the Eastern Ionian Sea. Belg. J. Zool., 135(2): 229-233.
- ↑ Taurons i rajades dels Països Catalans[Enllaç no actiu] (català)
- ↑ Duran, Miquel: Noms i descripcions dels peixos de la Mar Catalana. Pàg. 107.
- ↑ Astur Natura (castellà)
- ↑ www.maestropescador.com Arxivat 2013-03-07 a Wayback Machine. (castellà)
- ↑ Küchenlatein intern
- ↑ «La cucina della Sardegna». Arxivat de l'original el 2014-08-20. [Consulta: 16 març 2009].
Bibliografia modifica
- Alegre, M.; Lleonart, J.; Veny, J.: Espècies pesqueres d'interès comercial: nomenclatura oficial catalana. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 1992. ISBN 84-393-2027-2.
- Barceló i Combis, F. (1868): Catálogo metódico de los peces que habitan o frecuentan las costas de las Islas Baleares. Revista de los progresos de las Ciencias, t. 18, núm. 3 i 4.
- Barrull, Joan i Mate, Isabel: Els taurons dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col. Conèixer la natura, núm. 14. Barcelona, març del 1996. ISBN 84-7306-920-X. Plana 101.
- Ferrer Aledo, J.: «Fauna de Menorca». Revista de Menorca, 1906, p. 180-181.
- Ferrer Aledo, J.: «Catálogo de los peces de Menorca». Revista de Menorca, 1930, vol. 25.
- Helfman, G. S.; Collette, B. B.; Facey, D. E. The Diversity of Fishes (en anglès). Blackwell Science, 1997. ISBN 9780865422568.
- Història natural dels Països Catalans. Vol. 11. Peixos. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1990. ISBN 84-7739-144-0.
- Hughes, G.M. i S.-I. Umezawa, 1968. Oxygen consumption and gill water flow in the dogfish Scyliorhinus canicula L. J. Exp. Biol. 49:557-564.
- Lloris, D., J. Rucabado, L. del Cerro, F. Portas, M. Demestre, A. Roig: Tots els peixos del mar català. I: Llistat de cites i referències. Treballs de la Societat Catalana d'Ictiologia i Herpetologia, 1. Any 1984.
- Moyle, P. i J. Cech.: Fishes: An Introduction to Ichthyology, 4a edició, Upper Saddle River, Nova Jersey, Estats Units: Prentice-Hall (2000).
- Nadal i Fortià, Joan: Els nostres peixos. Departament de Biologia del Col·legi Universitari de Girona. Diputació de Girona, 1981.
- Nakaya, K. i B. Séret 1989: Scyllium spinacipellitum Vaillant, 1888, a senior synonym of Apristurus atlanticus (Koefoed, 1927) (Chondrichthyes, Scyliorhinidae). Bulletin du Museum National d'Histoire Naturelle Ser. 4: Section A: Zoologie Biologie et Ecologie Animales v. 11 (núm. 4): 977-982.
- Navarrete, Adolfo: Manual de Ictiología Marina concretado a las especies alimenticias conocidas de las costas de España e Islas Baleares. Madrid, 1898.
- Nelson, J. S. Fishes of the World (en anglès). 4a edició. Wiley, 2006. ISBN 978-0471250319.
- Riera, F.; Oliver, J.; Terrassa, J.: Peixos de les Balears. Palma: Govern Balear. Conselleria d'Obres Públiques i Ordenació del Territori. Direcció General d'Ordenació del Territori i Medi Ambient, 1995. ISBN 84-606-2604-0.
- Short, S., E.W. Taylor i P.J. Butler, 1979. The effectiveness of oxygen transfer during normoxia and hypoxia in the dogfish (Scyliorhinus canicula L.) before and after cardiac vagotomy. J. Comp. Physiol. B 132:289-295.
- Spelbrink, Walter: «Die Mittelmeerinseln Eivissa und Formentera.» Butlletí de Dialectologia Catalana. Vol. 24, p. 184-281 i vol. 25 (publicat en extret, 1937).
- Wheeler, A. The World Encyclopedia of Fishes (en anglès). 2a edició. Macdonald, 1985. ISBN 978-0356107158.
Enllaços externs modifica
- uBio (anglès)
- Dictionary of Common (Vernacular) Names (anglès)
- MarBEF Data System (anglès)
- Ocean Biogeographic Information System (anglès)
- Comentaris sobre algunes causes d'errors o d'inexactituds en la nomenclatura catalana dels peixos marins (català)