Simfonia núm. 2 (Beethoven)
La Simfonia núm. 2 en re major, op. 36, de Ludwig van Beethoven va ser composta a Viena entre l'estiu i la tardor del 1802 i té una durada aproximada d'uns 34 minuts.[1] Està dedicada al príncep Lichnowsky, avi del que seria polític i militar Felix Lichnowsky.
  | |
| Títol original | 2. Sinfonie in D-Dur |
|---|---|
| Forma musical | Simfonia |
| Tonalitat | Re M |
| Compositor | Ludwig van Beethoven |
| Creació | 1801-1802 |
| Data de publicació | 1804 |
| Parts | 4 moviments |
| Catalogació | Op. 36 |
| Durada | 34' |
| Dedicat a | Carl Alois de Lichnowsky |
| Part de | Simfonies de Beethoven i list of compositions by Ludwig van Beethoven by opus number (en)  |
| Opus | 36 |
| Instrumentació | 2 flautes 2 oboès 2 clarinets 2 fagots 3 trompes 2 trompetes timbal i corda
|
| Estrena | |
| Estrena | 5 d'abril del 1803 Theater an der Wien (Viena) |
   | |
L'obra es va estrenar en el Theater an der Wien, a Viena, el 5 d'abril de 1803, i va ser dirigida pel compositor. És una de les últimes obres de l'anomenat "estil primerenc" o "primer estil" de Beethoven. En aquesta simfonia s'aprecia una maduresa incipient en l'estil romàntic del compositor alemany que preconitza els seus èxits posteriors, amb la tercera simfonia Heroica en el punt de mira.
FormaModifica
Aquesta simfonia té quatre moviments a la manera usual de la simfonia clàssica:
- Adagio molto - Allegro con brio
- Larghetto
- Scherzo: Allegro
- Allegro molto
Origen i contextModifica
La Segona Simfonia de Beethoven va ser escrita en gran part durant l'estada de Beethoven a Heiligenstadt l'estiu de 1802, a partir dels esbossos que el compositor havia traçat al llarg de l'any anterior. Els mesos en aquest emplaçament rural, prop de Viena, van ser potser els més nefastos en la vida de Beethoven, ja que el músic s'adonava que la seva sordesa era una malaltia permanent i incurable. Fruit d'aquest desassossec, escriu als seus germans una carta, Testament de Heiligenstadt, que mai va arribar a remetre i en què bolca tota la seva desesperança, confessant els seus desitjos de suïcidi i, alhora, la seva ferma voluntat de, aferrant-se a l'art i a la bellesa, complir amb el seu ineludible destí com a artista.[2]
Anàlisi musicalModifica
Hector Berlioz la va descriure com una «somriure de principi a fi». Certament, comparada amb l'excitant Primera simfonia, l'heroica Tercera o la tempestuosa Cinquena -escrites totes elles entre 1799 i 1808-, aquesta Segona simfonia és una obra tranquil·la, semblant a la Quarta i la Sexta.[2]
Està escrita seguint la mateixa organització interna, en quatre moviments, i seguint la mateixa orquestració que utilitzava el seu mestre, Joseph Haydn -flautes, oboès, clarinets, fagots, trompes i trompetes a dos, corda i timbales-, però aquesta Segona Simfonia marca l'inici d'un període nou en la producció beethoveniana. Maynard Solomon, un dels estudiosos del compositor, assenyala que es tracta d'una obra «retrospectiva i prospectiva» al mateix temps.[3] La partitura és, en efecte, encantadora, alegre, ocurrent i vigorosa. S'obre amb una introducció lenta i poderosa, plena de gest dramàtic, que desemboca en un Allegro con brio ple d'energia. Segueix llavors un Larghetto, noble i pastoral en caràcter, ple de temes lírics, de gran serenitat i bellesa. A continuació, en lloc del Minuetto-Trio habitual, Beethoven introdueix, per primera vegada, un Scherzo -«joc» o «broma» en italià-, que va donar a la composició una gran dimensió i energia i va modificar per sempre la fisonomia de l'escriptura simfònica del Classicisme-Romanticisme. El conjunt es tanca amb un explosiu Finale, un moviment de tal profunditat i complexitat harmònica que va ser descrit, el dia de la seva estrena, com un «monstre repulsiu, una serp ferida, donant cops salvatges i furiosos mentre es condueix a la seva agonia mortal».[2]
RepresentacionsModifica
Després de l'estrena de la simfonia, els crítics van notar l'absència del tradicional minuet, i van dir que la composició tenia molt poder, però que era massa excèntrica. Les innovacions proposades pel compositor en aquesta peça, la seva manera radicalment nova d'escriure un gènere establert, no van ser totalment enteses en el seu temps.[2]
ReferènciesModifica
- ↑ Huscher, Phillip. «Prrograma de mà» (en anglès). Chicago Symphony Orchestra. Arxivat de l'original el 17 d’abril 2012. [Consulta: 1r desembre 2018].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Pérez-Colodrero, Consuelo. «Pragrama de mà» (en castellà). Orquesta Ciudad de Granada. Arxivat de l'original el 1 de desembre 2018. [Consulta: 30 novembre 2018].
- ↑ Maynard Solomon. Beethoven. Schirmer Trade Books, 8 març 2012, p. 130. ISBN 978-0-85712-813-3.