Sonata per a violí núm. 3 (Beethoven)

Sonata per a violí núm. 3, en la major, és la segona de les tres Sonates per a violí op. 12 de Ludwig van Beethoven. Estudis recents suggereixen que les tres sonates daten de 1797–1798 i es van publicar com un conjunt el 1799 per Artaria & Co. a Viena. Beethoven va dedicar l'obra a Antonio Salieri, des de 1788 mestre de capella a la cort de Viena, amb qui va fer estudis de composició dramàtica i vocal, possiblement cap a finals de 1798.[1]

Infotaula de composicióSonata per a violí núm. 3
Forma musicalsonata Modifica el valor a Wikidata
TonalitatMi bemoll major Modifica el valor a Wikidata
CompositorLudwig van Beethoven Modifica el valor a Wikidata
Instrumentaciópiano i violí Modifica el valor a Wikidata
IMSLP: Violin_Sonata_No.3,_Op.12_No.3_(Beethoven,_Ludwig_van) Modifica els identificadors a Wikidata

Les tres Sonates per a violí op. 12Modifica

En general, les sonates de Beethoven es diferencien dels models de Haydn i Mozart en l'augment de la importància de la part de violí. El que ara coneixem com a sonata per a violí, una sonata per a violí i teclat en la que els dos instruments tenen un protagonisme equilibrat, en les primeres sonates de Mozart era una obra per a teclat amb una part per al violí força insignificant. El gènere evolucionà amb l'obra de Mozart i d'altres, i el violí va assumir gradualment un paper molt més actiu. El 1799, quan Beethoven va publicar el seu primer conjunt de sonates per a violí, la denominació de la portada que indicava "per al clavecí o pianoforte amb un violí" ja era anacrònica pel paper que ja té el violí.[2]

Pel que sembla, les sonates de Op. 12 no van ser inicialment ben rebudes. Contemporanis de Beethoven van criticar les tres peces per les seves modulacions inusuals i un estil d'aprenent, amb res de "natural" present en les obres. El crític de la Allgemeine Musikalische Zeitung va ser especialment cruel, i en una revisió del juny de 1799 va comentar que "cal una tasca diligent i extenuant" per aconseguir entendre "aquestes sonates estranyes", que contenen "el que podríem anomenar perversitats." Per ridícul que aquesta avaluació sembla als actuals oients, és important tenir en compte que hi ha característiques de les sonates que podrien semblar ben estranyes el 1799.[1]

Anàlisi musicalModifica

Consta de tres moviments:

  1. Allegro con spirito
  2. Adagio con molta espressione
  3. Rondo: Allegro molto

Una interpretació habitual de l'obra dura uns 18 minuts.

La Sonata pera violí núm. 3, en contrast amb les dues primeres (núm. 1 i núm. 2) que presenten uns tocs d'humor, és una obra seriosa, amb un moviment lent sobri i una secció d'obertura particularment intensa.[3]

En el primer moviment, Allegro con spirito, els dos instruments estan molt actius tot i que mai de manera frenètica, tot i que en general, el piano té un major desafiament tècnic, amb constants tresets de negra i notes ràpides sobtades, amb el violí que li va al darrere.[3]

El segon moviment, Adagio con molta espressione, lent, és el més profund de les tres Sonates op. 12. És, de fet, una simple melodia que evoluciona lentament sobre un ritme amb figures irregulars de doble puntet. L'ambient és sempre serè, amb el violí que canta les seves llargues línies melòdiques sobre un acompanyament murmurant. És d'un expressiu lirisme.[3]

Aquesta caràcter seré es deixa de banda en el Rondo: Allegro molto. El tema principal s'inicia amb una figura de nota repetida, que anuncia l'animació que vindrà. Inesperadament, en la secció central es modula al mode menor amb un diàleg entre els dos instruments. Però aviat hi ha un altre canvi, sorprenent, un tractament fugat del tema principal que condueix directament a una breu coda final.[3]

ReferènciesModifica

Enllaços externsModifica