Sis Dies d'Escòcia de Trial

Prova de trial de sis dies de durada a Escòcia

Els Sis Dies d'Escòcia de Trial, coneguts també com als Sis Dies d'Escòcia (en anglès, Scottish Six Days Trial, SSDT o simplement Scottish), són una competició de trial reconeguda internacionalment, probablement la més dura i carismàtica de totes.[1] Se celebren des de 1909 (amb pauses durant les dues guerres mundials), essent la competició motociclista fora d'asfalt més antiga del món. El 1913, se celebraren a Carlisle (Anglaterra) els anomenats International Six Days Trial (ISDT), antecessors dels actuals Sis Dies Internacionals d'Enduro (ISDE). Tot i estar inspirada en la prova escocesa, amb el pas dels anys ambdues competicions anaren diferint i, mentre la primera s'especialitzava en allò que actualment es coneix com a trial, la segona anà decantant-se cap a l'actual enduro.

BSicon RACE.svgSis Dies d'Escòcia de Trial
Ssdt logo.png
Acrònim/ÀliesSSDT
CategoriaTrial
LlocHighlands, Escòcia Escòcia
Centre/SortidaFort William/An Gearasdan
Coordenades56° 48′ 53.7″ N, 5° 7′ 1.24″ O / 56.814917°N,5.1170111°O / 56.814917; -5.1170111Coord.: 56° 48′ 53.7″ N, 5° 7′ 1.24″ O / 56.814917°N,5.1170111°O / 56.814917; -5.1170111
Data1a setmana de maig
OrganitzadorEdinburgh & District MC
Web oficialwww.ssdt.org
Historial
1a Edició1909 (1911)
Total d'edicions98
Darrer guanyadorRegne Unit James Dabill (2019)
Rècord victòriesRegne Unit Dougie Lampkin (12)
Darrera revisió: 6/10/2020

DetallsModifica

 
Malcolm Rathmell amb la Cota 348 prop de les zones del "Pipeline", durant l'edició de 1977

La prova es disputa la primera setmana del mes de maig als Highlands escocesos, amb un fred sovint intens. Pilots de tot el món hi competeixen, recorrent fins a 160 quilòmetres diaris (100 milles) pels voltants de Lochaber en cadascun dels sis dies, sobretot fora d'asfalt per paratges solitaris. El recorregut -històricament senyalitzat amb banderetes de la marca de pneumàtics Dunlop[2]- transcorre entre paisatges inhòspits i de gran bellesa, on hi ha repartides les zones que els participants han de superar, agrupades en seccions. Aquestes seccions han passat a la història del trial com les més belles i emocionants que un pilot pugui intentar, amb noms mítics dins aquest esport com ara les de Laggan Locks, Blackwater, Ben Nevis o la famosa Pipeline que discorre paral·lela a un oleoducte en una llarga ascensió rocosa.[3] A banda d'aquestes, algunes altres seccions que han format part històricament dels Sis Dies d'Escòcia són aquestes, per ordre alfabètic:[4]

La duresa del recorregut i el clima rigorós fan que aquest sigui un trial extrem i posi a prova l'habilitat i la resistència del pilot i la motocicleta.[3] Una de les principals dificultats del recorregut són els Black Waters ("aigües negres"), una mena de fangars semblants a les sorres movedisses però amb menys profunditat i amb menys aigua; són una barreja d'herba i fang amb aigua a sota gairebé invisibles, on en cas d'enfonsar-s'hi costa molt de sortir-ne. Durant els anys 60 i 70 calia travessar-ne més de 30, amb la consegüent sobrecàrrega de cansament.[2]

Els Sis Dies d'Escòcia tenen de fa temps la seu a Fort William (An Gearasdan en gaèlic escocès), per bé que, durant anys, la sortida i arribada es feia el primer dia des d'Edimburg (concretament, des de la plaça del mercat de bestiar, Cattle Market[5]) i la resta de dies des de Fort William. L'entitat organitzadora n'és l'Edinburgh & District Motor Club, amb seu a Edimburg, i es va formar mitjançant la fusió de diversos clubs motociclistes el 1911.[6] Durant la prova, els membres de l'organització s'allotjaven històricament a l'hotel Highland de Fort William, i més endavant passaren a fer-ho a l'hotel Milton de la mateixa població.[4]

L'esdeveniment és tan popular que normalment hi ha més de 500 sol·licituds per a les 270 places disponibles. D'aquestes 270 places, 30 estan reservades per als equips de fàbrica i 50 més les assigna directament el Club. Els llocs restants s'assignen a través d'un sorteig.[6] La prova és àmpliament seguida per l'emissora Nevis Radio, que emet per Lochaber i a Internet.

HistòriaModifica

 
Rierol a Allt Coire nam Miseach. Al camí de l'esquerra s'hi veuen les banderetes que assenyalaven la ruta durant l'edició de 2009

El primer trial escocès de llarga durada es va celebrar el juliol de 1909, al llarg de cinc dies. Sortia d'Edimburg i acabava a John O'Groats, i volia ser la prova de motocicletes més dura mai realitzada. El 1910 se'n va allargar la durada a sis dies, i el 1911 l'Edinburgh & District Motor Club va passar a ser-ne l'entitat organitzadora. El 1912, la prova va començar a ser coneguda com als "Scottish Six Days Open Reliability Trial" i el 1914 se'n van aprovar les regles, juntament amb un sistema de puntuació i temps de penalització per avaries mecàniques.

L'esclat de la Primera Guerra Mundial va interrompre la competició, però els Sis Dies van tornar el 1919. Per tal de resoldre la dificultat dels pilots per seguir la ruta sense perdre's, aquesta es va marcar de color ocre groguenc per mitjà d'un barril de pintura instal·lat en un cotxe, un sistema que romandria actiu fins a mitjan anys 70, quan es va introduir l'actual sistema de fletxes indicadores i banderes carbassa per als trams de fora de carretera. El sistema de puntuació es va actualitzar el 1926 per tal de permetre proves de frens i de comportament en pujades, però la competició era encara més que res una prova de la fiabilitat de la motocicleta. Des dels anys 30 hi varen començar a sovintejar els equips de fàbrica i el 1932 el sistema de resultats es va tornar a modificar per tal de permetre decidir-ne un guanyador. L'esclat de la Segona Guerra Mundial va tornar a aturar la competició fins a 1947, quan 108 competidors hi van prendre part i els "Scottish" es van assentar com a l'esdeveniment més important per a motocicletes de trial.[6]

AJS, els anys 40 i 50Modifica

Als anys 40 i 50, la resistent i fiable AJS Model 16 era ideal per als Scottish, amb modificacions com ara la millora del xassís adoptant-ne un de dúplex tubular soldat al bressol del motor per reduir el pes, així com tub d'escapament i reposapeus de nou disseny, per millorar-ne l'alçada respecte a terra. El 1957 va ser redissenyat per augmentar encara més aquesta alçada, passant de 7 a 10 polzades. Hugh Viney havia estat el responsable del desenvolupament de l'AJS en els anys de postguerra i va guanyar el trial de 1947 amb una AJS 16MC al seu primer intent. Va repetir l'èxit l'any següent i el 1949, aconseguint el primer triplet de la història. Als 50 aquest rècord va ser batut per un altre pilot d'AJS, Gordon Jackson, qui va guanyar els Scottish quatre vegades,[7] una de les quals (1961) amb un sol punt de penalització total al final dels sis dies.[4]

Sammy Miller i l'Ariel GOV 132Modifica

Un nom que destaca a la història dels SSDT és el de Sammy Miller, qui des de finals dels 50 i durant una llarga dècada va regnar-hi amb autoritat, guanyant-ne cinc edicions.[8] Va córrer primer per a Ariel, empresa a qui va ajudar a desenvolupar el model HT5 500 cc, partint d'un exemplar de sèrie i alleugerint-lo considerablement. Els seus èxits pilotant-la van fer molt famosa aquesta moto, que fou coneguda arreu per la seva matrícula britànica, GOV 132.

Les dos temps el 1965Modifica

Vegeu també: Llista de models de motocicleta de trial posteriors a 1964

El 1964 Miller va començar a col·laborar amb la catalana Bultaco,[9] esdevenint-ne el principal desenvolupador de les seves modernes motos de dos temps fins a crear la mítica Sherpa T. Sammy Miller va passar d'Ariel a Bultaco durant els SSDT de 1965. Dissabte va pilotar l'Ariel i va guanyar. L'endemà va pilotar la Bultaco i va tornar a guanyar. A partir d'aleshores ja res no tornaria a ser com abans al món del trial. Les feixugues màquines britàniques amb motor de quatre temps van ser ràpidament arraconades[10] en favor de les noves motos catalanes (a banda de Bultaco, aviat s'hi afegirien Montesa i OSSA) equipades amb un nerviós motor de dos temps i amb una lleugeresa que les feia molt superiors.[11] La revolució fou tan important que actualment als SSDT hi ha una prova Pre-65 reservada a motocicletes anteriors a aquell any.

L'era Mick Andrews als 70Modifica

 
Placa d'una OSSA de 1971 commemorant les 2 primeres victòries de Mick Andrews

Un altre nom destacat en la història de la prova és el de Mick Andrews, pilot que juntament amb Sammy Miller és l'únic que l'ha guanyada cinc vegades (el seu rècord només el supera Dougie Lampkin, amb 12 victòries a data de 2018). Andrews va començar guanyant els Scottish tres vegades seguides amb la famosa OSSA MAR (Mick Andrews Rèplica)[12] i més tard encara els va guanyar dues vegades més amb la japonesa Yamaha, convertint aquesta moto en la primera no europea que aconseguia la victòria a la prova.[8]

ActualitatModifica

L'any 2008 el futur de la prova va perillar, quan l'exèrcit britànic per primer cop no va ser capaç de proporcionar el servei de proveïment de combustible com havia fet fins aleshores. Tot i així, els SSDT van poder resoldre aquest impediment i la prova es va celebrar, i si tot va bé està previst que continuïn sense faltar a la seva cita anual del mes de maig.

Llista de guanyadors dels SSDTModifica

Fonts:[13][14][15]

De 1909 a 1931Modifica

Sovint, les llistes de guanyadors dels SSDT reflecteixen només els posteriors a 1931. La raó és que, abans de 1932, la prova no premiava la millor actuació individual, ans equips o participants diversos segons un barem de puntuació molt diferent de l'actual. Atesa la dificultat del terreny per als vehicles de l'època, els primers anys els organitzadors distingien només aquells participants que acabaven els sis dies sense incórrer en penalització horària: s'establia una mitjana de velocitat mínima i, qui no hi arribava, rebia sancions; en funció de les sancions rebudes, els participants guanyaven una medalla d'or, d'argent o de bronze, semblantment a com es fa encara avui dia als Sis Dies Internacionals d'Enduro. El 1914, les normes es varen endurir i es van afegir noves sancions que podien fer perdre la medalla d'or als participants tot i acabar dins el marge establert.[15]

El 1926 es van establir quatre noves categories de penalització: fiabilitat, pujada de turons, l'estat diari de la moto i una prova de frenada. A partir d'aleshores, les medalles d'or es lliuraven als qui no penalitzaven més de 3 punts, les d'argent als qui en penalitzaven entre 4 i 15 i les de bronze, als qui en penalitzaven fins a 150.[15] El 1931 es van introduir grans canvis: per primer cop, la pujada de turons contemplava la penalització per recolzar el peu a terra i, a més, es lliuraven premis de forma proporcional en funció dels resultats. Tanmateix, encara no es premiava un guanyador individual (ja fos en moto o en sidecar), cosa que es va començar a fer l'any següent, 1932.[15] La llista següent reflecteix, doncs, aquells participants o equips que obtingueren medalla d'or al final de la prova.[13]

Any Guanyadors
1909 H.H. Salveson (Triumph); S.J.K. Thomson (Triumph)
1910 W.W. Douglas; G.L. Fletcher; P. Phillips (Douglas)
1911[e 1] 15 medalles d'or
1912 Jimmy Alexander; G.E. Cuffe; B. Hill (Indian)
1913 F.C. North; L. Newey; V. Busby (Ariel)
1914 - 1918: A causa de la I Guerra Mundial els SSDT no es disputaren
1919 11 medalles d'or
1920 26 medalles d'or
1921 • G. Cumming; A. Brown; J.R. Fellows; George Dance (Sunbeam)
• Sidecar: R. Brown
1922 • E.W. Chalcraft; Mrs. Knowles; J. Stirling; R.M. Wilson (AJS)
• Sidecar: Matchless & Martins
1923 • Equip 350cc: B.L. Bird; J.H. Walker; H.S. Perry (BSA)
• Equip Sidecar: L. Newey; A.E. Rollason; W. Woodcock (Ariel)
1924 • Equip 350cc: B.L. Bird; H.S. Perry; K.J. Davis (BSA)
• Motocicleta lliure: G.S. Arter; J. Lidstone; G. Kimberley (James)
• Equip Sidecar: A.F. Downie; C. Collins; F.W. Giles (AJS)
1925 • Equip 350cc: Miss. Marjorie Cottle; Bob MacGregor; H.W. Clark (Raleigh)
• Equip lliure: R.B. Clark; K.J. Davis; George McLean (BSA)
1926 • Equip 350cc: E.W. Spencer; V.C. King; C.H. King (Douglas)
• Equip lliure: H. Sangster; E.H. Littledale; Peter Chamberlain (Ariel)
1927 • Equip 350cc: C.H. King; V.C. King; E.W. Spencer (Douglas)
• Equip lliure: J. Lidstone; G. Kimberley; B. Kershaw (James)
1928 • Millor motocicleta: V.C. King (Douglas)
• Millor sidecar: G.W. Shepherd (Scott)
1929 • 200cc: H.S. Kershaw (James)
• 250cc: F.E. Thacker (Ariel)
• Superior a 350cc: J.H. Amott (Rudge)
• Lliure: G. Butcher (Rudge)
• Sidecar: P. Cranmore (BSA)
1930 • 350cc: George Rowley (AJS)
• Lliure: Graham Goodman (Velocette)
• Sidecar: H.G. Uzzell (BSA)
1931 • 200cc: Len Vale-Onslow (Francis-Barnett)
• 250cc: Jackie White (Ariel)
• 350cc: Graham Goodman (Velocette)
• Lliure: J.H. Amott (AJS)
• Sidecar: H.S. Perry
  1. El 1911, l'Edinburgh & District Motor Club es féu càrrec de l'organització de la prova.

De 1932 a 1939Modifica

D'ençà de 1932, els resultats canviaren i passaren a reflectir els guanyadors en categoria individual i en sidecar.[13] De 1940 a 1946, els SSDT no es disputaren a causa de la II Guerra Mundial.

Any Individual Sidecars
Guanyador Motocicleta Guanyador Sidecar
1932   Bob MacGregor Rudge 499[s 1] Harold J. Flook Norton
1933   Len Leath Ariel 497 T.A. Morris Baughan
1934   Jack Williams Norton 348 Harold J. Flook BSA
1935   Bob MacGregor Rudge 499 A. Calder Triumph
1936   Billy Tiffen Velocette 343 Harold J. Flook BSA
1937   Jack Williams Norton 348 Harold J. Flook Norton
1938   Fred Povey Ariel 348 W.S. Waycott Velocette
1939   Allan Jeffries Triumph 349 oficial (Works Team) F.H. Whittle Panther
  1. Primer escocès a guanyar els SSDT

De 1947 a l'actualitatModifica

 
Martin Lampkin (esquerra) i Oriol Puig Bultó celebrant la victòria de l'anglès a l'edició de 1976
A 1 de gener de 2020.
Any Guanyador Motocicleta
1947   Hugh Viney AJS 347 Model 16
1948   Hugh Viney AJS 347 oficial (Works Team)
1949   Hugh Viney AJS 347 oficial (Works Team)[a]
1950[b]   Artie Ratcliffe Matchless 350 cc
1951   John Draper BSA 350 cc
1952   John Brittain Royal Enfield 350
1953   Hugh Viney AJS 350
1954   Artie Ratcliffe Matchless 350
1955   Jeff Smith BSA Gold Star 500 cc
1956   Gordon Jackson AJS 350
1957   John Brittain Royal Enfield Bullet 350 cc
1958   Gordon Jackson AJS 350
1959   Roy Peplow Triumph Tiger Cub 199 cc[c]
1960   Gordon Jackson AJS 350 cc
1961   Gordon Jackson AJS 350 cc
1962   Sammy Miller Ariel 500 cc
1963   Arthur Lampkin BSA 250 cc de fàbrica
1964   Sammy Miller Ariel 500 cc
1965   Sammy Miller Bultaco Sherpa T 250 cc[d]
1966   Alan Lampkin BSA 250 cc[e]
1967   Sammy Miller Bultaco Sherpa T 250 cc
1968   Sammy Miller Bultaco Sherpa T 250 cc[f]
1969   Bill Wilkinson Greeves Anglian 250 cc[g]
1970   Mick Andrews OSSA 250 cc
1971   Mick Andrews OSSA 250 cc
1972   Mick Andrews OSSA MAR 250 cc
1973   Malcolm Rathmell Bultaco Sherpa T 250 cc
1974   Mick Andrews Yamaha 250 oficial (Works)[h]
1975   Mick Andrews Yamaha 250 oficial (Works)
1976   Martin Lampkin Bultaco Sherpa T 325
1977   Martin Lampkin Bultaco Sherpa T 350
1978   Martin Lampkin Bultaco Sherpa T 350
1979   Malcolm Rathmell Montesa Cota 348
1980   Yrjö Vesterinen Montesa Cota 349[i]
1981   Gilles Burgat SWM 280 cc
1982   Bernie Schreiber SWM 280 cc[j]
1983   Toni Gorgot Montesa Cota 349
1984   Thierry Michaud Fantic 300
1985   Thierry Michaud Fantic 301
1986   Thierry Michaud Fantic 301
1987   Jordi Tarrés Beta 260
1988   Steve Saunders Fantic 303
1989   Steve Saunders Fantic 305
1990   Steve Saunders Fantic
1991   Steve Saunders Fantic
1992   Steve Colley Beta 260
1993   Steve Colley Beta 260
1994   Dougie Lampkin Beta 250
1995   Dougie Lampkin Beta 250
1996   Dougie Lampkin Beta 250
1997   Steve Colley Gas Gas 270
1998   Graham Jarvis Scorpa 250
1999   Graham Jarvis Bultaco Sherco 290
2000   Steve Colley Gas Gas 280
2001 A causa de la febre aftosa els SSDT foren suspesos
2002   Amós Bilbao Montesa 250
2003   Joan Pons Sherco 290
2004   Graham Jarvis Sherco 290
2005   Sam Connor Sherco 290
2006   Graham Jarvis Sherco 290
2007   James Dabill Montesa 300 cc (Future TRW)[k]
2008   Dougie Lampkin Beta Rev-3 270 cc de fàbrica
2009   Dougie Lampkin Beta 290
2010   Alexz Wigg Beta 290
2011   James Dabill Beta 290
2012   Dougie Lampkin Gas Gas 300
2013   Dougie Lampkin Gas Gas
2014   Dougie Lampkin Vertigo DL12 Special 300
2015   Dougie Lampkin Vertigo
2016   Dougie Lampkin Vertigo
2017   Dougie Lampkin Vertigo
2018   Dougie Lampkin Vertigo
2019   James Dabill Beta
Notes
  1. Primer "Hat trick" (triplet) als SSDT
  2. D'ençà de 1947, un cop represa la prova després de la II Guerra Mundial, els resultats reflecteixen només el guanyador en categoria individual. Tot i així, el 1950 encara hi ha constància de la victòria de Harold Tozer, amb una BSA 499cc, en la categoria de sidecars.[13]
  3. Primera victòria d'una moto de petita cilindrada
  4. Primera victòria d'una moto amb motor de dos temps. Primera victòria d'una moto no britànica
  5. Darrera victòria d'una moto amb motor de quatre temps britànica
  6. Primer pilot amb 5 victòries
  7. Darrera victòria d'una moto britànica
  8. Primera victòria d'una moto no europea
  9. Primera victòria d'un pilot no britànic
  10. Primera victòria d'un pilot no europeu
  11. Primera victòria d'una moto amb motor de quatre temps des de 1966

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. Baumann, James «The road not taken». The Press-Enterprise, 13-05-2005 [Consulta: 28 setembre 2009].
  2. 2,0 2,1 Pi 2012: «92. Vaig decidir morir-me» p. 138-139
  3. 3,0 3,1 Vignati, Alejandro. Motociclismo (en castellà). Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1972. ISBN 84-01-70016-7. 
  4. 4,0 4,1 4,2 Pi 2012: «90. L'organització dels SSDT» p. 136-138
  5. Pi 2012: «89. Els 6 Dies d'Escòcia» p. 134-136
  6. 6,0 6,1 6,2 «Scottish Six Days Trial» (en anglès). ssdt.org. [Consulta: 29 desembre 2008].
  7. Currie, Bob. Classic British Motorcycles (en anglès). Chancellor Press, 1993. ISBN 1 85152 250 6. 
  8. 8,0 8,1 Linati Bigas, Alejandro. «Competiciones y campeonatos». A: Iniciación al Moto-Cross, Trial y Todo-Terreno (en castellà). Barcelona: Editorial De Vecchi, SA, 1975, p. 103. ISBN 84-315-12210. 
  9. «The most prized» (en anglès). Bultaco.es. [Consulta: 10 octubre 2010].
  10. «Bultaco. Motos de Llegenda > Sherpa T Mod. 10 - 250 cc - 1965» (PDF). museumoto.com. Museu de la Moto de Barcelona, 31-10-2014. [Consulta: 18 novembre 2014].
  11. Herreros 1998: «Trial» p. 287
  12. Herreros 1998: «1945: Cataluña» p. 79
  13. 13,0 13,1 13,2 13,3 «Scottish Six Days Trial – Hall of Fame. Details of Winners and podium Positions» (en anglès). trialsguru.net. [Consulta: 6 agost 2020].
  14. D'Awans, Michel «Los vencedores de todos los Scottish con el sistema actual» (en castellà). SOLO MOTO Treinta. Alesport S.A. [Barcelona], núm. 29, 15-06-1985, p. 40.
  15. 15,0 15,1 15,2 15,3 «Past Scottish Six Days Trial Winners» (en anglès). ssdt.org. [Consulta: 7 desembre 2019].

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sis Dies d'Escòcia de Trial