Solidaritat d'Obrers de Catalunya

Solidaritat d'Obrers de Catalunya[1] (SOC) fou un sindicat nacionalista, ja desaparegut (1958-1983). Fundat per Xavier Casassas i Miralles (Barcelona 1935-1994)[2] qui en fou el seu principal motor, desenvolupant les funcions de secretari general i de president, des del 1958 fins al 1983. Altres dirigents foren Claudi Martínez, Josep Almeda, Josep Fargas, Jesús Malló, Joaquim Gil i Joaquim Pi.

Infotaula d'organitzacióSolidaritat d'Obrers de Catalunya
Dades
Nom curtSOC Modifica el valor a Wikidata
Tipussindicat Modifica el valor a Wikidata
Ideologia políticacatalanisme Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació1958 Modifica el valor a Wikidata
Dissolució1983 Modifica el valor a Wikidata
bandera de SOC
bandera de SOC

El 1958 es va crear el sindicat Solidaritat d'Obrers Cristians de Catalunya. El 1961 va desaparèixer del seu nom la "C" de cristià per a esdevenir una organització oberta i laica; paradoxalment, aquest canvi es va fer arran de la incorporació en el sindicat d'un sector d'obrers cristians vinculats a la HOAC, encapçalats per Antonio Navarro i Àngel Alcàzar. Tot i abandonar el caràcter estrictament cristià, va continuar sent el sindicat català reconegut per la Confederació Internacional de Sindicats Cristians (CISC). Llavors va a passar a ser el primer sindicat clandestí de Catalunya fins a les discrepàncies entre radicals i moderats el 1969, manifestada en el congrés de 1970 i en l'abandonament de l'ala radical el 1971: els primers eren majoritàriament els militants provinents de la HOAC, que mantenien posicions molt obreristes i d'esquerres, i els segons, més moderats, eren els militants històrics, alguns pocs vinculats al partit UDC i força més acabarien propers al socialisme de Josep Pallach (RSDC).

El 1976 van sorgir del SOC els Col·lectiu d'Obrers en Lluita d'àmbit català i vinculats al PSAN-Provisional, que no varen subsistir.

El 1977 el sindicat SOC va ser legalitzat. Poc després hi va haver una escissió i es va crear l'organització Col·lectius de Treballadors, a l'òrbita del PSAN. De totes maneres, el SOC seguia disposant del reconeixement internacional com a membre de la Confederació Mundial del Treball (CMT), la nova denominació que des del 1968 tenia l'antiga CISC) i del seu suport econòmic i formatiu, i mantenia una estructura amb un bon servei jurídic, com a mínim 9 locals en diferents ciutats, i 12 federacions de branca organitzades: aigua, gas i electricitat; arts gràfiques; banca; caixes; comerç; ensenyament; hostaleria; indústries químiques; metall; oficines i despatxos; sanitat; i tèxtil. En el sector de les caixes d'estalvi el SOC va convertir-se en el sindicat majoritari arran de les primeres eleccions sindicals, i com a tal va ser al davant de la negociació del conveni col·lectiu del sector.[3]

El 1980 el SOC es va unir a altres sindicats de branca, va absorvir alguns nuclis de sindicalistes procedents de la descomposició de la CSUT, i es va formar la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya de la que formaren part el SOC i els Col·lectius de Treballadors entre altres. El 1983 el SOC va desaparèixer formalment i la CSTC va ocupar definitivament el seu espai sindical.

ReferènciesModifica