Seleuc I Nicàtor
Seleuc I Nicàtor (Europos, 358 aC - Lisimaquea, 281 aC) va ser el fundador i primer rei de l'Imperi Selèucida. Era fill d'Antíoc, un general del rei Filip II de Macedònia.[1] El seu nom incorpora la paraula Nicàtor que significa vencedor.[2]
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 358 aC Europos (Grècia) (en)  |
| Mort | 281 aC (76/77 anys) Lisimaquea |
| Causa de mort | Homicidi |
| Sepultura | Selèucia de Piera |
| Rei Selèucida | |
| 312 aC – 281 aC – Antíoc I Soter → | |
| Dades personals | |
| Religió | Religió a l'antiga Grècia |
| Activitat | |
| Ocupació | sobirà |
| Altres | |
| Títol | Rei Basileu |
| Família | Selèucides i Imperi Selèucida |
| Cònjuge | Apama Estratonice (esposa de Seleuc I Nicàtor) |
| Fills | Antíoc I Soter (  Apama)Fila III de Macedònia ( Estratonice (esposa de Seleuc I Nicàtor))Aqueu ( Apama) |
| Pares | Antíoc de Macedònia i Laodice de Macedònia |
| Germans | Didymeia |
 | |
A la mort d'Alexandre el Gran (323 aC), Perdicas d'Orèstia el va nomenar com el seu lloctinent, però dos anys després va assassinar al seu cap amb l'ajut de Pithon, sàtrapa de Mèdia, i a la reunió de Triparadisos, pocs dies després, els generals d'Alexandre es van repartir l'imperi i Seleuc va rebre a satrapia de Babilònia.[1]
El 318 aC Seleuc es va aliar a Antígon el Borni, i Èumenes de Cardia no va tardar a atacar-lo i ocupar la satrapia de Babilònia. Seleuc va fugir a la cort de Ptolemeu I Sòter a Egipte, on va rebre asil.
El 316 aC es va aliar a Cassandre i Lisímac de Tràcia que governaven Macedònia i Tràcia, contra Antígon el Borni. De l'aliança formaven també part Ptolemeu i Assandre, i van exigir a Antígon una nova partició però la qual Síria quedaria adjudicada a Ptolemeu, Babilònia restituïda a Seleuc, Lisímac rebria la Frígia Helespòntica, i Assandre la Lícia, Pamfília i Capadòcia; però Antígon es va negar i va esclatar la III guerra dels diàdocs.[3]
El 312 aC Ptolemeu va envair Síria on inicialment va obtenir la victòria, però la derrota de la seva avantguarda, que s'havia avançat imprudentment, el va fer retirar. Però abans de la retirada ja havia deixat un cos d'exèrcit al seu amic Seleuc perquè reconquerís Babilònia. Seleuc amb les tropes egípcies va avançar cap als seus antics dominis, on tenia partidaris, que van fomentar una revolta de manera que quan Seleuc hi va arribar ja els seus seguidors dominaven la ciutat i la satrapia. En prendre possessió va assolir el nom de Seleuc I Nicàtor (el Victoriós). L'intent de Demetri (fill d'Antígon) de reconquerir el territori, fou rebutjat (311 aC) i molt poc després es va fer la pau en la qual a Ptolemeu li fou reconeguda la possessió d'Egipte, Cirene i Xipre, a Lisímac la Tràcia i es van reconèixer els drets d'Antígon sobre Babilònia que romandria administrada per Seleuc. Cassandre va ser reconegut regent del Regne Macedoni fins a la majoria del rei infant Alexandre IV, i Polipercon va perdre la regència.
El 309 aC Antígon va atacar Babilònia i va tornar a ser rebutjar i finalment va reconèixer a Seleuc l'administració sense renunciar als seus drets.[4]
El 306 aC Seleuc ja dominava les satrapies de Babilònia, Susiana i Mèdia, i es va estendre cap a l'Iran i Bactriana. El 305 aC va prendre el títol de rei de Babilònia i va completar el domini de les regions orientals. El 302 aC va fer la pau amb el rei Chandragupta Maurya, fundador de la dinastia Maurya, que dominava la vall de l'Indus, al que va cedir Paropamisade, Aracòsia i Gedròsia, a canvi de 500 elefants i un tractat de pau; una filla de Seleuc es va casar amb Chandragupta. Després es va aliar amb el rei de facto macedoni, Cassandre, i amb el proclamat rei de Tràcia, Lisímac, contra Antígon el borni rei de Sardes, que havia estat proclamat hegemon de la Lliga de Corint (de la qual el seu fill Demetri Poliorcetes era l'estrategos). Antígon va tenir notícies que Seleuc, amb els 500 elefants, volia avançar contra ell a l'Àsia Menor, i va fer matar el rei del Pont, Mitridates II Ctistes (el fundador) del qual desconfiava, però atacat al mateix temps per Lisímac de Tràcia, fou abandonat per alguns dels seus generals i a la tardor va haver de cridar en ajut al seu fill Demetri Poliorcetes. El 301 aC els aliats (principalment Lisímac) van obtenir la victòria decisiva a la batalla d'Ipsos i Antígon va morir. Seleuc va rebre una part dels seus territoris, concretament els regnes de Capadòcia, Armènia i Atropatene, que serien vassalls (nominalment) del sobirà de Babilònia, així com Síria (Celesíria fou cedida a Ptolemeu d'Egipte). També en van rebre altres parts els altres aliats: el fill de Cassandre de Macedònia, Plistarc, va rebre la costa sud de l'Àsia Menor (Cària, Lícia, Pamfília i Cilícia); i Lisímac la resta de l'Àsia Menor (Mísia, Frígia, Lídia i Psídia) amb els regnes de Pont i Bitínia que serien vassalls, i Heraclea del Pont (el tirà local portava el títol de rei) i les altres ciutats gregues lliures. El fill d'Antígon, Demetri, va conservar Efes, amb la flota, Milet, Xipre, algunes ciutats gregues encapçalades per Corint, i algunes ciutats fenícies, especialment Tir i Sidó.
El 300 aC va establir la seva capital a la ciutat d'Antioquia a la riba de l'Orontes, que va fundar (li va donar el nom en honor del seu pare) i va poblar amb grecs. Al mateix temps va fundar Seléucia del Tigris (enfront de Ctesifont), Apamea (en honor de la seva muller Apama) i Laodicea (en honor de la seva mare Laodice). En total se li atribueix la fundació d'unes cinquanta ciutats (algunes Seléucia, Antioquia i Alexandria).
El 299 aC Seleuc va capgirar la seva aliança, i va mantenir converses amb Demetri que van acabar amb el casament de Seleuc amb una filla de Demetri, de nom Estratonice, enllaç que va tenir lloc a Rosos (Síria). Demetri va obtenir ajut per conquerir Cilícia que estava en mans de Plistarc. El 294 aC, ocupat Demetri a Grècia (on en un cop de mà es va proclamar rei de Macedònia), el seu sogre li va arrabassar la Cilícia (menys alguns punts estratègics defensats per la flota), mentre els egipcis van ocupar Xipre, i Lisímac de Tràcia va entrar a Efes i Milet. El 285 aC Demetri, expulsat de Macedònia, es va refugiar a les seves possessions de Cilícia, però assetjat per Seleuc es va haver de rendir i fou enviat presoner a una residència reial a la riba de l'Orontes on va morir vers el 283 aC.
El 282 aC Seleuc va declarar la guerra a Lisímac de Tràcia i Macedònia, que per intrigues familiars havia fet matar el seu propi fill Agàtocles. El 281 aC Seleuc va iniciar la campanya i va atacar Frígia; la batalla principal es va lliurar a la Plana de Curopedion, a l'oest de Sardes, i Lisímac fou derrotat i mort i les seves possessions asiàtiques foren ocupades. Seleuc va prendre també el títol de rei de Macedònia i Tràcia que es va fer donar per l'exèrcit, i es va traslladar a Europa deixant com a regent d'Àsia al seu fill Antíoc. Però el setembre del 281 aC fou assassinat a Lisimàquia per Ptolemeu Ceraune,[2] en revenja perquè no li havia entregat la corona d'Egipte que li havia promès. Ptolemeu Ceraune es va fer proclamar rei de Macedònia per l'exèrcit però el seu govern fou efímer. Antíoc I Soter (el Salvador) fill de Seleuc, fou reconegut a totes les possessions del seu pare a l'Àsia, menys a la Jònia (Efes, Milet i la seva regió) on una flota enviada per Egipte va fer reconèixer la sobirania dels Ptolomeus i constituí durant un temps la província de la Jònia egípcia.
Seleuc I Nicàtor, per commemorar el seu ascens al poder, va crear un nou calendari, introduint l'Era Selèucida, en el qual la seqüència d'anys del calendari no es reiniciava amb la coronació de cada nou sobirà, sino que es fixà l'any 1 d'una forma arbritària i a partir d'aquí la seqüència continuà ininterrompudament no sols fins a la fi de l'Imperi Selèucida, sino que diveresos pobles el van continuar usant durant cents d'anys
| Precedit per: (fou el primer rei) |
Imperi Selèucida | Succeït per: Antíoc I Soter |
Referències modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Seleuc I Nicàtor |
- ↑ 1,0 1,1 «Seleuc I Nicàtor». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 2,0 2,1 Diccionario universal de historia y de geografía ... (en castellà). Librería de Andrade, 1855, p. 35–ss.
- ↑ Siculus, Diodorus Biblioteca històrica, vol. xix.
- ↑ Siculus, Diodorus Biblioteca històrica, vol. xx.