Obre el menú principal

Société Nationale des Beaux-Arts

Societat Nacional de Belles Arts (organització)

Société Nationale des Beaux-Arts (SNBA) és el terme sota el qual es van unir dos grups d'artistes francesos; el primer per algunes exposicions a principis de la dècada del 1860, i el segon a partir del 1890 per exposicions anuals.

Infotaula d'organitzacióSociété Nationale des Beaux-Arts
Dades
Tipus organització
Indústria belles arts
Organització i govern
Seu 
Modifica les dades a Wikidata
Alexandre Charpentier, Société nationale des beaux-arts (1890), medalla commemorativa amb retrat doble de Pierre Puvis de Chavannes i d'Ernest Meissonier.

Fundada el 1862, la Société Nationale des Beaux-Arts va ser inicialment presidida per l'escriptor Théophile Gautier, amb el pintor Aimé Millet com a assistent. El comitè estava format pels pintors Eugène Delacroix, Carrier-Belleuse i Puvis de Chavannes, i entre els expositors hi havia Léon Bonnat, Jean-Baptiste Carpeaux, Charles-François Daubigny, Gustave Doré, i Manet. El 1864, just després de la mort de Delacroix, la societat va organitzar una exposició retrospectiva de 248 pintures i litografies d'aquest famós pintor i onclastre de l'emperador - i deixà d'organitzar més exposicions.

El 1890, la Société Nationale des Beaux-Arts fou revitalitzada sota el comandament de Puvis de Chavannes, Ernest Meissonier, Carolus-Duran, Bracquemond i Carrier-Belleuse, i des de llavors la seva exposició anual va ser ressenyada com a Salon de Champ-de-Mars. Tradicionalment obria una quinzena més tard que el saló oficial, el Salon de Champs-Élysées, organitzat per la Société des artistes français.

ContextModifica

El segle XIX en l'art francès es caracteritza per una lluita contínua entre els artistes educats tradicionalment i recolzats per la política oficial, i un nombre creixent d'artistes que van preferir treballar individualment i corrent els seus propis riscos. Analitzar la situació històrica és difícil, fins i tot un segle més tard. Però evidentment els adversaris de la política oficial van guanyar terreny després de la caiguda del segon Imperi, i van ser fonamentals per redirigir la política cultural francesa cap a posicions liberals. Així, l'escissió de la Société Nationale des Beaux-Arts el 1890 pot ser considerada la primera manifestació del secessionisme.

Un camí nouModifica

Després de la Primera Guerra Mundial, el 1926, es creà el premi "Puvis de Chavannes". Aquest consistia en una exposició retrospectiva a París de les obres principals dels artistes guanyadors. Durant el segle XX, aquesta exposició es feia al Grand Palais o al Musée d'Art Moderne.

Els pintors premiats més coneguts: 1941: Wilhem Van Hasselt, 1944: Jean Gabriel Domergue, 1952: Tristan Klingsor, 1955: Georges Delplanque, 1957: Albert Decaris, 1958: Jean Picard Le Doux, 1963: Maurice Boitel, 1966: Pierre Gaillardot, 1968: Pierre-Henry, 1969: Louis Vuillermoz, 1970: Daniel du Janerand, 1971: Jean-Pierre Alaux; 1975: Jean Monneret, 1987: André Hambourg.[1]

Durant les darreres dècades del segle XX, després de Takanori Oguiss, i durant la presidència de François Baboulet, alguns artistes japonesos van poder exhibir les seves pintures com a convidats de la SNBA: Takaaki Matsuda, Katsufumi Toyota, Kazuko Kobayashi, Hideo Hando, Yoko Tsuishi i Noboru Sotoyama.[1]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Société Nationale des Beaux Arts, Biennale 1991, Grand Palais, année du centenaire, pàgines 8 i 9 del catàleg

Enllaços externsModifica