Tarda negra (títol original en anglès: Dog Day Afternoon)[1] és una pel·lícula dirigida per Sidney Lumet estrenada el 1975, i doblada al català.

Infotaula de pel·lículaTarda negra
Dog Day Afternoon
Tarda negra2.jpg
Pòster de la pel·lícula
Fitxa
DireccióSidney Lumet
Protagonistes
Director artísticCharles Bailey
ProduccióMartin Bregman
Martin Elfand
GuióFrank Pierson
P. F. Kluge
Thomas Moore
FotografiaVictor J. Kemper
MuntatgeDede Allen i Angelo Corrao
VestuariAnna Hill Johnstone
DistribuïdorWarner Bros. Entertainment
Dades i xifres
País d'origenEstats Units
Estrena1975
Durada124 min
Idioma originalanglès
Doblada al catalàSí
RodatgeNova York
Coloren color
Formatpantalla ampla
Recaptació50.000.000 $
Descripció
Basat enThe Dog (en) Tradueix
GènereCinema policíac
Lloc de la narracióNova York i Brooklyn
Premis i nominacions
Nominacions
Premis

IMDB: tt0072890 Filmaffinity: 663851 Allocine: 1621 Rottentomatoes: m/dog_day_afternoon Mojo: dogdayafternoon Allmovie: v14193 TCM: 24484 TV.com: movies/dog-day-afternoon
Modifica les dades a Wikidata

ArgumentModifica

Dos «aprenents de gàngsters» Sonny i Sal intenten atracar un banc però una alarma es dispara de cop i es troben envoltats per la policia.[2]

ComentariModifica

Nominada a l'Oscar al millor actor, Pacino serà batut per Jack Nicholson amb Algú va volar sobre el niu del cucut, Tarda negra continua sent tanmateix una pel·lícula referència d'un cinema social i compromès, en la línia de Cowboy de mitjanit de John Schlesinger (1969) o L'espantaocells de Jerry Schatzberg (1973). En efecte, aquesta història treta d'un verdader atracament comès el 1972, es defineix també com un reflex de la seva època. Per primera vegada en el cinema, una gran estrella acceptava interpretar un personatge obertament homosexual. La pel·lícula no es redueix a una història "gai", però existeix una verdadera història d'amor entre Sonny i Leon que Lumet tracta amb sensibilitat i sense caricatures. Aquesta pel·lícula és també un atac contra l'absurd del sistema policíac: el contrast és colpidor entre aquests dos petits brètols mal preparats i els mitjans utilitzats contra ells (policia, FBI, helicòpters). La incapacitat de la policia a comprendre el perill ínfim que representa Sonny, l'execució freda de Sal per la policia és la comprovació del fracàs del "tot repressiu". Es tracta d'un dels principals papers d'Al Pacino en el cinema. Porta la pel·lícula tot sol, com Robert De Niro va fer a Taxi Driver. No és atzar que les dues pel·lícules, estrenades amb alguns mesos d'interval, continuen estant entre els millors testimonis del cinema estatunidenc dels anys 1970: una finestra oberta sobre la rebotiga del somni americà, sobre els descentrats i el malestar d'una societat traumatitzada pel Vietnam.

RepartimentModifica

Al voltant de la pel·lículaModifica

  • Al Pacino (Sonny) i John Cazale (Sal) es troben aquí alguns anys després d'haver interpretat dos dels germans Corleone a la trilogia El Padrí.
  • El guió de la pel·lícula s'inspira en un fet real que va passar a Brooklyn el 22 d'agost del 1972. John Wojtowicz i Salvatore Naturile van assaltar un banc retenint nou empleats com a ostatges durant prop de catorze hores. John Wojtowicz va rebre 7.500 dòlars i l'1% dels beneficis de la pel·lícula com a drets d'autors de la seva aventura.

Premis i nominacionsModifica

PremisModifica

NominacionsModifica

ReferènciesModifica