Obre el menú principal

Summum bonum és una expressió introduïda per Ciceró[1] utilitzada en la filosofia, sobretot en la filosofia medieval i en la filosofia de Immanuel Kant, per descriure el fi únic i últim que l'ésser humà ha de perseguir. El summum bonum és generalment considerat com un fi en si mateix, al mateix temps que conté tota la resta dels béns. A la filosofia cristiana, el bé més elevat se defineix generalment com la vida dels justos, la vida que duien en la comunió amb Déu i d'acord amb els preceptes de Déu. El concepte, així com les conseqüències filosòfiques i teològiques extretes de l'existència d'un supòsit més o menys definint el summun bonum, podria remuntar-se a les primeres formes de monoteisme: per exemple el zoroastrisme i el judaisme. En el món occidental, el concepte va ser introduït pels filòsofs neoplatònics, i es descriu com una característica del Déu cristià per Sant Agustí: A De natura boni (escrit al voltant de l'any 399) Agustí nega l'existència positiva de la maldat absoluta, descriu un món amb Déu com el bé suprem en el centre i defineix diferents graus de maldat com les diferents etapes de la llunyania sobre aquest centre. [2][3][4]

Summum bonum i judicisModifica

Els judicis sobre el bé més elevat en general es poden classificar en quatre categories:

  • L'utilitarisme, quan el major bé s'identifica amb la màxima felicitat possible per al màxim nombre de persones.
  • Eudemonisme o ètica de la virtut, quan el major bé s'identifica amb la "eudemonia".
  • El deontologisme racional, quan el bé més alt s'identifica amb la virtut o el deure.
  • El deontologisme temperat, quan la virtut i la felicitat es combinen en el bé més elevat.

Enllaços externsModifica

Lectures recomanadesModifica

  • Lao-tszes Buch vom höchsten Wesen und vom höchsten Gut (Tao-tĕ-king). Tübingen 1910.
  • Kenneth E. Kirk: The vision of God. The Christian doctrine of the Summum Bonum. The Bampton lectures for 1929. London 1931. (Harper & Row, New York 1966)
  • Phil-Bae Park: Das höchste Gut in Kants kritischer Philosophie. Eine Untersuchung über den Zusammenhang von kritischer Ethik und Metaphysik. Univ., Dissertation, Köln 1999.
  • Thomas Höwing: Kants Lehre vom höchsten Gut unter besonderer Berücksichtigung des Kanons der reinen Vernunft in der „Kritik der reinen Vernunft“. Univ., Magisterarbeit, München 2004.

ReferènciesModifica

  1. Dinneen, M.F. (1909). "The Highest Good". In Herbermann, Charles. Catholic Encyclopedia. 6. New York: Robert Appleton.
  2. Rupert Lay: Ethik für Manager. ECON Verlag 1989, S. 85. (alemany)
  3. Peter Koslowski: Prinzipien der ethischen Ökonomie. J.C.B. Mohr (Paul Siebeck) 1988, S. 170. (alemany)
  4. Enciclopèdia Britannica. Entrada: Summum bonum (anglès)