Sofia Puche de Mendlewicz

pianista i pedagoga musical
(S'ha redirigit des de: Sofia Puche)

Sofia Puche de Mendlewicz (Barcelona, 10 de maig de 1916 - 16 d'abril de 2015) fou una pianista i pedagoga musical catalana. Acabats els estudis superiors al Conservatori Municipal de Barcelona, estudià amb els mestres de piano més famosos, entre els quals Alfred Cortot, amic íntim de Gabriel Fauré, que, d'entre els seus elogis, remarcà la seva "perfecta i emotiva sensibilitat".

Infotaula de personaSofia Puche de Mendlewicz
Biografia
Naixement10 maig 1916 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort16 abril 2015 Modifica el valor a Wikidata (98 anys)
Activitat
OcupacióPedagoga i pianista Modifica el valor a Wikidata

BiografiaModifica

InfànciaModifica

Filla d’Enrique Puche Muñoz i d’Anna Lloré Cuyàs, Sofia Puche i Lloré fou la segona de cinc germans. Ja de ben petita, la seva tieta, que es dedicava a l'ensenyament i també a la música, va veure en ella moltes aptituds per desenvolupar-se en aquesta art, de manera que se l'emportà un any a Granada, del 1923 al 1924. Allà ja va obtenir un petit premi per les seves qualitats en el solfeig. En tornar, va estar un any a l'Institut Mozart de Barcelona i l'any 1925 va entrar a l'Escola Municipal de Música, aleshores situada al Parc de la Ciutadella, que el 1928 es traslladà a l'edifici del carrer del Bruc, que esdevindria el 1946 el Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona.[1]

En aquella època, va rebre lliçons de mestres tan destacats i coneguts com Lluís Millet, Margarida Orfila, Joaquim Canals, Joaquim Zamacois, Frederic Alfonso, Joan Massià o Blai Net, i va rebre dues importants distincions: Premi de Virtuosisme i Premi Extraordinari de Piano, concedit per l'Ajuntament de Barcelona. Sofia fou sempre una alumna exemplar, com demostren els seus múltiples premis i les altes qualificacions (excel·lents) que obtingué de totes les matèries que cursava al Conservatori.

JoventutModifica

L’any 1933, amb disset anys, debutà com a concertista a Tàrrega, en un concert de l'Associació de Música de Tàrrega. S’estrenà amb un concert de tres parts (habitual en aquella època), amb música de Bach, Scarlatti, Mendelssohn, Chopin, Saint-Saëns, Grieg, Mussorgsky i Falla. La seva interpretació va entusiasmar tant al públic targarí, que va repetir dos anys consecutius, 1934 i 1935.

En acabar la carrera de piano, el 1935, guanyà per unanimitat del jurat el Premi Maria Barrientos, que li oferí l'oportunitat d'anar a estudiar a París durant un any amb el mestre Santiago Riera i Casanovas i recomanada per Lluís Millet, aleshores director del Conservatori. El 22 d’octubre feia un concert a Tàrrega i el 26 del mateix mes emprenia el viatge cap a la capital francesa.[2]

El 1936 inicià una plena vida concertística que la portà a tocar, al llarg dels anys, per importants ciutats d’Espanya, com València, Castelló de la Plana, Barcelona, Granada, Madrid, Saragossa, així com alguns concerts a París, a Londres i a Suïssa, a més de tocar amb l'Orquestra Simfònica de Barcelona, la Banda Municipal i l'Orquestra Filarmònica de Madrid. També en aquest any i els posteriors és auxiliar en les classes de solfeig i piano del Conservatori Municipal de Música de Barcelona.

Etapa adultaModifica

El 1939 s’instal·la a Barcelona Pawel Mendlewicz Wolman, enginyer elèctric procedent de Lublin (1905, Polònia), i crea l'empresa de rellotgeria Potens. El 1943, arran d’un concert del pianista polonès Niedzelski al Palau de la Música Catalana, Pawel i Sofia es van conèixer. Pawel, que era violinista aficionat, buscava un pianista que l'acompanyés en les sonates de Beethoven i, a través dels Marquesos de Villota, Sofia esdevingué la seva acompanyant. Uns anys més tard, el 1948, es van casar i es van traslladar al districte de Sant Gervasi. Naixien d'aquesta unió l'Elena i la Sílvia, el 1949 i el 1950, respectivament.

El Conservatori Superior de Música de Barcelona esdevingué el 1946, a través d’unes oposicions, el seu lloc de treball definitiu, perpetuant-se així una relació amb la institució que duraria cinquanta-set anys, d'ençà que hi posà els peus als nou anys. En aquesta primera etapa com a professora imparteix lliçons de solfeig, teoria, harmonia, contrapunt; i, més tard, de música de cambra. No serà fins al 1957 que ocuparà la càtedra de piano, també fent oposicions.

El 1947 coincideix al Concurs de Ginebra amb Alícia de Larrocha i Victòria dels Àngels. De les tres, Victòria obté el primer premi en la seva categoria. Sofia va aprofitar l'estada a la ciutat suïssa per oferir un concert amb la premiada soprano. 

Des de l'any 1948 fins al 1954, viatja a Suïssa en diverses ocasions per tal d'assistir als Cursos d’Interpretació del Conservatori de Lausanne que ofereix Alfred Cortot. Aquest esdevé el seu referent principal i aval per promocionar-se i aconseguir concerts més endavant.[2] Cortot escriu d'ella:

“Certifico que la Sra Puche de Mendlewicz ha seguit les meves lliçons al Conservatori de Lausanne el 1948 i que les seves interpretacions m’han donat el rar privilegi de poder constatar el seu excepcional talent musical, tant des del punt de vista de la perfecció tècnica com de la comprensió artística. […]”[3]

També treballa amb el professor Jules Gentil, del Conservatori Nacional de Música de París i el professor Franz Josef Hirt, director de la classe de Virtuosisme i Concertisme del Conservatori de Música de Berna.[2]

El debut de Sofia Puche a Londres fou el 4 de març del 1955, al Wigmore Hall, on va interpretar obres de Turina, Granados, Falla i Zamacois, entre d'altres. El mateix repertori l'oferiria també en dos concerts a l'Hotel Elite de Bienne i a Berna (Suïssa), uns dies després. Arran del concert a Londres, se li va obrir la possibilitat d'emprendre immediatament una activitat concertística més intensa, viatjant per diferents països i amb una exclusiva dedicació. Sofia, que tot just acabava de formar una família, decidí que no podia portar una vida de concertista, amb les exigències que comportava.

El 27 de setembre de 1957, Puche obté la Càtedra de Piano al Conservatori Superior de Música de Barcelona, després de superar les corresponents oposicions. En aquest moment és quan comença a desenvolupar la seva tasca pedagògica més intensa, de la qual sortiran grans músics com Miquel Farré, Maria Carme Poch, Joan Massià, Carles Marquès, Maria Rosa Ribas, Jordi Vilaprinyó, Antoni-Olaf Sabater, Albert Guinovart i altres.[1][2]

Juntament amb Enric Regull i Rosa M. Torroella funden, el 1966, el Concurs de Joves Intèrprets de Piano de Vilafranca (actualment de Catalunya), el qual presidí fins al 1993 i en fou Presidenta d'Honor fins a l'any 2000.

Destaquen la revisió de partitures que feu per a les edicions Boileau, com els Cinc nocturns de Manuel Blancafort o la Sonatina Antiga.

Darrers anysModifica

L’any 1981, a l'edat de 65 anys, decideix jubilar-se i deixar el Conservatori de Barcelona. Considerà que la millor manera d'acomiadar-se de la institució després de tota una vida era fent un concert, dedicat als que havien estat els seus companys i companyes durant tants anys, i també als seus deixebles i exdeixebles. Aquesta actuació va tenir lloc el 3 de març de 1982 al mateix Conservatori, amb obres de compositors catalans del seu entorn professional: Millet, Massià, Zamacois, Marquès, Pich-Santasusana, Alfonso, Orfila, Olaf-Sabater i Cateura.

Sofia, sense intenció de cessar la seva activitat, seguí fent encara alguns concerts i creà, el 1986, l'Associació per a la Promoció de Joves Intèrprets Musicals “Sofia Puche”, amb l'objectiu d'ajudar  i motivar els nous talents en la seva formació.

Pawel Mendlewicz deixa vídua a Sofia el 1987. El mateix any comença a col·laborar i a dirigir el Departament de Piano del Conservatori de Música de Cervera, tasca que prengué amb molt compromís i motivació. La feina allà consistí a dissenyar un bon pla d'estudis per millorar el nivell de l'alumnat de piano i, alhora, organitzar seminaris amb el professorat, per tal d’incidir des d’un altre angle en el desenvolupament dels joves pianistes cerverins. A més, des dels primers anys ja participà en les activitats de la Càtedra Emili Pujol, concretament al Curs Internacional d’Estiu de la mateixa localitat, on oferí nombrosos concerts, cursos i seminaris.[4]

El mateix any, el Conservatori i Escola de Música de Cervera va engegar una campanya per proposar Sofia Puche per al Premi Honorífic a la Trajectòria Musical, la Creu de Sant Jordi, que van signar i rubricar més de trenta professionals del món de la música, entre els quals figuraven noms com Alícia de Larrocha, Ramon Coll, Enric Ribó, Josep Maria. Alpiste, Xavier Montsalvatge, Antoni Ros Marbà, Carmen Bravo, Joan Guinjoan o Manuel Oltra. Finalment, la distinció no li fou concedida. Tot i així, el 1995 es celebrà un concert-homenatge a l'auditori Eduard Toldrà del Conservatori de Barcelona, a càrrec d’Antoni Besses, Enriqueta Tarrés, Jordi Vilaprinyó i Paula Torróntegui.[1]

A partir dels vuitanta-cinc anys, Sofia Puche es retira progressivament del Conservatori de Cervera, de l'Associació per a la Promoció de Joves Intèrprets Musicals i del Concurs de Joves Intèrprets de Piano de Catalunya.[1]

L’any 2003, dins el II Cicle Anna Ricci, se li fa un homenatge a l'Auditori de La Pedrera, presentat per Jordi Vilaprinyó, i amb intervencions musicals del mateix Jordi, Miquel Farré, Antoni Besses, Maria Carme Poch, Albert Guinovart, Antoni Olaf-Sabater i Víctor Casamiglia (aquest últim, nét de la Sofia).

En fer noranta anys, el 2006, en una celebració de familiars i amics, va fer una de les seves últimes interpretacions. Des d'aquell moment deixà de banda el piano per sempre més. Dos anys més tard, el 2008, es traslladà a viure a Las Arcadias, on comptava amb l'assistència adequada a les seves necessitats. Allà encara organitzà reunions amb amics, audicions i crítiques, i hi tenia nombroses visites i trucades. Recordant vells temps, organitzava concursos en què puntuava i classificava les interpretacions d'enregistraments de Leonhardt, Landowska, Gould, Farré i ella mateixa, on molts cops guanyava la pianista Puche.

El 2013 va fer donació de tot el seu arxiu al Conservatori de Cervera. L’arxiu consta de més de sis-centes trenta partitures, llibres de lectura, mètodes de piano i harmonia, titulacions, cartes personals, programes de concerts, crítiques i centenars de discs.

Sofia Puche morí el 16 d'abril de 2015, amb quasi noranta-nou anys, tancant-se així una vida plena i intensa dedicada a la música. El diumenge 6 de novembre de 2016 es va fer un concert a Cervera amb motiu del centenari del seu naixement. En un principi l'havia d’oferir Miquel Farré però acabà essent un concert compartit entre Antoni Besses, Jordi Vilaprinyó i Jordi Castellà.[5][6]

ConcertismeModifica

Sofia Puche va fer més de cent quaranta concerts al llarg de la seva vida, interpretant un ampli repertori d'obres des del barroc fins al nacionalisme català i espanyol, passant per l'impressionisme francès.

Les seves actuacions varen ser majoritàriament a solo, però també va interpretar concerts per a piano i orquestra i va treballar força el lied. Més endavant, a partir dels anys seixanta, ofereix diversos recitals de música de cambra, on forma duets amb violí o violoncel i fins i tot un trio amb clarinet i cello.

Puche tenia sempre “en dits” una gran quantitat d’obres. Podia fer dos concerts amb una setmana de diferència i amb dos repertoris parcialment o completament diferents.

Els compositors que més va interpretar són els següents:

  • Barroc: Scarlatti i Bach
  • Classicisme: Haydn, Mozart i Beethoven
  • Romanticisme: Mendelssohn, Chopin, Schumann, Brahms i Franck
  • Impressionisme: Debussy, Ravel i Fauré
  • Compositors catalans i espanyols: Albéniz, Granados, Falla, Turina, Blancafort, Mompou i Zamacois

Entre les peces més interpretades trobem el Cappriccio sopra la lontanaza del suo delettissimo fratello de Bach, els scherzi 1 i 2 de Chopin, les Variacions Serioses op.54 de Mendelssohn, la Sardana-Fantasia de Zamacois, La Maja y el Ruiseñor de Granados, el Parc d’Atraccions de Blancafort i el Zapateado de Turina, que feia servir moltes vegades per acabar els concerts. També hi trobem una gran presència de Fauré i Chopin, amb impromptus, barcarolles i nocturns, així com una gran quantitat de sonates de Scarlatti, Lieder ohne Worte de Mendelssohn i Cançons i Danses de Mompou. Interpretà també concerts per a piano i orquestra de Bach, Mozart, Beethoven, Mendelssohn i Grieg.

Fins als anys quaranta, els concerts de Sofia Puche tenen un programa de tres parts, gairebé sempre ordenades cronològicament, on la primera correspon al barroc i classicisme; la segona, al romanticisme; i la tercera, a música espanyola en aquell moment actual, o recent. És en aquest moment, a finals d'aquesta dècada, quan comença a incloure la música de Brahms en la part romàntica de les seves actuacions. També afegeix, de tant en tant, alguna composició pròpia, com ara el seu Scherzo, Sirenas de Espuma o les Variacions en lam, que tenen una bona acollida del públic. Més tard, interpretarà a duo algunes de les cançons que va compondre. Els últims concerts, a partir dels noranta, els dedicà sobretot a la música de Blancafort i a la música de cambra.

Sofia, sempre molt endreçada i organitzada, guardà una gran quantitat de retalls de diari amb articles i crítiques dels seus concerts, i gairebé tots els programes i cartells. Entre els seus papers, actualment arxivats al Conservatori de Música de Cervera, trobem nombrosos elogis a les seves interpretacions i en general a la seva tasca com a pedagoga i com a mecenes de les futures generacions de músics.

Ja en el primer concert a Tàrrega, el 1933, obtingué molt bona crítica, i així continuà al llarg de la seva trajectòria concertística, amb paraules de personatges com Montsalvatge, Millet, Cortot, Marshall i molts altres crítics de renom de l'època.[5]

PedagogiaModifica

Sofia Puche tenia molt clar que cadascun dels seus alumnes era diferent i requeria, per tant, atencions diferents. Seguia els programes de curs establerts pel conservatori, buscant sempre el repertori que li permetés donar més als alumnes.

Era molt insistent en la posició del cos, en relaxar-se abans de tocar i ajudar-se amb l'avantbraç per tal d'aconseguir un bon so, natural i sincer. A l'hora d'afrontar una obra amb un alumne, procurava conèixer-la amb profunditat i preparava les lliçons estudiant-la, si és que no la coneixia, per posar-se en la pell dels seus estudiants. Dedicava molts esforços a definir el caràcter de cada música, el "color", les emocions, etc., i desgranar-ne l'ànima per tal de transmetre-la.

MecenatgeModifica

Associació per a la Promoció de Joves Intèrprets Musicals "Sofia Puche"Modifica

L’Associació per a la Promoció de Joves Intèrprets Musicals “Sofia Puche” es va constituir l'1 de desembre de 1986 a Barcelona, amb l'objectiu de promocionar els joves músics, especialment pianistes, i per tal d'estimular la seva formació a través de premis, beques i concerts. De fons privat, Sofia Puche decidí invertir els diners que guanyava amb la música en el creixement musical de les generacions futures. Així fou fins al 1992, en què l'Associació començà a comptar amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i, més tard, de la Fundació Jaume Callís (1995).

El Consell Rector, en moment de la constitució, estava format per la Presidenta: Sofia Puche de Mendlewicz; el Secretari: Miquel Farré; i la Tresorera; Rosa M. Torruella. 

Els becats per l'Associació durant tota la seva història van ser, per anys i instrument, els següents:

  • 1988 (març). Piano: Salvador Monzó, Joan Cantarell, Imma Vidal i Francesc Poyato
  • 1988 (octubre). Piano: Diego Cayuelas, Adolf Pla i Jordi Camell
  • 1989. Piano: Marta González i Lorenzo Reboud
  • 1990. Piano: Miguel Ituarte i Fanny Escrig
  • 1991. Piano: Chang Rok Moon Cha; violí: Álvaro Fernández; violoncel: Sergi Alpiste
  • 1992. Piano: Montserrat Cabero
  • 1993. Piano: Miguel Ángel Dionís i Jorge García
  • 1995. Piano: Daniel Ligorio; violí: Eva León
  • 1997. Piano: José Enrique Bagaria; violí: Blai Soler i Manel Porta
  • 1999. Piano: Javier Perianes

Pel tribunal qualificador que adjudicava les beques hi van passar nombroses personalitats del món de la música, tals com Miquel Farré, Ramon Coll, Josep M. Escribano, Rosa M. Torruella, Antoni Besses, Gonçal Comellas, Marçal Cervera, Josep M. Alpiste, Jesús Rodríguez Picó, Agustín León-Ara, Peter Thiemann, Josep M. Colom, Stanislav Pochekin, Salvador Brotons, Evelio Tieles i la mateixa Sofia.[7][1]

Concurs de Joves Intèrprets de Piano de CatalunyaModifica

El Concurs de Joves Intèrprets de Piano va ésser fundat a Vilafranca del Penedès l'any 1966, juntament amb Enric Regull i Rosa M. Torruella. El concurs, en un primer moment destinat als joves pianistes de Vilafranca, es va obrir després a nivell nacional de Catalunya i actualment és ja un certamen a nivell internacional organitzat per Joventuts Musicals.[2] Sofia Puche hi va ser al capdavant, presidint el jurat, fins al 1993 en què fou nomenada Presidenta d’Honor. L’any 2000 es desvinculà completament del concurs. Miquel Farré, deixeble seu, va anar-la succeint en tots els càrrecs.[8]

DiscografiaModifica

Amb la seva discografia, Sofia Puche demostrà un cop més el seu interès per divulgar la riquesa musical del nostre país, enregistrant la música de bona part dels seus contemporanis. Aquest és el llistat de les seves publicacions discogràfiques:

  • Música pianística catalana. Obres de Zamacois, Mompou i Blancafort. Discos Vergara, 1964. LP
  • Música pianística española. Obres de Rodrigo i Falla. Discos Vergara, 1966. LP
  • Obras pianísticas de Turina interpretadas por Sofía Puche. Discos Vergara, 1969. LP
  • Homenatge. El parc d'atraccions, de Manuel Blancafort, i Scènes d'enfants / Paisatges, de Frederic Mompou. Foc Nou, 1986. LP 
  • Gabriel Fauré. Sis Barcaroles. Foc Nou, 1987. LP
  • Gabriel Fauré. Sis Nocturns. Foc Nou, 1987. LP
  • Enriqueta Tarrés, soprano i Sofia Puche, piano, interpreten Zamacois. Foc Nou, 1989. LP
  • Cants íntims de Manuel Blancafort. Foc Nou, 1989. LP
  • Sis sonets per a violí i piano d’Eduard Toldrà, amb el violinista Josep M. Alpiste; i Cants íntims, Notes d'antany i Nocturn núm. 4 de Manuel Blancafort. Àudiovisuals de Sarrià, 1992. CD
  • Sofia Puche. Gabriel Fauré, Nocturns i Barcaroles. La Mà de Guido, 1995. CD
  • El parc d'atraccions, Manuel Blancafort. Àudiovisuals de Sarrià, 1996. CD
  • Recital Bach, Mendelssohn, Chopin. Sonda, 2013. CD[9]

De totes les aplaudides interpretacions que va enregistrar, potser les més rellevants són les de Fauré, que denoten la seva gran sensibilitat i mestratge en el piano, i la seva comprensió absoluta de la música.[1]

ComposicionsModifica

Tot i que no es dedicà professionalment a la composició, Puche escrigué algunes peces al llarg de la seva vida, bàsicament en dues línies: piano sol i lied. Numerà només sis de les seves composicions amb número d’Opus.

En les sonates utilitza un llenguatge molt proper al classicisme o al primer romanticisme (podríem pensar en Beethoven), tot i que no són exercicis d'estil. En les Impresiones Poéticas tendeix més a la influència francesa, sobretot a Sirenas de espuma, que té un aire molt impressionista.

Per als lieder, usa sempre poemes, de Bécquer majoritàriament. L’estil de les cançons és molt més variat en funció del text, des de l'estètica més romàntica fins a una petita jota a Yo soy ardiente.

Les Variacions en la menor van ser examinades al detall per Lluís Millet, que la va animar a completar els seus estudis de contrapunt i formes musicals.

Piano solModifica

  • Variacions en la menor, op.1 (1939)
  • Sonata op.2 (1939)
  • Sonata op.3 (1940)
  • El niño alegre op.4 (1940)
  • Impresiones poéticas
    • Sueños turbados
    • Sirenas de espuma
    • Mariposa junto al arroyo
    • Cumbre serena
    • El poeta
  • Fugueta a dos voces (1940)

Piano i veuModifica

  • Cançó de la rosa op.5 (poesia homònima de J. Verdaguer) (1940)
  • Cançó del poeta op.6 (poesia homònima de J. Verdaguer) (1940)
  • La muerte feliz (poesia de M. Rasch Isla) (1940)
  • Yo soy ardiente (poesia de G.A. Bécquer, Rima XI)
  • Te vi un punto (poesia de G.A. Bécquer, Rima XIV) (1941)
  • La lágrima (poesia de G.A. Bécquer, Rima XXX) (1947)
  • Podrá nublarse el sol (poesia de G.A. Bécquer, Rima LXXVIII)
  • Tú eras el huracán (poesia de G.A. Bécquer, Rima XLI) (1941)
  • Mi espera es dulce (poesia de P. San José) (1941)
  • No ha llegado tu hora todavía (poesia de F. Villaespesa, Aparición)
  • Olas gigantes (poesia de G.A. Bécquer, Rima LII)[3]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Farré, Miquel. «Sofia Puche, pianista i mestra generosa». Joventuts Musicals. [Consulta: febrer 2010].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «Sofia Puche i Lloré». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: febrer 2020].
  3. 3,0 3,1 Arxiu del CiEMM de Cervera
  4. «CÀTEDRA CERVERA». [Consulta: 12 setembre 2017].
  5. 5,0 5,1 Díaz Vilà, Joel. Sofia Puche, una vida dedicada a la música (Tesi) (en català). Barcelona: Escola Superior de Música de Catalunya, 14 de juliol de 2017, p. 103. 
  6. «Concert homenatge a Sofia Puche». Paeria de Cervera. [Consulta: febrer 2020].
  7. Arxiu d'Elena de Mendlewicz Puche
  8. «Sofia Puche de Mendlewicz (1916-2015)». Joventuts Musicals. [Consulta: febrer 2020].
  9. Extret del Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya