Obre el menú principal

El setge de Constantinoble de 1260 a 1261 significà la conquesta de la ciutat, dominada fins llavors per l'Imperi Llatí de Constantinoble, per l'Imperi de Nicea, i la restauració de l'Imperi Bizantí.

Infotaula de conflicte militarSetge de Constantinoble (1260)
Guerra de l'Imperi de Nicea contra els croats
Setge de Constantinoble (1260) (Mediterrani oriental)
Setge de Constantinoble (1260)
Setge de Constantinoble (1260)
Setge de Constantinoble (1260)
Coord.: 41° 1′ 0″ N, 28° 58′ 37″ E / 41.01667°N,28.97694°E / 41.01667; 28.97694
Byzantine Constantinople-en.png
Tipus setge i batalla
Data 1260 - 25 de juliol de 1261
Coordenades 41° 01′ 00″ N, 28° 58′ 37″ E / 41.0167°N,28.9769°E / 41.0167; 28.9769
Lloc Constantinoble
Resultat Victòria nicea
Bàndols
Palaiologos flag Imperi de Nicea
República de Gènova República de Gènova
Imperi llatí de Constantinoble Imperi Llatí de Constantinoble
Comandants en cap
Palaiologos flag Aleix Strategópulos
Modifica les dades a Wikidata

Contingut

AntecedentsModifica

Durant la quarta Croada el 1204, l’Emperador bizantí Aleix IV Àngel va fugir de Constantinoble en comptes de fer front a l'exèrcit croat. Constantí Làscaris va ser coronat en la basílica de Constantinoble, però poc després, junt amb el seu germà Teodor, gendre d’Aleix III Àngel, va haver de fugir a la ciutat de Nicea de Bitínia, en comprendre que la situació resultava insostenible.

Els croats van establir l'Imperi Llatí a Constantinoble, però no van aconseguir el control sobre l'antic territori bizantí, i van sorgir el Despotat d'Epir, l’Imperi de Trebisonda, i l'Imperi de Nicea. Nicea era la més propera a l'Imperi Llatí i es trobava en la millor posició per a intentar restablir l'imperi Bizantí. Teodor I Làscaris no va aconseguir un èxit immediat, sent derrotat a la batalla de Poemaneum i la batalla de Bursa el 1204, però va arrabassar-li gran part de l’Anatòlia nord-occidental a l'emperador llatí Balduí I, quan a aquest no li va quedar més remei que defendre's dels atacs de Kaloyan de Bulgària. Teodor també va derrotar a un exèrcit de Trebisonda, així com a altres rivals menors, i es féu amb el més poderós dels estats successors de Bizanci. El 1206, sentint-se segur, es va confirmar com a emperador coronant-se a Nicea.

Durant els següents anys, es van establir i trencar nombroses treves i aliances entre els distints estats successors de Bizanci, l'Imperi Llatí i els turcs seljúcides d’Iconi o Sultanat de Rum. Teodor va tractar de reforçar els seus drets anomenant un nou Patriarca de Constantinoble a Nicea. El 1219 es va casar amb la filla de l'emperadriu llatina Violant de Flandes, però va morir el 1222 i va ser succeït pel seu fill polític Joan III Ducas Vatatzés.

Finalment, el 1260 Miquel VIII Paleòleg va començar el Setge de Constantinoble que els seus predecessors havien estat incapaços de dur a terme. S'alià amb la República de Gènova i el seu general Aleix Strategópulos va dirigir-se a Constantinoble per a planejar el seu atac.

El setgeModifica

El 25 de juliol del 1261, Aleix Strategópulos, recentment alliberat pel despotat de l'Epir, va ser enviat amb una petita força de 800 soldats, la majoria d'ells cumans,[1] a mantenir una vigilància sobre els búlgars i espiar les defenses dels llatins.[2] Quan la força bizantina va arribar al llogaret de Silivri van saber dels pagesos que tota la guarnició Llatina i la flota veneciana eren atacant als niceus de Dafnousia. Tot i que va dubtar per les reduïdes dimensions de la seva força i per anar més enllà de les seves ordres, va decidir no perdre aquesta oportunitat d'or per a reprendre la ciutat. Va poder convèncer els guàrdies que obriren les portes de la ciutat i una vegada dins, va incendiar el barri venecià, car els venecians en gran manera foren els responsables de la presa de la ciutat el 1204.

ConseqüènciesModifica

Miquel VIII Paleòleg va ser reconegut emperador poques setmanes més tard, i hi va restaurar l'imperi Bizantí. Els habitants de l'Imperi restaurat van considerar l'Imperi de Nicea com el vertader successor de l'imperi Bizantí, tot i que encara continuaven existint l'Imperi de Trebisonda i el Principat d'Acaia. Acaia fou reconquerida, però Trebisonda va romandre independent fins a la conquesta otomana. L'Imperi restaurat va haver de fer front des de llavors a la nova amenaça que representaven els turcs otomans que van sorgir en substitució dels derrotats seljúcides.

ReferènciesModifica

  1. (anglès) Mark C. Bartusis, The Late Byzantine Army: Arms and Society, 1204-1453, p. 27.
  2. (anglès) Donald M. Nicol, The Last Centuries of Byzantium 1261-1453, p. 34.

BibliografiaModifica

  • Bartusis, Mark C. The Late Byzantine Army: Arms and Society, 1204-1453. University of Pennsylvania Press, 1997. ISBN 0812216202.