Obre el menú principal

AntecedentsModifica

Preveient la mort de Carles II de Castella i d'Aragó sense descendència, les principals potències europees van proposar un príncep elector de Baviera, amb el consegüent repartiment de possessions entre aquestes potències. Però aquest mor, i Carles II en el darrer testament abans de morir proposa Felip d'Anjou. Felip entra a Barcelona el 2 d'octubre i les Corts finalment es taquen el 14 de gener de 1702 amb el jurament de les constitucions catalanes pel Rei. Els aliats proposen l'Arxiduc Carles i comencen les hostilitats.

Pres Gibraltar pels britànics, a l'agost del 1705 l'arxiduc embarca a Lisboa en direcció al Mediterrani. S'atura a Altea on és proclamat Rei i la revolta valenciana dels maulets s'estén liderada per Joan Baptista Basset. Mentrestant, i esperonats constantment pel príncep Jordi de Darmstadt, escamots armats barren el pas als borbònics a la plana de Vic i en la Batalla de Montjuïc capturen la fortalesa, que seria fortificada i usada per bombardejar la ciutat de Barcelona, que envoltada de les tropes aliades de Lord Peterborough va capitular el 9 d'octubre de 1705, de manera que el 22 d'octubre entra a Barcelona l'Arxiduc Carles, que el 7 de novembre de 1705 jura les constitucions catalanes, nomenat Carles III. Lord Peterborough avança cap a València i a finals d'any, l'arxiduc ja controla la major part de Catalunya i el Regne de València. John Leake rep l'encàrrec de patrullar el Mediterrani, i es dirigeix a Lisboa a reparar i reposar la flota.[1]

Felip d'Anjou es negà a donar-se per vençut i conscient del perill que suposava Barcelona en mans de l'enemic decidí un atac, i es reuní a Casp des de Madrid[2] amb René de Froulay de Tessé el 14 de març de 1706, sortint tres dies després a tota velocitat cap a Barcelona avançant des de Lleida, sense prendre-la,[3] i enviant nous reforços des de França comandats per Adrien Maurice de Noailles, el governador de Perpinyà, i enviant l'estol de Toló, comandat per Lluís Alexandre de Borbó amb canons i munició.

A finals de març, 1706 el comte de Cifuentes, nomenat Virrei de València, que estava Tortosa, rebé ordre de dirigir-se a Barcelona amb als miquelets de Bac de Roda i Manuel Moliner i Rau, a les fronteres d'Aragó i València.[4]

Ordre de BatallaModifica

L'exèrcit borbònicModifica

Els borbònics, amb la presència del mateix Felip d'Anjou que s'estableix a Sarrià compten amb 18.000 homes i l'estol de Lluís Alexandre de Borbó, Comte de Toulouse.[5]

La defensa de BarcelonaModifica

Per defensar Barcelona l'Arxiduc Carles comptava amb 8.500 homes: 4.500 membres de la Coronela, 2.000 infants entre britànics, alemanys i holandesos, uns 1.000 catalans regulars enquadrats en el Regiment de Reials Guàrdies Catalanes i el regiment de Barcelona i un miler més de voluntaris catalans, entre d'altres, de la coronela de Manresa.[6] A més uns 400 dragons, dels quals 250 catalans i la resta anglesos.

L'estol aliatModifica

El 3 d'abril de 1706, l'estol de 21 vaixells de línia de John Leake es va reunir a Gibraltar amb el 6 vaixells de línia de John Price,[7] i l'estol de Jan Gerrit van Wassenaer van Duvenvoorde, amb 7 vaixells de línia i sis fragates que estava embarcat James Stanhope. El dia 5, Leake rebé una carta del rei Carles informant-lo que els borbònics pretenien assetjar Barcelona, i li demanaven socors. Arribaren a Altea el 18 on l'endemà s'uní Sir George Byng amb catorze vaixells de línia, i tres dies després l'estol de Hovenden Walker, amb cinc vaixells de línia.

L'estol aliat es va dirigir a Mallorca i d'allà a Tortosa, on el 26 d'abril van embarcar 2.000 homes de Lord Peterborough. Pensant que les forces de terra dels francesos podrien fer un assalt desesperat sobre la ciutat, Leake va ordenar Byng i Wassenaer avançar-se.

El setgeModifica

El 2 d'abril la flota francesa arriba a la ciutat, mentre que les tropes de Felip d'Anjou i René de Froulay de Tessé entren en contacte amb les d'Adrien Maurice de Noailles el 3 d'abril de 1706 a la ciutat i l'assetgen,[3] iniciant les operacions contra el Castell de Montjuïc, que Tessé creu que és la clau per rendir la ciutat. Bac de Roda va rebre l'encàrrec de vigilar i defensar, al capdavant de 600 homes, la línia que dividia la ciutat del castell de Montjuïc,[8] i el 7 d'abril les seves tropes varen trencar la trinxera borbònica aixecada a l'alçada de Santa Madrona per a aïllar Montjuïc de la ciutat. El 19 d'abril el castell és atacat amb l'artilleria i la major part de la infanteria, on Arthur Chichester, Lord Donegal resisteix amb set-cents cassaques vermelles.

El rei Carles, tot i que podia fugir fàcilment per mar, va decidir esperar l'estol de socors, i morir si es donés el cas. Lord Donegal, va resistir fins al dia 26,[2] quan cau en mans borbòniques. La muralla de la ciutat és atacada amb artilleria a la zona de Sant Antoni, on es produeix una important fissura.[9] La milícia de Barcelona va fer una sortida en 21 d'abril, lluitannt cos a cos amb els invasors, fins que es retiren.[3]

El 7 de maig l'estol de Lluís Alexandre de Borbó va fugir en saber del gran estol aliat que s'aproximava[10] i 8000 soldats aliats desembarquen a la costa prop de Barcelona,[3] Els borbònics, que podien haver presentat batalla, havien rebut notícies de la caiguda de Valencia de Alcántara i fugen en un complet desordre, i atiats pels miquelets abandonen l'artilleria i les municions, fins al punt que Felip d'Anjou ha de fugir cap a França passant per l'Empordà i el Rosselló, arribant a Perpinyà en 23 de maig[3] i torna a Espanya per Navarra.[11]

ConseqüènciesModifica

 
Medalla commemorativa de l'aixecament del setge

La captura de material de guerra fou molt important: cent sis canons de bronze, vint-i-set morters, cinc mil barrils de pólvora, quaranta-mil cartutxos, cinc-cents barrils de bales de mosquet, dues mil bombes, deu mil granades i dotze mil tres-centes granades de mà.[7]

Catalunya estarà doncs a partir d'ara definitivament en mans dels aliats. Les tropes que no estaven destinades a Catalunya van reembarcar, i Charles Mordaunt, Lord Peterborough va desembarcar a València el 13 de maig. A Altea estant, es va celebrar un Consell de Guerra que va determinar dirigir-se al Setge de Cartagena, on els habitants locals volien prendre part per l'Arxiduc Carles.[7]

« Entre todos los prisioneros no se han encontrado más que doce catalanes, de los que haré al momento un presente a las galeras a fin que no se hable de ellos jamás »
René de Froulay de Tessé[5]

Durant el setge, els anglesos havien quedat impressionats per l'alta preparació, disciplina i valentia de la Coronela de Barcelona, que va culminar el seu procés de militarització entre octubre de 1706 i març de 1707, quan la Coronela va passar a uniformar-se completament, i els seus antics mosquets van ser substituïts pels nous fusells reglamentaris, quedant a tots els efectes equiparada a un regiment d'infanteria de l'Exèrcit Regular Austriacista.[12]

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. (anglès) The Seafarer, Relief of Barcelona
  2. 2,0 2,1 Churchill, Winston. Marlborough: his life and times (en anglès). vol.2. University of Chicago Press, 2002, p. 75-76. ISBN 0226106357. 
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Suaréz Fernández, Luis. Historia general de España y América (en castellà). 2a ed.. Ediciones Rialp, 1984, p. 248. ISBN 8432121061. 
  4. de Castellví i Obando, Francesc. Narraciones históricas (en castellà). Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pèrcopo, 1997, p. 80. ISBN 8492073950. 
  5. 5,0 5,1 Rotger, Agnès; Casals, Àngel «L'oportunitat perduda dels catalans». Especial 1714. Monogràfic de la Revista Sàpiens [Barcelona], núm. 108, setembre 2011, p.28-31. ISSN: 1695-2014.
  6. Cerro Nargáñez, Rafael. «Austracistas en la Administración Territorial bajo el reinado de Felipe Vlos alcaldes mayores de Cataluña (1717-1746)». A: Felipe V y su tiempo: congreso internacional (en castellà). vol.2. Institución Fernando el Católico, 2004, p. 463. ISBN 84-7820-767-8. 
  7. 7,0 7,1 7,2 (francès) Thomas Lediard, Histoire navale d'Angleterre, depuis la Conquête des Normands en 1066, v.3, p.430-432
  8. Junyent, Eduard. La Ciutat de Vic I la Seva Història. Curial, 1976, p. 250. ISBN 8472560899. 
  9. Espino López, Antonio «La mobilització catalana durant la Guerra de Successió». Manuscrits, n.24, 2006, pàg. 133 [Consulta: 11 agost 2013].
  10. (anglès) Charles Harrison-Wallace, Relief of Barcelona
  11. Suárez Fernández, Luis. Historia general de España y América (en castellà). Ediciones Rialp, 1984, p. 248. ISBN 8432121061. 
  12. Hernàndez i Cardona; Riart i Jou; Rubio i Campillo, 2010, p. 41.

BibliografiaModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Setge de Barcelona  
  • Albareda, Joaquim. Catalunya en un conflicte europeu. Felip V i la pèrdua de les llibertats catalanes (1700-1714). Barcelona: Generalitat de Catalunya i Ed.62, 2001. 
  • Torras i Ribé, Josep M. La guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714). Barcelona: Rafael Dalmau, 1999. 
  • Hernàndez i Cardona, Francesc Xavier; Riart i Jou, Francesc; Rubio i Campillo, Xavier. La Coronela de Barcelona 1705-1714. Rafael Dalmau Editor, 2010. ISBN 9788423207503.