Simfonia núm. 11
La Simfonia número 11 en sol menor L'any 1905, op. 103, va ser composta per Dmitri Xostakóvitx per a commemorar el quarantè aniversari de la Revolució de 1917. Té una durada d'uns 60 minuts.[1]
| Forma musical | simfonia  |
|---|---|
| Tonalitat | sol menor |
| Compositor | Dmitri Xostakóvitx |
| Té la melodia | Víctimes immortals (cançó) |
| Creació | 1957 |
| Durada | 60 minuts |
| Estrena | |
| Estrena | 30 octubre 1957 |
| Escenari | Conservatori de Moscou, Moscou |
| Director musical | Natan Rakhlin |
| Intèrpret | Orquestra Simfònica Acadèmica de la Federació Russa |
 | |
Començada a finals de 1956, va ser acabada el 1957 per a la celebració del 40è aniversari de la Revolució d'Octubre. Es va estrenar el 30 d'octubre de 1957 a la Sala Gran del Conservatori de Moscou, interpretada per l'Orquestra Simfònica de l'Estat de la URSS dirigida per Natan Rakhlin. L'acte va ser un gran èxit per al compositor, que així es redimia dels seus anteriors fracassos en presentar obres polítiques. És el testimoni en forma de simfonia «d’un poble que ha perdut la fe perquè s’han comès massa crims» segons les seves pròpies paraules.[2] Curiosament, l’obra rebé el Premi Lenin el 1958.[3]
MovimentsModifica
- I. Plaça del Palau (Adagio)
- II. Nou de gener (Allegro – Adagio – Allegro – Adagio)
- III. Memòria eterna (Adagio)
- IV. Tocsin (Allegro non troppo)
Origen i contextModifica
En una vida d'alts i baixos extrems, Xostakóvitx va escriure la seva Onzena Simfonia en una època plena de tots dos. El 1948 ell i altres destacats compositors soviètics van ser atacats en un Congrés de Compositors Soviètics per ser elitista i "formalista". Va ser vilipendiat i acomiadat de les seves càtedres en els Conservatoris de Moscou i Leningrad, i la major part de la seva música de concert va ser prohibida. El mateix Stalin va aixecar la prohibició després de només un any, i Xostakóvitx va passar de ser un pària oficial a ser merament polèmic, el focus inevitable de qualsevol debat sobre l'estètica soviètica. No obstant això, el 1951 va ser reelegit com a representant del seu districte de Leningrad en el Soviet Suprem de la República Russa, i els honors varen fluir després de la mort de Stalin el 1953. Xostakóvitx va ser nomenat Artista del Poble de la URSS el 1954 i se li va concedir l'Ordre de Lenin, la més alta condecoració de la URSS, en el seu 50è aniversari el 1956.[4]
Fins i tot mentre la seva fortuna professional augmentava, la seva vida personal era tràgica i confusa. La seva esposa va morir el 1954, deixant-lo com a pare solter de dos adolescents. Es va casar el 1956 amb una dona que amb prou feines coneixia, una organitzadora de l'ala juvenil del Partit Comunista, gairebé 20 anys més jove que ell. Es van divorciar el 1959.[4]
La Simfonia núm. 11 va ser la segona realitzada per Xostakóvitx després de la mort de Stalin, ocorreguda el 1953. A la Desena, l'autor reflectia el poder i horror davant Stalin, qui en dues oportunitats va condemnar públicament a Xostakóvitx per practicar una estètica allunyada dels dogmes del Realisme socialista. Aquesta crítica s'aprofundiria oficialment el 1956, quan Nikita Khrusxov va condemnar davant el Congrés el Partit Comunista el "culte a la personalitat" promogut per Stalin i l'aparell estatal al seu servei. Així, en el que seria la seva nova simfonia, l'autor es va enfocar en els successos de la fallida revolució de 1905, en un llenç èpic, que com un gran memorial es remunta als orígens de la lluita proletària com a col·lectiu.
És una de les obres més programàtiques de Xostakóvitx. S'hi retrata l'esdevingut en el Diumenge Sagnant del 9 de gener de 1905, en què les tropes del tsar Nicolau II van rebre a trets una munió d'uns deu mil treballadors que es dirigien al Palau d'Hivern de Sant Petersburg amb les seves famílies, cantant himnes i portant icones religioses i retrats del tsar, a qui buscaven presentar-li una petició a causa de les injustícies socials causades per la incipient industrialització de Rússia. Però Xostakóvitx també criticava amb ella de manera oculta al seu govern per un succés similar esdevingut a Budapest l'octubre de 1956. El plantejament programàtic és tan acusat que obliga Xostakóvitx a titular cada moviment amb la part de la història que es representa, fet que apropa aquesta simfonia al poema simfònic.[5]
InstrumentacióModifica
La simfonia està orquestrada de la següent manera:
|
|
ReferènciesModifica
- ↑ 1,0 1,1 «Catàleg d'obres de Dmitri Xostakóvitx» (en anglès). Sikorski Musikverlage Hamburg. Arxivat de l'original el 2 d’agost 2020. [Consulta: 24 desembre 2020].
- ↑ «Informació». L'Auditori. [Consulta: 8 febrer 2021].
- ↑ Serracanta, Francesc. «Dades» (en castellà). Historia de la Simfonia. [Consulta: 11 desembre 2019].
- ↑ 4,0 4,1 Posner, Howard. «Programa de mà» (en anglès). hollywoodbowl.com. [Consulta: 9 febrer 2021].
- ↑ Rodríguez, Pablo-L. «Ressenya del disc» (en castellà). laquintademahler.com. [Consulta: 8 febrer 2021].