Obre el menú principal

AntecedentsModifica

Al segle V Barcino fou ocupada pels visigots d'Ataülf (any 415), provinents del nord d'Europa i hi van instal·lar la cort per un breu període. El 531 Amalric hi fou assassinat. Posteriorment al segle VIII, fou conquerida pel valí Al-Hurr ath-Thaqafí i s'inicià un període de gairebé un segle de domini musulmà amb el nom de Madinat Barshiluna.

La conquesta de Girona, el 785, i la conquesta de la franja de terres situades entre les comarques del Pla de Banyoles i l’Alt Segre van obrir el camí a l'atac a Barcelona, que havia restat més de 80 anys, almenys tres generacions nascudes i criades en un medi musulmà. La majoria de la població s’havia convertit, tret d'una minoria recalcitrant restava cristiana,[1] a la qual, per la liberalitat musulmana, se li tolerava el culte i el seu regiment per governants indígenes.

L'Emirat de Còrdova estava en ple conflicte doncs Al-Hàkam I estava lluitant contra les pretensions dels seus oncles Sulaymán i Abd-Al·lah ibn Abd-ar-Rahman,[2] que es van rebel·lar a la mort d'Hixam I, i el 798, Guillem de Tolosa, qui en nom de Lluís el Pietós coordinaria les operacions per conquerir al-Tagr al-Ala, va convocar la Dieta de Tolosa a la qual van assistir ambaixadors d'Alfons II d'Astúries i Bahlul Ibn Marzuq[3]

El setgeModifica

El 800, Lluís el Piadós va dirigir-se a Barcelona, doncs el valí Sadun al-Ruayni, que havia estat molt compromès en la revolta d'Abd-Al·lah ibn Abd-ar-Rahman[3] havia ofert la ciutat als carolingis, però es va desdir, i el Pietósi encara no se sentia prou fort per iniciar el setge, va dissimular les seves intencions i es va dirigir cap a l'oest passant el riu Llobregat (Rubricatus) que formava la frontera entre carolingis i omeies (francs i àrabs, cristians i musulmans) anant a assetjar Lleida a la riba del Segre. Després de pocs dies la ciutat fou ocupada i destruïda. No cal dubtar del saqueig de la ciutat i del considerable botí que es va obtenir. També foren ocupats diversos castells o fortaleses de la rodalia que Lluís va fer desmantellar.

ConseqüènciesModifica

Lluís el Piadós va reprendre el camí cap al nord en direcció a Aquitània seguint el riu Cinca, i es va acostar a Wasqa.[4] Sembla que el valí Azam que nominalment se li havia sotmès, li va refusar tanmateix l'entrada (com havia fet el de Barcelona) i la regió d'Osca fou saquejada i alguns castell destruïts. Després va tornar a Tolosa on va passar l'hivern (800-801).

A finals de 800 es va reunir un enorme exèrcit amb tropes d'Aquitània, Bascònia, Borgonya i Gòtia[5] i diversa maquinària de setge i van prendre Barshiluna. A més, es provoca una revolta a Pamplona que acaba amb la sobirania musulmana.

Els carolingis convertiren Barcelona en la capital del Comtat de Barcelona i la incorporaren a la Marca Hispànica, un territori que des d'Elna, passant per Girona, arribava fins a Barcelona. El territori conquerit tenia molts punts febles, perquè quedava molt poc defensat dels possibles contraatacs islàmics, partint de les terres d'Al-Tagr al-Ala, la frontera superior, organitzada a l'entorn de Saraqusta i la seva base avançada de Larida. L'esquema políticoadministratiu es va organitzar a l’entorn de dues autoritats: el comte i el bisbe.[6] Berà, fill de Guillem de Tolosa, va ésser nomenat primer comte de la ciutat.

ReferènciesModifica

  1. Francesc Roca, 801: La conquesta de Barcelona
  2. d'Abadal i de Vinyals, Ramon. El domini carolingi a Catalunya (en català). Institut d'Estudis Catalans, 1986, p.86-92. ISBN "84-7283-082-9. 
  3. 3,0 3,1 Suárez Fernández, Luis. Historia de España Antigua y media (en castellà). Ediciones Rialp, p.186-188. ISBN 978-84-321-1882-1. 
  4. Soldevila i Zubiburu, Ferran. Història de Catalunya, Volum 1 (en català). 2a ed.. Alpha, 1962, p.40. 
  5. Cronicó de Moissac
  6. Joan Francesc Cabestany i Fort i Josep Maria Palau i Baduell, El castell i l'església de Sant Pere Sacama (Segles IX-XII)