Sonata per a violí núm. 1 (Beethoven)

La Sonata per a violí núm. 1, en re major, és la primera de les tres Sonates per a violí op. 12 de Ludwig van Beethoven. Estudis recents suggereixen que les tres sonates daten de 1797–1798 i es van publicar com un conjunt el 1799 per Artaria & Co. a Viena. Beethoven va dedicar l'obra a Antonio Salieri, des de 1788 mestre de capella a la cort de Viena, amb qui va fer estudis de composició dramàtica i vocal, possiblement cap a finals de 1798.[1]

Infotaula de composicióSonata per a violí núm. 1
Forma musicalsonata modifica
TonalitatRe major modifica
CompositorLudwig van Beethoven modifica
Creació1797 modifica
Data de publicació1799 modifica
CatalogacióOpus modifica 12 modifica
Dedicat aAntonio Salieri modifica
Instrumentaciópiano i violí modifica
IMSLP: Violin_Sonata_No.1,_Op.12_No.1_(Beethoven,_Ludwig_van) Modifica els identificadors a Wikidata

Les tres Sonates per a violí op. 12Modifica

En general, les sonates de Beethoven es diferencien dels models de Haydn i Mozart en l'augment de la importància de la part de violí. El que ara coneixem com a sonata per a violí, una sonata per a violí i teclat en la que els dos instruments tenen un protagonisme equilibrat, en les primeres sonates de Mozart era una obra per a teclat amb una part per al violí força insignificant. El gènere evolucionà amb l'obra de Mozart i d'altres, i el violí va assumir gradualment un paper molt més actiu. El 1799, quan Beethoven va publicar el seu primer conjunt de sonates per a violí, la denominació de la portada que indicava "per al clavecí o pianoforte amb un violí" ja era anacrònica pel paper que ja té el violí.[2]

En general, les sonates de Beethoven es diferencien dels models de Haydn i Mozart en l'augment de la importància de la part de violí. Pel que sembla, les sonates de Op. 12 no van ser inicialment ben rebudes. Contemporanis de Beethoven van criticar les tres peces per les seves modulacions inusuals i un estil d'aprenent, amb res de "natural" present en les obres. El crític de la Allgemeine Musikalische Zeitung va ser especialment cruel, i en una revisió del juny de 1799 va comentar que "cal una tasca diligent i extenuant" per aconseguir entendre "aquestes sonates estranyes", que contenen "el que podríem anomenar perversitats." Per ridícul que aquesta avaluació sembla als actuals oients, és important tenir en compte que hi ha característiques de les sonates que podrien semblar ben estranyes el 1799.[1]

Anàlisi musicalModifica

Consta de tres moviments:

  1. Allegro con brio
  2. Tema con variazioni: Andante con moto
  3. Rondo: Allegro

És possible que l'èmfasi de Beethoven en utilitzar tonalitats allunyades fos un motiu de confusió entre els seus contemporanis. Però aquesta és una de les característiques principals de l'estil de la primera de les Sonates op. 12.

El primer moviment, Allegro con brio, en re major, conté una increïble quantitat de material. Hi ha almenys tres "temes" en el primer grup, tres en el segon, més un tema de tancament contundent. En començar la transició, escoltem un excel·lent exemple de planificació tonal de llarg abast de Beethoven.[1]

Beethoven substitueix l'habitual estructura ABA del segon moviment (habitualment Andante o Adagio) amb un tema i variacions en la tonalitat de dominant. Les dues meitats del tema es construeixen de manera convencional, cada un és de vuit compassos– i cada variació segueix el patró del tema, excepte en la tercera, que tracta només de la primera meitat del tema. La tercera de les quatre variacions és l'habitual variació en mode menor, però la distribució impredictible del material melòdic tant del piano com del violí seria poc convencional a l'època.[1]

El darrer moviment és un rondó en la major, en compàs 6/8. El tema principal, construït amb grans intervals i arpegis, en la segona aparició modula a la tonalitat menor de la tònica, recordant els passatges en fa major i re menor del primer moviment i anticipant el fa major de la secció C. Cada aparició del tema del rondó és una variació i el final és com una coda basen amb material fragmentat del rondó. S'ha comparat amb l'ambient final d'una Biergarten.[1]

Una interpretació habitual de l'obra dura uns 20 minuts.

Sonata per a violí núm. 1 (3r moviment)
Interpretada per Carrie Rehkopf

Problemes de reproducció? Vegeu l'ajuda

ReferènciesModifica

Enllaços externsModifica