Obre el menú principal

AntecedentsModifica

Yússuf ibn Abd-ar-Rahman al-Fihrí va enviar a al-Tagr al-Ala, que corresponia als iemenites, a As-Sumayl ibn Hàtim al-Kilabí com governador de Saraqusta per alliberar-se de la seva enutjosa tutela i per humiliar-los aprofitant la seva feblesa després de la batalla de Tours i les pèrdues d'Avinyó i Nimes i la pèrdua de terreny enfront Alfons I d'Astúries. Al-Sumayl va acceptar de bon grat i va arribar a Saraqusta a 750 durant una gran fam, que duraria cinc anys i començava a fer estralls. Al-Sumayl es va afanyar a socórrer els afamats oblidant les rivalitats entre qaisites i iemenites, però l'escassetat fou tan gran que milers de berbers van retornar al Magrib, deixant una enorme zona despoblada que va permetre l'avenç territorial d'Alfons I d'Astúries.

Superada la fam van tornar les tensions. Els kalbís iemenites, majoritaris a l'àndalus, no acceptaven la preponderància qaisí i Amir ibn Asur va enviar al califa Al-Mansur un informe sobre la conducta de Yusuf al-Fihri i reclamant el govern. Mentre arribava la resposta i els reforços iemenites, es va fortificar davant Qurtuba per enfrontar-se a Yusuf al-Fihri, qui aconsellat per Al-Sumayl va voler sorprendre'l per matar-lo, però Amir va ser alertat i va fugir a Saraqusta.

El setgeModifica

Malgrat el govern d'As-Sumayl a Saraqusta hi havia bastants iemenites, i Amir ibn Asur amb el suport d'al-Hubáb az-Zuhri[1] van convocar un alçament en nom del califa Al-Mansur, i se'ls van unir fonamentalment iemenites i berbers. Al-Sumayl va enviar contra ells la seva cavalleria, que va ser derrotada i les tropes rebels van assetjar la ciutat, apoderant-se d'ella el 7 de juliol del 753.

Al-Sumayl va demanar auxili a l'emir Yusuf al Fihri que no disposava de tropes per enviar i tement ser derrotat, es va dirigir a la seva tribu Qaisita, comandada per Ubayd Allah ibn Ali i als dos principals caps omeia[2] de la península que disposaven de les divisions sirianes amb les que Balj ibn Bixr al-Quxayrí va governar, Al-Husayn ibn Al-Dachn que es trobava a la cora de Jayyan, i Sulayman ibn Xilah a la cora d'Ilbira,[3] que va liderar l'exèrcit de socors. Al costat dels qaisís anaven també Ubayd Allah Abu Uthman, Abd Allah ibn Jalid i Yusuf ibn Bujt, dels Banu Umayya, que havien combatut a la batalla de Secunda al costat de Yusuf al-Fihri i Al-Sumayl. Juntament amb ells cavalcava Badr,[4] que havia desembarcat a l'Andalus el juny del 754 per demanar als seus clients i parents el govern per a Abd-ar-Rahman I ad-Dàkhil l'últim dels Omeia que va sobreviure a la matança de la família a mans del califa.

Els rebels van retirar el setge al saber de la proximitat de les tropes de socors el 26 de juny del 754.

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 (castellà) Juan A. Souto, Cronologia y gobernadores de la Zaragoza Omeya
  2. Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya, volum II. Edicions Pàtria, 1920, p. 343. 
  3. (castellà) Ingenieros del Rey, Yússuf ibn Abd-ar-Rahman al-Fihrí
  4. Suárez Fernández, Luis. Historia de España Antigua y media (en castellà). Ediciones Rialp, p.155. ISBN 978-84-321-1882-1. 

Enllaços externsModifica