Espània
Espània (grec: Σπανία, Spania) fou el nom grec de la província romana d'Orient d'Hispània,[1] establerta en una data incerta entre el 552 i el 564, i coneguda freqüentment com a Oròspeda o també Bastetània, tot i que aquests districtes només n'eren una part. Potser les Illes Balears formaven part d'Espània,[1] també conquerides als vàndals el 534, tot i que es tracta d'una suposició historiogràfica, fonamentada només per l'episodi que documenta el bisbe Vicent d'Eivissa. La ciutat de Ceuta, també sota control romà (i abans visigot), no formava part d'Espània, sinó de la Mauritània Segona,[1] ja que incloïa la part de Tingitana recuperada el 534.
 Espània | ||||
|---|---|---|---|---|
 | ||||
| Localització | ||||
| ||||
| Exarcat | Exarcat d'Àfrica  | |||
| Dades històriques | ||||
| Anterior | Regne de Toledo | |||
| Creació | 552 | |||
| Dissolució | 624 | |||
| Següent | Regne de Toledo | |||
La presència romana d'Orient a la península comença el 552, quan un exèrcit arriba de Constantinoble per donar suport a Atanagild, revoltat al sud contra el rei Àkhila I, en el marc de l'expansió de l'imperi per la Mediterrània occidental, en el regnat de l'emperador Justinià, amb l'ambiciós objectiu de reconstruir el domini de l'Imperi romà.[1] En algun moment entre el 552 i el 565 (mort de l'emperador Justinià), Atanagild va signar un tractat delimitant la frontera entre el seu regne i la província romana.[1] Després de diferents avenços i retrocessos, els visigots del Regne de Toledo acabarien expulsant els romans en temps de Suintila, entre el 621[1] i el 625.[2]
La historiografia tradicional defensava el control romà de la zona entre Cartagena (Carthago Spartaria) i la zona de l'actual ciutat de Huelva. Els autors més romanòfils allargaven el control romà fins a Còrdova, sense basar-se en les fonts i guiant-se per criteris més que dubtosos.[1]
De fet, les úniques ciutats sota control romà demostrat són les de: Cartago Spartaria, Malaca, Basti, Asidonia, Septem (Ceuta), Sagontia (Gigonza), Dianium i Ilici.[3] Es considera que el domini romà abastava la costa entre Cartagena i la desembocadura del Guadalete, a la badia de Cadis, o sigui, la part sud bètica (tot el territori al sud de sierra Nevada) i una franja de la Cartaginense.[1] En cap cas podrien haver dominat Còrdova, que va revoltar-se el 550 contra Agila, i degué restar independent fins que Leovigild la va conquerir el 572.[1] Posteriorment, la ciutat s'uniria al fill d'aquest, Hermenegild, en la seva revolta cap al 582, i fou reocupada per Leovigild el 584. Aquest període d'independència del poder visigot de la ciutat hauria fet pensar els historiadors en una ocupació romana, avui dia descartada.[1]
ReferènciesModifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 1,9 Thompson, E.A.. Los Godos en España. Madrid: Alianza Editorial, 1971, p. 365-383. ISBN 84-206-1321-5.
- ↑ Palao Vicente, Juan José. Militares y civiles en la antigua Roma: dos mundos diferentes, dos mundos unidos (en castellà). Universidad de Salamanca, 2010, p. 247. ISBN 8478001867.
- ↑ Guilabert, Ronda i Tendero, 2019, p. 146.
BibliografiaModifica
- Guilabert, A.; Ronda, A.; Tendero, M. «Ilici i l'evolució territorial entre els segles vi i vii». En temps dels visigots al territori de València. Museu de Prehistòria de València, 2019, pàg. 141-148.
- Roger Collins. España en la Alta Edad Media 400 - 1000. Crítica. 1986.