Simfonia en si bemoll major (Chausson)

(S'ha redirigit des de: Simfonia en Si bemoll (Chausson))

La Simfonia en Si bemoll, op. 20 d'Ernest Chausson data de 1890, dedicada al pintor Henry Lerolle cunyat seu; fou estrenada el 1893 davant el públic de la Société Nationale que no descobrí especials valors a la partitura; el 1897 una nova interpretació sota la direcció d'Artur Nikisch va convèncer el públic dels valors modernistes de l'obra i de les semblances referencials que aquesta guardava amb la Simfonia en re de César Franck a la que indubtablement deu la inspiració, si bé camina per averanys propis, com és el cas de la particular tendència de Chausson a no moure's de la tonalitat fins que inicia un tema diferent, o a la inclinació contemplativa i plàcida del discurs sonor de Chausson; la llibertat més gran expositiva i estructural i gust per la sorpresa són també qualitats que destaquen en la partitura del compositor parisenc.[1]

Infotaula de composicióSimfonia en si bemoll major
Forma musicalsimfonia Modifica el valor a Wikidata
TonalitatSi bemoll major Modifica el valor a Wikidata
CompositorErnest Chausson Modifica el valor a Wikidata
Creació1890 Modifica el valor a Wikidata
Data de publicació1897 Modifica el valor a Wikidata
Dedicat aHenry Lerolle Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena1893 Modifica el valor a Wikidata
EscenariParís Modifica el valor a Wikidata, Metròpolis del Gran París Modifica el valor a Wikidata

Consta de tres moviments:

  • Lento - Allegro vivo
  • Molto lento
  • Animatto

EstructuraModifica

  • 1r.Lento-allegro vivo. La simfonia s'obre vers un univers sonor plàcid i descriptiu en el qual té un paper preponderant la corda, que es mou lentament, i delicats apunts de la fusta. De tant en tant, entre la placidesa quasi paradisíaca, sorgeix un apunt frenètic que anuncia la segona part del moviment que finalment es presenta ple de vida i emoció. El llarg desenvolupament d'aquesta segona part porta amb ell una gran capacitat descriptiva i una tendència a la linealitat què accentua el caràcter modern de l'obra.
  • 2n.Molto lento. Novament ens traslladem a un univers contemplatiu i llastimós en què les notes mantingudes per la corda i els apunts del metall i la fusta ofereixen la possibilitat de deixar-se portar per l'ensomniat. Després de reiterades repeticions, un sol corn anglès, recuperat pel violoncel, condueix a un final inesperat apoteòsic.
  • 3r.Animatto. S'obre vers un tema de caràcter heroic en què la trompeta i té un paper rellevant que és transferit a la corda baixa oferint en conjunt un aspecte vigorós i tens. En la part central del moviment és el clarinet i la corda baixa la que protagonitza el discurs musical que s'ha tornat contemplatiu per uns instants. El moviment i la simfonia finalitza'n amb un coral a càrrec dels instruments de metall que inutilitzant el tema que iniciava la simfonia en un clima especialment apoteòsic i referències wagnerianes ineludibles.

ReferènciesModifica

  1. Las mejores Simfonias F. X. Mata, pàgs. 54 i 55. Editorial DAIMON