Obre el menú principal

La Simfonia núm. 1, H. 289, és una composició orquestral del compositor txec Bohuslav Martinů. Es va estrenar el 13 de novembre de 1942 a Boston, interpretada per la Boston Symphony Orchestra i dirigida per Serge Koussevitzky.

Infotaula de composicióSimfonia núm. 1
Martinu 1943.jpg
Bohuslav Martinů
Forma musical simfonia
Compositor Bohuslav Martinů
Creació Maig-setembre 1942[1]
Data de publicació 1947
Catalogació Bohuslav Martinu: List of Works and Biography Tradueix 289
Durada 34 minuts
Dedicat a A la memòria de Natalie Koussevitzky
Estrena
Data d'estrena 13 novembre 1942
Lloc de la primera representació Boston, comtat de Suffolk
Director musical Serge Koussevitzky
Moviment
  1. Moderato
  2. Scherzo: Allegro - Trio
  3. Largo
  4. Allegro non troppo
Altres dades
Identificador IMSLP Fitxa
Modifica les dades a Wikidata

És la primera veritable simfonia escrita per Martinů quan ja tenia 52 anys. Segons el mateix autor, el seu tardà intent es devia al fet que fins llavors no es trobava prou preparat per a la realització d'una tasca simfònica important. Serge Koussevitzky li va encarregar el 1942 que escrigués una simfonia dedicada a la seva última esposa recentment morta i va acceptar l'oferta realment per raons econòmiques.

Origen i contextModifica

Tot i que havia compost una gran quantitat de música de cambra, ballet i òpera, la forma purament simfònica no va interessar a Martinů abans de 1942, a causa que no s'havia sentit «prou preparat» per als seus desafiaments. Aquest, el seu primer intent en el gènere -escrit als 52 anys- mostra que els seus molts anys d'experiència van ser ben digerits per dibuixar la simfonia núm. 1.[1]

 
Serge Koussevitzky, director que va encarregar aquesta simfonia a Martinů a través de la seva fundació

El 12 de gener de 1942, Martinů va deixar França per anar a Lisboa i, finalment, a Nova York el 31 de març.[2] Encara no feia un any que era als Estats Units quan, el 19 de desembre de 1941, va escriure una carta al director rus emigrat Serge Koussevitzky en la qual expressava el seu desig de compondre una simfonia per a l'Orquestra Simfònica de Boston per a la següent temporada. En resposta, a principis de 1942 Koussevitzky va encarregar una obra per a gran orquestra en memòria de la mort de la seva muller Natalie.[3] De fet, el director la va voler honorar encarregant un seguit d'obres als músics més rellevants del moment mitjançant la Fundació Koussevitzky. Arran d'aquesta petició, Bartók escriuria el Concert per a orquestra, Stravinski una Oda, Milhaud la segona simfonia i Marc Blitzstein l'òpera Regina.[3]

Malgrat la llibertat oferta en l'encàrrec, Martinů va persistir en la seva intenció per emprendre la forma ambiciosa de la simfonia, amb la intenció de fer-se conèixer en la vida musical americana.[3] De fet, Martinů ja havia pensat a escriure una simfonia per a Koussevitzky el 1928, però va acabar sent La Rhapsodie.[3]

La simfonia va ser començada el juny amb el primer moviment, a Jamaica. Els dos moviments del mig van ser compostos el juliol a Middlebury, Vermont, i el final va ser escrit entre el juliol i l'agost, a Lenox, Massachusetts, mentre Martinů ensenyava al Berkshire Music Center.

 
Tal com va quedar el cotxe de Reinhard Heydrich després de l'atemptat

Expulsat de la seva ciutat d'adopció, París, per part dels nazis, Martinů es va establir als Estats Units i va observar des de la distància com els terribles esdeveniments de la Segona Guerra Mundial s'anaven desenvolupant a Europa.[4] Martinů va compondre aquesta simfonia en un moment en què estava molt afectat per la Massacre de Lidice. Durant la invasió alemanya de Txecoslovàquia, s'estableix el protectorat de Bohèmia-Moràvia. Reinhard Heydrich, antic cap de la Gestapo, és nomenat vice-reichsprotektor d'aquest territori. Instal·lat al castell de Praga es comporta com un autèntic virrei i aviat la població sentiria els rigors de la seva sistemàtica repressió. Per això comença a ser conegut com el carnisser de Praga. Per atraure la massa treballadora txeca, va beneficiar les condicions de treball, amb la qual cosa semblava que podia controlar la resistència nacionalista txeca. Edvard Beneš, el president de Txecoslovàquia en l'exili de Londres, preocupat per aquest motiu, va decidir la realització d'un acte per motivar de nou l'esperit nacionalista de la seva pàtria. Dos sotsoficials txecs es van llançar en paracaigudes amb l'objectiu d'eliminar Heydrich, cosa que van aconseguir el 27 de maig de 1942 llançant una granada sobre el seu cotxe.[5]

Aquest fet va provocar una forta repressió per part alemanya. Hitler va ordenar la destrucció de la petita població de Lidice,[6] situada a la rodalia de Praga en ser acusats els seus habitants d'haver donat aixopluc als resistents. Va ser envoltada per unitats nazis el 10 de juny de 1942, que varen afusellar tots els homes (uns dos-cents) i les dones i els nens van ser enviats a camps de concentració.[7] Els edificis van ser cremats i el terra va ser anivellat; no va quedar res, ni tan sols el cementiri.[4]

L'agost de 1943 va compondre una altra obra en què reflectia la seva preocupació pels esdeveniments: Memorial to Lidice.[4]

RepresentacionsModifica

La partitura va ser completada l'1 de setembre de 1942 a Manomet, Massachusetts, i va ser estrenada el 13 de novembre de 1942 a Boston per l'Orquestra Simfònica de Boston, amb actuacions posteriors a Nova York el 21 de novembre de 1942 i el 7 de gener de 1943, totes dirigides per Serge Koussevitzky.[8]

L'estrena va ser un dels èxits nord-americans més notables de Martinů.[9] Koussevitzky va comentar a un grup de crítics que «no es pot canviar ni una sola nota... és una simfonia clàssica»[1] i que «fa almenys trenta-cinc anys que no havia tingut una partitura tant perfecta a les seves mans».[3] El crític musical del New York Herald Tribune, Virgil Thompson, va remarcar que Martinů era el successor del seu compatriota Smetana.[1] Entre el públic entusiasta que va assistir a l'estrena de la peça hi havia Misha Elman, llavors al cim de la seva fama i l'èxit. El virtuós es va acostar immediatament a Martinů amb la petició de compondre un concert per a violí per a ell. Martinů li va lliurar la peça, el Concert per a violí núm. 2, l'abril de 1943.[10]

Poc temps més tard l'obra es va presentar a Europa dirigida per Ernest Ansermet i Charles Münch.[7]

Anàlisi musicalModifica

S'ha subratllat un cert caràcter romàntic en aquesta partitura, encara que això pot respondre més a la divisió tradicional de l'obra en quatre moviments i la seva extensió (és la més llarga de les simfonies que va escriure Martinů). Dominada per sonoritats aquàtiques (especialment per la sonoritat de l'arpa), sobretot en el seu moviment inicial, la simfonia deriva cap a un colorit tonal tenyit de dramatisme, a causa del gran conflicte bèl·lic que estava sacsejant diversos continents en aquell moment i que Martinů, que es va veure obligat a exiliar-se, no podia apartar de la seva ment.[11]

L'artista aplica aquí i a la resta de les simfonies, tret de la segona, el principi de tonalitat evolutiva (és a dir, que l'obra comença en una tonalitat i acaba amb una altra d'acord amb la mateixa evolució psicològica de la partitura).

La partitura comença amb un moderato a 6/8, que parteix ni més ni menys que del Dies Irae, i acaba derivant en una coral popular txeca que invoca la protecció de Sant Venceslau (coral que serà utilitzat novament en la Simfonia núm. 6).[11] Martinů utilitza diversos dispositius unificadors per fer un tot cohesiu dels quatre moviments, però al mateix temps es pot trobar una sorprenent i variada quantitat de material. Per exemple, els primers compassos del primer moviment, un brillant dissonant suspès sobre un baix ostinato, apareix també en el tercer moviment, i torna a l'oient la seva primera impressió. El material melòdic principal del primer moviment és portat pels violins, ajudats per una part de violoncel altament rítmic. La tranquil·litat i harmonia final del moviment complementa la misteriosa introducció, que crea una sensació d'equilibri dinàmic.[1]

Després d'aquest moviment en el qual el compositor apel·la als seus orígens, l'ampli scherzo que constitueix el segon moviment sembla introduir el caos de la mecanitzada societat de consum nord-americà que Martinů havia trobat en la seva arribada al nou món. Són dos dels temes presentats en el scherzo, un introduït amb contundència pel piano i, un altre, per l'oboè. El trio constitueix un moment de treva, i en ell no ho participa la corda.[11] El segon moviment es divideix en tres parts; la secció central està dedicada a l'expressió lírica, mentre que les seccions exteriors estan dedicades a les mostres de potència i velocitat. En aquestes seccions externes, es percep una marxa a l'horitzó en la qual la secció de metalls ocupa un lloc central. La meitat de la secció lírica es basa en la veu solista d'oboè.[1]

El tercer moviment comença amb una melodia melancòlica amb els violoncels i contrabaixos; amb la introducció del vent i el batec incessant de notes greus repetides al piano, la tensió augmenta. Igual que amb el segon moviment, un solo queixós (aquest cop del corn anglès) constitueix la base per a una secció mitjana de contrast.[1] En aquest tercer moviment, de caràcter fúnebre, la corda executa una mena d'extens himne que podria ser una dolorosa elegia per l'aniquilació absoluta del poble txecoslovac de Lidice en represàlia per la mort de Reinhard Heydrich, Protector de Bohèmia i Moràvia, assassinat per patriotes txecoslovacs.[11]

El final és de difícil maneig, sobretot rítmicament, amb una energia cinètica pura amb poc descans. El final és un dels més bulliciosos i emocionants dels que es poden trobar en una obra simfònica del segle XX.[1] Només en el moviment final, allegro non troppo, s'entreveu certa esperança, que d'alguna manera prefigura el que serà l'esperit de la Simfonia núm. 4.[11]

L'orquestració d'aquesta simfonia va provocar que el director Ernest Ansermet exclamés: «Martinů pot arribar a ser el gran simfonista d'aquesta generació».[11]

InstrumentacióModifica

La simfonia fou composta per a dues flautes, flautí, dos oboès, corn anglès, tres clarinets, dos fagots, contrafagot, quatre trompes, tres trompetes, tres trombons, tuba, timbales, percussió (platerets, tam-tam, triangle, bombo, caixa, pandereta), arpa, piano i cordes. Martinů mantindrà una instrumentació semblant en les seves properes simfonies.[7]

  1. Moderato—Poco più mosso

 

2. Scherzo: Allegro—Poco moderato

 

3. Largo

 

4. Allegro non troppo

 

EnregistramentsModifica

  • Bohuslav Martinů: Simfonia núm. 1; Invencions. Czech Philharmonic Orquestra (amb Emil Leichner, piano, en Invencions), Václav Neumann, cond. Enregistrat 8, 9, 14, i 15 febrer 1977 al Dvořák Sala de Rudolfinum, Praga (Simfonia) i 3–4 març 1977 al Supraphon Estudi, Casa d'Artistes, Praga (Invencions). Enregistrament de LP, quadrifònic. Supraphon 4 10 2166. Txecoslovàquia: Supraphon, 1978. La simfonia reestrenada en CD (estèreo), juntament amb la simfonia núm. 2 de Martinů, Supraphon 11 1966-2 011. Txecoslovàquia: Supraphon, 1994.
  • Bohuslav Martinů: Simfonia núm. 1; Simfonia núm. 2. Berliner Sinfonie-Orchester, Claus Peter Flor, cond. Enregistrat 21–24 febrer (núm. 1) i 29–30 maig (núm. 2), 1989, a l'església Christus, Berlín, DDR. Clàssics de BMG. Enregistrament de CD, estèreo. RD de Victor del RCA 60154. Cinta de casset, estèreo. RCA Victor Red Seal 60154-4-RC. [N.p.]: RCA Victor Red Seal, 1990.
  • Bohuslav Martinů: Simfonia núm. 1; Simfonia núm. 5. Orquestra Nacional escocesa reial, Bryden Thomson, cond. Enregistrat 17 i 19 d'abril 1990, al Caird Hall, Dundee. Enregistrament de CD, estèreo. Chandos CHAN 8915. Cinta de casset, estèreo. Chandos ABTD 1523. Colchester, Essex, Anglaterra: Chandos, 1991.
  • Bohuslav Martinů: Simfonia núm. 1 (1942); Concert per Orquestra de Corda Doble, Piano, i Timpani (1938). Jaroslav Šaroun, piano, Václav Mazáček, timpani, Czech Philharmonic Orquestra, Jiří Bělohlávek, cond. Enregistrat en castellà Sala, Castell de Praga, 19–22 novembre 1990. Enregistrament de CD, estèreo. Chandos CHAN 8950. Colchester, Essex, Anglaterra: Chandos, 1991.
  • Bohuslav Martinů: Simfonia núms. 1 i 6 ("Fantasies symphoniques"). Orquestra de Simfonia nacional d'Ucraïna, Arthur Fagen, cond. Enregistrat en la Sala de Concert, Empresa Radiofònica Nacional d'Ucraïna, Kiev, 24–26 juny 1995. Enregistrament de CD. Naxos 8.553348. [Hong Kong]: Naxos, 1997.
  • Bohuslav Martinů: Simfonia núms. 1–6. Praga Orquestra de Simfonia Radiofònica, Vladimír Válek, cond. Praga enregistrada, Czech Ràdio, Estudi Un, 2006. Conjunt de 3 #CD. Supraphon SU 3940. Praga: Supraphon, 2008.
  • Martinů: Les 6 simfonies. Orquestra de Simfonia de la BBC, Jiří Bělohlávek. Enregistrat viu al Barbican Sala, London, 3 octubre 3 (núm. 1) i 9 octubre (núm. 2), 2009; 19 febrer (núm. 4), 19 March (núm. 5), 17 April 17 (núm. 3), i 8 maig (núm. 6), 2010. Conjunt de 3 #CD. Onyx 4061. [Londres]: Onyx Clàssics, 2011.
  • Bohuslav Martinů: Concert de Violí núm. 2; Simfonia núm. 1. Lorenzo Gatto, violí, Orquestra Nacional de Bèlgica, Walter Weller, cond. Enregistrat 27 juny–1 juliol 2011, Henry Le Bœuf Sala de Concert, Centre per Arts Bons, Brussel·les. Enregistrament de CD, estèreo. Fuga Libera FUG589. [Brussel·les]: Fuga Libera, 2012.[12]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 Stover, Franklin. «Ressenya del disc» (en anglès). Allmusic. [Consulta: 12 gener 2017].
  2. Rybka, 2011, p. 21.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Crump, 2010, p. 177.
  4. 4,0 4,1 4,2 Horsley, Paul J. «Memorial to Lidice» (en anglès). The Philadelphia Orchestra Association. [Consulta: 14 gener 2017].
  5. Crump, 2010, p. 354.
  6. Michael Crump. Martinů and the Symphony. Boydell & Brewer Ltd, 2010, p. 354. ISBN 978-0-907689-65-2. 
  7. 7,0 7,1 7,2 Serracanta, Francesc. «Historia de la Sinfonía. Martinu» (en castellà). [Consulta: 13 gener 2017].
  8. Šafránek, 1943, p. 346.
  9. «Dades de l'obra» (en anglès). Boruslav Martinů Institute. [Consulta: 5 gener 2018].
  10. «Ressenya del disc» (en anglès). Outhere Music. [Consulta: 12 gener 2017].
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 Llade, Martín. «Las sinfonías de Bohuslav Martinu» (en castellà). Melómano Digital. [Consulta: 10 gener 2017].
  12. «Enregistraments» (en anglès). Imslp. [Consulta: 27 agost 2017].

BibliografiaModifica