Subordinació

La subordinació és, en sintaxi, relació d'inclusió que s'estableix entre dos components, de manera que un depèn de l'altre. Pot produir-se entre un predicat i els seus arguments (per exemple el complement directe en "Maria veu la pel·lícula" està subordinat al verb) o bé entre oracions, l'ús més habitual.[1] En aquest segon cas, la gramàtica tradicional distingeix entre tres tipus de relacions entre oracions: la juxtaposició, la coordinació i la subordinació.

La subordinació es pot marcar amb diferents procediments, o bé per la flexió dels elements afectats (com el cas gramatical, que a més d'indicar la funció sintàctica expressa la relació entre els elements de la frase) o bé amb l'addició de nexes o connectors, com a l'exemple "Vull que vinguis", on la conjunció "que" uneix i subordina una oració subordinada a la principal. De vegades la subordinació no té cap marca externa, sinó que és la relació semàntica i sintàctica entre els mots la que revela les seves dependències.[2]

ReferènciesModifica

  1. IEC. «Subordinació». GEIEC. [Consulta: 14 març 2021].
  2. Grevisse, Maurice et Goosse, André, Le bon usage. Grammaire française, 14 ed, De Boeck Université, 2007, (ISBN 978-2-8011-1404-9)