Teòfan Escleros

Teòfan Escleros (en grec: Θεοφανώ,Theophanô) fou una princesa d'origen romà d'Orient que es va casar amb l'emperador Otó II del Sacre Imperi, A la mort del seu marit va ser emperadriu regent del seu fill durant set anys. El seu nom es podria traduir per: «aparició de Déu».

Infotaula de personaTeòfan Escleros
Theophanu.jpg
Escultura de Teòfan a l'església d'Eschwege
Nom original(el) Θεοφανώ
(la) Theophanu Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement960 Modifica el valor a Wikidata
Constantinoble (Imperi Romà d'Orient) Modifica el valor a Wikidata
Mort15 juny 991 Modifica el valor a Wikidata (30/31 anys)
Nimega Modifica el valor a Wikidata
Lloc d'enterramentEsglésia de Sant Pantaleó Modifica el valor a Wikidata
Flag Germany Emperors Banner.png  Reina d'Alemanya
961 – 991
Otó II (marit)
Otó III (fill)
  Reina d'Itàlia
961 – 991
Otó II (marit)
Otó III (fill)
Flag Germany Emperors Banner.png  Emperadriu del Sacre Imperi
973 – 991
Otó II (marit)
Otó III (fill)
Activitat
OcupacióSobirana Modifica el valor a Wikidata
Altres
TítolReina Modifica el valor a Wikidata
DinastiaMacedònica
CònjugeOtó II Modifica el valor a Wikidata
FillsSofia de Gandersheim
Matilda of Germany, Countess Palatine of Lotharingia (en) Tradueix
Adelaida I
Otó III Modifica el valor a Wikidata
ParesConstantí Escleros Modifica el valor a Wikidata i Sofia Focas Modifica el valor a Wikidata

Armoiries Saint-Empire monocéphale.svg Modifica el valor a Wikidata

Find a Grave: 10023171 Modifica els identificadors a Wikidata

OrígensModifica

La seva procedència familiar ha estat controvertida, però actualment sembla establert que era una neboda de l'emperador Joan I Tsimiscés i filla de Constantí Escleros[a] i era parenta de Nicèfor II Focas per part de sa mare Sofia Focas i per tant formava part de la família Focas.[1][2] La data del seu naixement és incerta però s'estima que devia ser el 955.

Acord matrimonialModifica

L'emperador Otó I del Sacre Imperi Romanogermànic va requerir el matrimoni del seu fill amb una princesa romana d'Orient per tal de segellar un tractat d'aliaça entre l'imperi d'occident i l'imperi d'orient. El fet que el papa es referís a Nicèfor II com a «emperador dels grecs», en una carta adreçada a Liutprand de Cremona mentre estava fent d'ambaixador a la cort romana d'Orient, va destruir la primera ronda de negociacions.[3] Amb la pujada al poder de Joan I Tsimiscés, al qual no s'havien referit de cap altra manera que amb el títol d'emperador, es van continuar les negociacions. Però no va ser fins a l'arribada d'una delegació encomanada a l'arquebisbe Gero de Colònia, que no es va arribar a un acord definitiu.

Segons el cronista saxó i bisbe Thietmar de Merseburg, Teòfan no va ser la primera opció proposada pels germànics, sinó que aurien preferit a Anna Porfirogènita, filla del difunt Romà II. Malgrat això quan l'arquebisbe Gero va portar Teòfan a Roma i la va presentar a Otó sabia que no podia rebutjar el canvi ofert. La jove princesa va arribar escortada per un gran seguici l'any 972,entre els quals hi havia artistes, arquitectes i artesans, i a més duia un tresor com a part de la dot.

Teòfan i Otó es van casar a l'església de sant Pere a Roma el 14 d'abril del 972 i la cerimònia la va oficiar el papa Joan XIII. Aquell dia també foren coronats com a successors.[4]

Reina i emperadriuModifica

Teòfan va acompanyar el seu marit en tots els seus viatges i participava en les accions diplomàtiques en rang d'igualtat. Adalbert de Metz la va descriure com desagradable i xerraire. També la van criticar per posar de moda els ornaments en el vestuari i les joies a la cort Alemanya. El teòleg Pere Damià afirmava que va tenir un afer amorós amb Joan Filagathos, un monjo grec que era el seu confessor[5] i que va esdevenir per poc temps l'antipapa Joan XVI.

Era de tots conegut que no tenia bona relació amb la seva sogra, Adelaida de Borgonya i aquest va ser el motiu del trencament de relacions entre Otó II i sa mare. Altres deien que era bella i radiant.[6] Segons Odiló de Cluny, Adelaida va estar molt contenta quan ella va morir. Les opinions estaven dividides, per exemple Thietmar va lloar la manera com va educar el seu fill.[7] Degut a la seva procedència i a la seva religió va patir una mica de misogínia i xenofòbia, sobretot per part dels autors que van escriure després del cisma d'Orient el 1054.

La primavera del 983 va quedar vídua i va esdevenir regent del seu fill Otó III. Llavors va cercar el suport de la seva sogra per fer front a les intromissions del duc de Baviera Enric II. El 987, cosina per aliança d'Hug Capet, va acollir positivament l'elecció com a rei dels Francs.

Mort i descendènciaModifica

 
Sarcòfag de l'emperadriu Teòfan a l'església de Sant Pantaleó.

Teòfan va morir el 15 de juny del 991 a Nimega i la seva sogra va continuar amb la regència.[7] Fou sebollida a l'església de Sant Pantaleó a Colònia.

Havia tingut quatre filles i un fill:

  • Adelaida, nascuda el 977, abadessa de Quedlinbourg.
  • Sofia, nascuda el 978, abadessa de Gandersheim i Essen.
  • Matilde (978-1025), casada amb Ezzo de Lothríngia.
  • Otó III, emperador, nascut el juny o juliol del 980.
  • Una germana bessona d'Otó, que va morir abans del 8 d'octubre del 980, data de la seva missa fúnebre.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Teòfan Escleros

NotesModifica

  1. En el contracte matrimonial, escrit en llatí, surt la paraula neptis en relació a l'emperador, cosa que es pot interpretar com a neboda o bé néta.

ReferènciesModifica

  1. Schwab, 2009, p. 14.
  2. Davids, 2002, p. 79-80.
  3. Collins, 1930, p. 264.
  4. Rendina, 2005, p. 338.
  5. Arnulf de Milà, Liber gestorum recentium, I.11–12
  6. Dhont, 1972, p. 167-170.
  7. 7,0 7,1 Thietmari Merseburgensis episcopi chronicon, liber IV, 15, pàg. 150

BibliografiaModifica

  • Annales Quedlinburgenses, en PL CXLI, p. 447-604 o en MGH Scriptores III, 1839, p. 22-90.
  • Collins, Paul. The Birth of the West: Rome, Germany, France, and the creation of Europe in the tenth century. Londres: Routledge, 1930. 
  • Dhont, Jan. La alta Edad Media. Madrid: Siglo XX, 1972. 
  • Schwab, Sandra. Theophanu: eine oströmische Prinzessin als weströmische Kaiserin. GRIN Verlag, 2009. ISBN 978-3-640-27041-5. 
  • Davids, Adelbert. The Empress Theophano: Byzantium and the West at the turn of the first millennium, 2002. ISBN 0-521-52467-9. 
  • Rendina, Claudio. I Papi. Storia e segreti. Newton&Compton Editori, 2005. ISBN 88-8289-070-8.