Sonata per a piano núm. 4 (Weinberg)

Obra de Mieczysław Weinberg

La Sonata per a piano núm. 4 en si menor, op. 56, va ser composta entre juliol i agost de 1955 per Mieczysław Weinberg. Està dedicada al pianista Emil Guílels, que la va estrenar el 19 de febrer de 1957.[1]

Infotaula de composicióSonata per a piano núm. 4
Forma musicalsonata per a piano Modifica el valor a Wikidata
CompositorMieczysław Weinberg Modifica el valor a Wikidata
Creació1955 Modifica el valor a Wikidata
Durada29 minuts Modifica el valor a Wikidata
Opus56 Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena19 febrer 1957 Modifica el valor a Wikidata
IntèrpretEmil Guílels Modifica el valor a Wikidata

Moviments modifica

Amb una durada de 29 minuts, consta de quatre moviments:

  • I.Allegro
  • II.Allegro
  • III.Adagio
  • IV. Allegro

Origen i context modifica

La Sonata per a piano núm. 4 va ser escrita després de la mort de Stalin i de l'empresonament del mateix compositor. El va compondre després de dedicar uns mesos al ballet La clau d'or. El va dedicar a Emil Guílels, que interpretava sovint la música pe a piano de Weinberg des dels seus temps a Taixkent durant la guerra.[2] No només va estrenar la peça, sinó que també en va realitzar un enregistrament excepcional[3] tres dies després.[4]

Weinberg confereix a la sonata un so característic del segle XX, mantenint una distància deliberada de les harmonies cromàtiques i les convencions tonals.[5]

Anàlisi musical modifica

Aquesta sonata presenta un equilibri més clàssic, com les seves predecessores, però amb un abast expressiu més enriquit i amb unes demandes tècniques incrementades per a l'executor. Recorda les millors sonates de Prokófiev,[6] però encara no es mostren els trets extravagants que defineixen les seves Sonates per a piano del període mitjà (núm. 6-8).[7] Com és habitual en Weinberg, combina de manera singular la inspiració procedent de la música popular, una gran rítmica enèrgica i una melancolia profunda i personal.[8] Al final, manifesta una resignació digna davant el seu destí.[9]

Referències modifica

  1. Fanning, 2010, p. 210.
  2. Skans, Per. «Ressenya del disc». Chandos.
  3. Fanning, David. «Ressenya del disc». Naxos. [Consulta: 12 octubre 2023].
  4. «Emil Gilels – The 100th Anniversary Edition». Discogs. [Consulta: 12 octubre 2023].
  5. «Ressenya del disc». WTJU. [Consulta: 12 octubre 2023].
  6. Kraus, Richard. «Ressenya del disc». Musicweb. [Consulta: 12 octubre 2023].
  7. Fanning, 2010, p. 92.
  8. «Ressenya del disc». grandpianorecords.com. [Consulta: 12 octubre 2023].
  9. Avdeeva, Yulianna. «Resiliència». Auditorio de Tenerife. [Consulta: 12 octubre 2023].

Bibliografia modifica