Simfonia núm. 2 (Borodín)

(S'ha redirigit des de: Simfonia núm. 2 (Borodin))

La Simfonia núm. 2 d'Aleksandr Borodín fou iniciada a principis de 1869 i conclosa el desembre de 1875. Eduard Nápravník dirigí l'estrena en un concert de la Societat Musical Russa de Sant Petersburg el 10 de març de 1877. Posteriorment, Borodín revisà la simfonia i la versió final fou dirigida per primera vegada per Nikolai Rimski-Kórsakov a Sant Petersburg, el 4 de març de 1879.

Infotaula de composicióSimfonia núm. 2
Forma musicalsimfonia Modifica el valor a Wikidata
TonalitatSi menor Modifica el valor a Wikidata
CompositorAleksandr Borodín Modifica el valor a Wikidata
Creació1869-1875
Data de publicació1879 Modifica el valor a Wikidata
Durada43'
Estrena
Estrena10 de març de 1877
EscenariSant Petersburg,
Director musicalEduard Nápravník
IMSLP: Symphony_No.2_(Borodin,_Aleksandr) Modifica el valor a Wikidata

Aquesta simfonia es compon de quatre moviments:

  • Allegro
  • Scherzo; Prestissimo, Allegretto, Prestissimo
  • Andante
  • Allegro

El tarannà de BorodínModifica

Borodín era tant compositor com científic. Malgrat que va estar més dedicat a la ciència i va fer algunes importants aportacions a la química, tanmateix avui dia se'l recorda principalment com a compositor.

Ambdós interessos es manifestaren ben aviat en ell. En la seva adolescència, Borodín compongué, interpretà música de cambra, experimentà amb el galvanisme i fabricà focs artificials. El 1850 ingressà en l'Acadèmia de Mèdica-Quirúrgica, on estudià botànica, zoologia, cristal·lografia, anatomia i química. Després de graduar-se amb molt bones notes, fou nomenat ajudant de patologia general i teràpia. Assistí a congressos científics internacionals, en els quals presentà una treball nomenat De l'acció del Iodur d'Estil sobre la Hibrobenzamida i l'Amarina. Rebé el seu títol de doctor el 1858 amb una tesi titulada De l'Analogia entre l'Àcid Arsenic i l'Àcid Fosfòric.

Més tard viatjà a Alemanya amb el propòsit de realitzar estudis de post-grau en química. Després de romandre un temps dedicat a la investigació a Itàlia, retornà a Rússia per fer-se càrrec d'una càtedra en l'Acadèmia. En aquest moment, estava investigant la condensació dels aldehids de la valeriana, l'enantól i el vinagre. POcs anys després, Borodín descobrí que els científics alemanys copiaven el seu treball usant aparells superiors, de manera que canvià el centre d'interès de les seves investigacions i es concentrà més en l'administració de l'Acadèmia. Amb aquest càrrec viatjà novament a Alemanya per estudiar la forma en la que estructuraven els diferents laboratoris d'investigació química.

El curriculum vitae precedent a penes sona com el d'un compositor de música. Borodín era un científic actiu i respectat i, per tant, no és sorprenent que la seva producció de composicions musicals fos reduïda. Compongué principalment en el seu temps lliure, que era molt poc. No fou solament el seu treball el que el va mantenir allunyat de la música, sinó també la seva tendència a involucrar-se amb jovenetes atractives.

Mentre realitzava els seus estudis de post-grau a Alemanya, Borodín restà encantat per Ekaterina Sergeyevna Protopopova, una pianista de 29 anys. Quan aquesta va haver de viatjar a Itàlia per raons de salut, ell la seguí, apanyant-se per trobar treball científic en aquest país. Mentre estava a Itàlia troba a una altra jove, que s'enamorà d'ell. Borodín la considerava una filla, però va mantenir una correspondència regular al llarg dels vuit anys següents. Aquest compromís menor no féu defallir a Ekaterina respecte de casar-se amb ell quan. junts, tornaren a Rússia, la primavera següent. Però el matrimoni no significà el fi de la follia que tenia Borodín per les dones belles.

Uns anys més tard, Anna Kalina, germana del compositor Nikolai Lodyzhensky, s'enamorà d'ell. Ell restava corprès d'ella i passava molt de temps en la seva companyia (amb gran disgust d'Ekaterina, ell li descrivia cada detall de la seva relació amb Anna), però l'amistat es va mantenir platònica. Finalment, Borodín es cansà de Kalina. Alguns anys després, una altra jove es llançà als braços del compositor. Altra volta, ell se sentí encantat i utilitzà aquest romanç en la seva òpera El príncep Igor. Novament va romandre fidel a Ekaterina, però passava molt temps amb la seva nova amiga.

L'activa carrera científica de Borodín, així com les freqüents i prolongades relacions amoroses amb jovenetes, foren els factors que li'n restaren temps a la composició musical. Un tercer factor fou la seva vida caòtica domestica. L'historiador Richard Anthony Leonard la descriu així:

« Cap relat de la carrera d'Alexander Borodín estaria complet si s'ometés una descripció de la vida en la seva llar, la increïble simfonia domèstica en mig de la qual l'artista-científic visqué i treballà durant un quart de segle. L'apartament en l'Acadèmia que ocupaven els Borodín era ampla i no pagava renda; però allí acabaven els avantatges. Rimsky-Korsakov deia que era com un corredor, perquè no li permetia a Borodín tancar-se o simular que no estava a casa per a ningú. En conseqüència, la gent pujava a totes hores del dia o de la nit; estudiants a la recerca de consell, amics en busca de companyia, parents (tant propers com llunyans) en busca de refugi. En especial eren molts els parents que venien i que, sovint, elegien la llar de Borodín com a lloc d'hostalatge convenient on caure o inclús perdre el cap. Quan tots els llits restaven ocupats, dormien en sofàs o en el sol o dormitaven en les cadires; no poques vegades ocupaven el llit de Borodín. El mateix apartament era pel general un garbuix de desordre i desarborament. Cinc anys després de mudar-se, els Borodín encara havien d'anar amb cura entre munts de llibres i música i entre baguls i maletes a mig desfer; en una ocasió en que vingueren els fusters i fontaners a reparar unes canonades defectuoses, varen deixar en el pis uns forats que restaren sense tapar molts mesos.

Com que Borodín mai semblava recordar si havia menjat o no, les menges eren extraordinàriament irregulars i sovint el sopar començava a les onze de la nit. A més de compartir el seu menjar amb passatgers invitats, parents i persones quasi desconegudes, els Borodín ho feien amb una colònia de gats, animals descarats d'ambdós sexes i mida variada que caminaven per sobre la taula, examinaven les menges, saltaven sobre les esquenes dels comensals i, en general, tractaven la casa de Borodín com si fos una sala de llibertat fel·lina.

»

No és sorprenent que algú que visqués amb semblant caos, sovint endeutat pels flirts amb mullers i amb una feina aliena a l'àmbit musical, deixes incompletes diverses composicions i s'hagi necessitat un llarg viatge per a compondre les que va acabar. La història de la Segona Simfonia és un cas típic. Començà l'obra a principis de 1869, però aviat tornà l'atenció a una òpera. Quan aquesta no es concretà, el compositor traslladà part part de la seva música a la simfonia. Per la tardor de 1871 havia acabat el primer moviment. Pel novembre acabà l'esborrany del final. A la primavera de 1873 restava llesta una partitura per a piano de la simfonia completa. Acabà l'orquestració dos anys més tard. Quan el 1876 va saber que estava considerant l'obra per executar-la, !no va poder trobar la partitura¡.

Finalment va trobar els moviments del mig, però va haver d'orquestrar novament els dels extrems. La simfonia s'escoltà per fi el març de 1877. Aquesta presentació no va tenir èxit, en gran manera perquè l'orquestració estava enormement dominada pels bronzes. Tornà a treballar en l'orquestració i la versió final s'estrenà el març de 1879, una dècada sencera després d'haver començat la peça; deus anys d'investigació, flirts innocents, caos domèstic i (quan el temps ho permetia), composició musical.

Borodín formà part del grup de compositors que tractà conscientment de fer que la seva música sonés a russa. Aquest compositors recelaven de la influència exercida per l'Europa Occidental, així què la formació científica de Borodín més que la formació en la teoria musical europea, fou un veritable avantatge. Si bé en la Segona Simfonia no s'utilitzen verdaderes tonades folklòriques, els entorns de les melodies i els ritmes tenen un decidit sentiment rus.

La simfoniaModifica

El llenguatge melòdic és únic, el qual contribueix a fer que aquesta sigui una de les simfonies més originals del segle xix. Virtualment la totalitat de les melodies dels quatre moviments són mosaics de cèl·lules, massa llargues i amb massa caràcter propi per ser motius i, tanmateix, en excés curtes i molt concentrades per ser melodies completes en si mateixes. La primera d'aquestes cèl·lules s'escolta al començament, immediatament després de la primera nota sostinguda. Després d'aquesta figura de corda alterna amb calderó, fa la seva entrada una cèl·lula oposada en els vents. Escoltem la influència de la música folklòrica russa, però encara cap verdadera melodia. Les dues cèl·lules s'alternen fins que apareix una tercera en els violoncels, d'alguna manera més llarga, més lírica, molt bella, però sense ser encara una verdadera tonada. Aquestes tres cèl·lules són juxtaposades i variades, però no és possible un verdader desenvolupament temàtic partir de materials tan fragmentats.

El garbuix del scherzo està basat en dues idees que s'apropen més a melodies reals que qualsevulla de les del primer moviment. La segona és particularment interessant per llurs captivant's síncopes. La levitat d'aquest moviment ve donada per la indicació del temps, prestissimo, i pel seu inhabitual temps d'1/1.

El corn només executa l'única melodia completa de la simfonia al principi del tercer moviment. El final és novament un mosaic de cèl·lules. És graciós que una obra amb tant poques tonades reals, ens impacti com a meravellosament melòdica. Les cèl·lules són de tipus folklòric i inclús cantables, però estructural-ment són diferents de les cançons folklòriques.

Borodín considerava aquesta simfonia com un retrat de la seva vella Rússia. S'ha suposa que el primer moviment descriu la reunió dels prínceps russos, el moviment lent recorda als antics bayans (equivalent rus dels trobadors) eslaus i el final retrata un banquet de celebració d'herois.

ReferènciesModifica

  • Invitación a la Música de Jonathan Kramer pàgs. 174 a 177. Editorial Vergara. (ISBN 950-15-1237-1)