Simeó de Trèveris

Simeó de Trèveris, o Simeó de Siracusa o del Mont Sinaí (Siracusa, Sicília, segona meitat del s. X - Trèveris, Alemanya, 1035) va ésser un eremita. És venerat com a sant per l'Església catòlica.

Infotaula de personasant Simeó de Trèveris, o
Simeó de Siracusa
Simeon Trier 3.jpg
Relleu medieval amb el sant mort
Biografia
NaixementΣυμεών, Symeon Treverorum
c. 980 Modifica el valor a Wikidata
Siracusa (Sicília) Modifica el valor a Wikidata
Mort1r juny 1035 Modifica el valor a Wikidata (54/55 anys)
Trèveris Modifica el valor a Wikidata
SepulturaPorta Nigra (Trèveris) 
Dades personals
ReligióEsglésia Catòlica Romana Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióMonjo Modifica el valor a Wikidata
anacoreta, confessor
CelebracióEsglésia Catòlica Romana, Església Ortodoxa, Església Anglicana, Luteranisme
Canonització25 de desembre de 1041 , Roma nomenat per Benet IX
PelegrinatgeTrèveris (Porta Nigra)
Festivitat1 de juny
IconografiaCom a eremita, reclòs en una cel·la

BiografiaModifica

Havia nascut a Siracusa, de pare grec i mare calabresa. El seu pare, soldat, el dugué a Constantinoble quan tenia set anys i hi va aprendre a llegir i escriure. Simeó, en comptes de seguir la carrera militar, va voler fer vida religiosa i anà com a pelegrí a la basílica del Sant Sepulcre de Jerusalem. Durant set anys va fer de guia a altres pelegrins, portant-los als llocs sagrats de Terra Santa; cansat d'aquesta vida, es retirà a fer vida eremítica, volent viure reclòs i aïllat del món. Havia sentit d'un home, tingut per sant, que vivia tancat en una torre a la riba del riu Jordà i anà amb ell, a servir-lo: vivia a la planta baixa de la torre i aprenia com viure reclòs. La lectura de les vides dels Pares del desert, les Vitas patrum, li van fer adonar que per poder viure reclòs, abans hauria de viure un temps en una comunitat monàstica, i ingressà com a monjo en Santa Maria de Betlem, on fou diaca durant dos anys, marxant després al monestir de Santa Caterina del Sinaí, on va viure alguns anys.

Va obtenir el permís de l'abat per marxar i anà a viure com a eremita en una cova vora del Mar Roig: cada diumenge, un monjo del monestir li portava pa. Passats dos anys, tornà al monestir, ja que la vida solitària no era possible pels mariners que sovint passaven pel lloc on era. Va restaurar, encarregat per l'abat, un petit monestir en ruïnes al cim del Mont Sinaí, però en comptes de tornar al monestir, va anar al desert a viure com a ermità. L'abat el trobà i l'envià a recollir almoines a les terres de Ricard II de Normandia. Simeó obeí, però de camí, al Nil, el vaixell va ésser assaltat per pirates; va poder escapar tirant-se a l'aigua. Va arribar fins al Principat d'Antioquia, on trobà l'abat Ricard de Verdun amb un grup de pelegrins que tornava de Jerusalem; era el 1026.

Simeó a EuropaModifica

Simeó s'uní al grup i arribaren a Belgrad; d'allí anaren a Roma i de Roma a França. Simeó anà fins a Rouen, però quan arribà a les terres de Ricard II de Normandia, aquest acabava de morir. Mentrestant, Poppus, arquebisbe de Trèveris (1016-47), estava preparant un pelegrinatge a Jerusalem i, en sentir que Simeó venia d'allí, el convidà a acompanyar-lo. Hi anaren el 1028 i en tornar, en 1030, Simeó demanà a l'arquebisbe si podria viure reclòs a la porta romana de la ciutat de Trèveris, la Porta Nigra; Poppus accedí i Simeó es tancà en una cel·la en la part alta de la torre de la porta, "mort i enterrat per al món".

Poc després, una inundació va assolar la ciutat i la rodalia; la gent va pensar que Simeó era un bruixot i n'era el culpable: van arribar a la Porta Nigra i hi llençaren pedres, trencant-ne les finestres. Simeó no sortí i continuà amb la pregària i el dejuni continus. Finalment, va morir l'1 de juny de 1035.

VeneracióModifica

Va ésser sebollit a la seva cel·la. Aviat començaren a atribuir-se miracles a la seva intercessió i es col·locà una escala perquè els pelegrins poguessin accedir-hi i venerar la tomba. Principalment, va ésser conegut a la regió renana.

L'abat Eberwin del monestir de Sankt-Martin, que l'havia conegut, va escriure la seva vida el mateix 1035. L'arquebisbe Poppus va enviar-la al papa Benet IX, que respongué amb una butlla de canonització; el bisbe va fundar llavors una col·legiata vora la tomba del sant, el Simeonstift ("monestir de Simeó"), i, en morir en 1047, ell mateix va fer-s'hi soterrar. El fet que fos un santuari va preservar la construcció romana, que esdevingué una església doble: el pati interior fou cobert i es dividí en pisos, i en les torres s'ubicaren sengles capelles, una al pis superior per als monjos i una altra a la primera planta per als fidels, mentre la planta baixa es tancava per a altres usos. La comunitat monàstica perdurà fins al 1802, quan Napoleó I la dissolgué, i en 1804 s'hi feren obres per restaurar la construcció original romana, conservant només l'absis de les construccions medievals.

BibliografiaModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Simeó de Trèveris
  • Maurice Coens. "Un document inédit sur le culte de S. Syméon, moine d'orient et reclus a Trèves", Analecta Bollandiana, 68 (1950), p. 184-6.
  • Eberwin de Sankt-Martin. "De sancto Symeone, recluso in porta Trevirensi", Acta Sanctorum, Jun 1, col. 0089A-0101E.