Obre el menú principal

AntecedentsModifica

Article principal: Tractat d'Alcalá de Henares

El 19 de desembre de 1308, a Alcalá de Henares, Ferran IV de Castella i els ambaixadors aragonesos Bernat de Sarrià i Gonzalo García van rubricar el tractat d'Alcalá de Henares.[1] Ferran IV, que comptava amb el suport del seu germà, l'infant Pere de Castella i de Molina, de Diego López V d'Haro, l'arquebisbe de Toledo i del bisbe de Zamora, va acordar iniciar la guerra contra el regne de Granada el dia 24 de juny de 1309 i es va comprometre, igual que el monarca aragonès, a no signar una pau per separat amb el monarca granadí. El rei castellà aportaria deu galeres a l'expedició i altres tantes el rei aragonès. Es va aprovar amb l'anuència de les dues parts que les tropes del regne de Castella i Lleó atacarien les places d'Algesires i Gibraltar, mentre que els aragonesos conquistarien la ciutat d'Almeria.[2] Ferran IV es va comprometre a cedir una sisena part del regne de Granada al rei aragonès, i li va concedir el regne d'Almeria en la seva totalitat com avançament

El tractat de Barcelona del 3 de maig de 1309[3] va ser una aliança militar signada entre el rei d'Aragó Jaume II i Abu-r-Rabí Sulayman ibn Yússuf, el soldà de la dinastia marínida del Marroc mitjançant la qual el segon contractava els serveis d'una flota i exèrcit de mercenaris cristians aragonesos per a la conquesta de Ceuta, en poder de Nasr ibn Muhammad, l'emir de Gharnata.

La conquestaModifica

Les naus de Jaspert V de Castellnou ocuparen l'Estret de Gibraltar[4] mentre Eimeric de Bellveí comandà les naus de l'Armada Reial a les ordres de Jaume II d'Aragó en la conquesta de Ceuta el 21 de juliol de 1309 en auxili dels aliats benimerins com a operació previa a Croada d'al-Mariyya.[5]

ConseqüènciesModifica

Un cop presa la plaça fou lliurada als benimerins, que canviaren de bàndol i decidiren auxiliar el granadins. El vicealmirall Eimeric, com a capità de l'esquadra de l'estret de Gibraltar,[6] hagué de barrar-los el pas cap a la península i impedir el pas d'aquests, ara enemics, a la Península. Per la seva ardidesa fou comparat aleshores amb Roger de Llúria.[4]

Jaume II de Mallorca va afegir una galera al bloqueig de l'estret per rescatar uns mercaders mallorquins retinguts a l'emirat de Gharnata.[7]

ReferènciesModifica

  1. Joaquim Miret i Sans, El forassenyat primogènit de Jaume II, p.12
  2. (castellà) Juan de Mata Carriazo, En la frontera de Granada, p.161
  3. de Capmany, Antoni. Antiguos tratados de paces y alianzas entre algunos reyes de Aragon y diferentes príncipes infieles (en castellà), 1786. 
  4. 4,0 4,1 Soldevila i Zubiburu, Ferran. Història de Catalunya, p. vol.3, p.411. 
  5. «Eimeric de Bellveí». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  6. Arnaldi de Villanova Opera medica omnia, Volum 10;Volum 12
  7. Rosselló Vaquer, Ramon; Vaquer Pujol, Jaume «Notes disperses sobre Gibralta, Ceuta, Tànger, Arzila, Salé...». Al-Andalus Magreb, n.5, 1995, p.347.

Vegeu tambéModifica