Sebastohipèrtat

Sebastohipèrtat, en grec medieval σεβαστοϋπέρτατος, (el sebast suprem), va ser un títol honorífic de l'Imperi Romà d'Orient. El nom és la base del títol de protosebastohipèrtat, πρωτοσεβαστοϋπέρτατος, 'el primer dels sebasts suprems'.

Infotaula de càrrec políticSebastohipèrtat
JurisdiccióImperi Romà d'Orient Modifica el valor a Wikidata

Aquests títols es van crear quan la jerarquia dels títols de l'Imperi era reorganitzada pels emperadors de la dinastia dels Comnè, sobretot per Aleix I Comnè, que va utilitzar el títol de sebast (l'equivalent grec d'August) per crear un conjunt de noves dignitats. Indicaven el vincle de parentiu amb l'emperador. Els sebastohipèrtats i els protosebastohipèrtats eren títols conferits als cunyats (gambrí) de l'emperador. Segons Lucien Stiernon, la dignitat de protosebastohipèrtats es donava al marit de la tercera filla dels emperadors i la de sébastohipèrtats al marit de la quarta filla. El marit de la segona filla tenia el títol de panhipersebast i el de la primera ostentava el títol de Cèsar. De totes maneres, va ser sota el regnat de Joan II Comnè quan van aparèixer aquests dos títols, quan Manuel Anemas es va convertir en protosebastohipèrtats pel seu matrimoni amb Teodora la tercera filla de Joan II. Quan Teodor Vatatzes, que es va casar amb Eudòxia, la quarta filla de Joan, i Constantí Àngel, que es va casar amb Teodora Comnè la quarta filla d'Aleix I Comnè, van tenir el títol de sebastohipèrtats.

A les cartes dirigides als que portaven aquests títols apareixen també mencionats com a panhiperprotosebastohipèrtats (πανυπερπρωτοσεβαστοϋπέρτατος, "el sebast més suprem de tots") i panhiperprotopensebastohipèrtats (πανπυπερπρωτοπανσεβαστοϋπέρτατος "el primer sebast sobre tots, el més venerable"). Sembla que aquestes denominacions eren creacions purament formals, destinades a augmentar la importància dels títols ja existents.[1]

ReferènciesModifica

  1. Stiernon, Lucien «Notes de titulature et de prosopographie byzantines: Sébaste et Gambros». Revue des études byzantines, 23, 1, 1965, pàg. 223-224, 226-228.